Divendres a la nit va tenir lloc, a Rubí, el lliurament de premis Rosalia Rovira per medis de comunicació local.
Els companys de la Radio em van engrescar i vam fer via cap a Rubí a veure si queia alguna cosa.
Val a dir que era la primera vegada que anava en aquest certament i estava una mica intrigat per veure en que em trobaria i de que aniria aquesta suposada “festa” dels medis de comunicació.
Quan arribem la cosa ja havia començat, ni temps de seure que l’alcaldesa de Rubí estava fent els seu discurs, per cert llarg i sense interès de cap mena i amb la cançoneta de sempre de que va ser primer l’ou o la gallina, es a dir, si Rubí o Arenys va ser la primera emissora de radio local, crec que després de vint-i-vuit anys encara estiguem amb la mateixa història ja cansa però que hi farem.

Desprès, tota la gala de lliuraments que ni entro ni surto, home sempre m’hauria agradat que la gent de casa nostre – Arenys .org o Radio Arenys- haguessin guanyat alguna cosa, però ja es tot un honor que sortissin en pantalla, es a dir que quedessin dels tres finalistes de les seves opcions.
Observacions de la gala, en una gala que no si van escatimar recursos tècnics es podia afinar mes en que les pantalles siguessin mes grosses o posar-ne alguna mes per poder seguir-ho millor i que els vídeo siguessin mes treballat, no entenc que es premií un programa de TV o de Radio i no surti cap audio ni cap imatge del programa enquestió, però be tot es pot millorar fins i tot es pot millora que el lliurament no tinguis la sensació que entre quatre – no se si del partido o no- s’ho maneguin tot, poder es normal però a mi en va sorprendre quan vaig poder observar que els mateixos membres del jurat repartien els premis i en algun moment fins i tot eren part implicat d’algun projecte que optava a guanyar, diria que va ser, per mi lleig, per altres deu ser normal.
Encara ara i si ningú no em convenç del contrari tinc la sensació que tot o casi tot va ser el que anomenem (de ben segur malament) “Una Merienda de Negros”.

I ja per acabar la gala i aprofitant que passava per l’escenari ja que havia acabat de donar el premi d’honor a n’en Josep Mª Espinàs li van demanar que ens dirigís quatre paraules, em va sembla curiós que tanta esponteneaitat el president de la diputació ja portava el discurs escrit – que sempre es d’agrair -.

Desprès tots a sopar, be millor dit un longs a peu dret, divendres al vespre desprès de sirgar tot el dia amunt i avall, el que et ve més degust es seure i menjar tranquil fent-la petar amb un i altre.
Però no, segons em vam explicar veterans dels medis, que ara això es feia d’aquesta manera perquè la gent marxes ràpid i no s’apalanques tot la nit.

La meva pregunta es si et venen un tiquet, sigui dit de passada de 25 euros, per anar a una festa i resulta que no post ni seure perquè fas nosa i volen que marxis aviat, quina festa es aquest que fas nosa?
Entenc que ningú està obligat a quedar-se fins al final i que pots marxar quan vulgui, doncs quatre cadires i a menjar com les persones i no com les besties i si algú te presa endavant cap problema els últims ja tancaran la porta. Això si desprès de recollir la bossa del picnic que et donen a la sortida amb la vida i miracles de Rubí, dos blocs de notes i un llapis amb goma i el DVD.

Tot plegat una nit diferent i si mes no de sensacions curioses.