Davant la situació del coronavirus al nostre país et preguntes què és millor, si amagar informació per no fer tan dramàtica l'existència o bé explicar-ho tot molt bé, ben transparent, perquè la gent en prengui consciència i actuï amb moderació i evitant al màxim les trobades amb estranys, amb persones fora del cercle més habitual i familiar.

Aquests dies rebem informacions sobre la situació a Madrid que conviden a reflexionar si som prou meticulosos a l'hora de valorar les nostres relacions, però al mateix temps hi ha qui et comenta que la situació a la capital és molt pitjor de la que et presenten. A qui hem de creure?

El curs escolar ha començat presencialment, però cada dia hi ha més alumnes confinats. Anirà això en augment, o ens estem movent en les xifres previstes pels tècnics de salut competents? El mes de març passat, quan a tots ens va sorprendre, es va afrontar l'epidèmia de manera dràstica, confinant-nos a les cases, amb la repercussió social i econòmica que això va tenir, però que potser gràcies a l'obediència ens vàrem alliberar de situacions encara pitjors. Ara no es vol arribar a l'extrem de la primera onada, però correm el risc de perpetuar l'epidèmia fins que la vacuna no sigui una realitat, segura i universal.

Estic d'acord en què no es pot dramatitzar i que, amb les mesures adequades, cal normalitzar la vida tant com es pugui, però també entenc que se li ha de donar la importància necessària perquè ningú no s'ho prengui a la lleugera i es pensi que no cal ser tan alarmistes. Trobar l'equilibri és difícil, però ens hi ha d'ajudar el seny i el sentit cívic. Hi ha actituds que no convenen i que es poden evitar. Normalitzem la nostra vida i relacions, sense oblidar que hi ha una amenaça que no té treva.