Sabeu què em va passar l'altre dia? Estic sol a casa i truquen a la porta: un home alt i prim i amb accent de fora m'ofereix respalls per gossos i gats. Li explico que no tenim animals a casa i, quan el faig fora amb suavitat, em demana per favor si pot anar al lavabo. Quan surt em fa saber que es diu Vladimir, que va néixer a Kiev, que fa un any que és a Catalunya, que fa de venedor ambulant de mil coses i que dorm a les estacions de tren. El convido a beure una cervesa i connectem des del primer moment: un home de món, sense por, que et mira els ulls... El convido a sopar a casa: companyia de la meva familia + gaspatxo + bacallà al pil-pil + més cervesa + un cafè. Són les onze de la nit i ja ha tingut temps de fer jocs de màgia als meus fills (que no paren de riure), d'arreglar el mòbil inerregable de l'Elena (que li dóna les gràcies mil vegades) i de donar-me conversa a mi sense descans. És l'home perfecte. Li ofereixo el sofà perquè es quedi a dormir.
Quan l'endemà em llevo ell ja ha preparat l'esmorzar per tota la familia i fins i tot ha tingut temps d'anar a buscar el diari. Li dic que mentre s'estigui pel Maresme pot venir a dormir a casa. Em mira, somriu de manera inquietant i em dóna les gràcies sense dir res. Al cap d'una setmana noto algun canvi a casa: en Vladimir ha pintat de verd clar l'habitació dels nens i ha intercanviat les posicions del sofà i de la tele del menjador. L'Elena aprova els canvis, i jo no dic res. Tres setmanes després és ell que porta els nens a l'escola, i fins i tot coneix la mestra d'en Pau. Al cap d'un mes ja ha posat la seva roba al meu armari i per més inri es posa les meves camises i els meus calçotets. Dos mesos més tard els meus fills es comuniquen amb ell amb ucraïnès. Al cap de noranta dies és ell qui decideix quin canal de televisió posem al vespre. Un dia l'Elena arriba tenyida de pèl-roig: “És que en Vladimir m'ha dit que m'afavoreix”, s'excusa. Quan anem de cap de setmana condueix ell el Peugeot familiar i a mi em fa seure al darrera, entre cadireta i cadireta. No s'oblida de felicitar el meu sogre el dia del seu sant, i a casa ja no es veu Xoriguer sino Stolichnaya. Un dijous al vespre arribo després de sopar amb els amics i, quan estic apunt de posar-me al llit, veig que en el meu lloc hi ha en Vladimir. L'Elena em mira i em diu: “No et faria res de traslladar-te a viure al terrat? Aquí no hi cabem tots”. Agafo una muda, els discos de Mishima, els llibres d'en Paul Auster i me'n vaig cap a dalt. D'una finestra del carrer de casa sóna la gran cançó “Indis i Cowboys” de Senyors Tranquil (http://www.myspace.com/senyorstranquil [3]) i em poso a plorar com un nen petit.