arenyautes
Previous
Següent
-
Participar insultant
La secció de cartes al director de la premsa escrita ha passat a la història. Diria que avui no ho trobes a cap diari. Els diaris publiquen per Internet i cada vegada hi ha més persones que abandonen el paper i es passen a la lectura digital, i en aquest mitjà existeix l'espai d'opinió per a cada article i informació, i cada vegada hi ha més lectors que hi participen. El tràmit és molt senzill i immediat.
No sé si vosaltres ho feu, però jo, després de llegir els articles, acostumo a mirar què en diuen els lectors. S'ha de dir que la majoria de vegades hi ha aportacions interessants, però també hi ha qui sembla no entendre de què pala el periodista, i el pitjor de tot són els que es dediquen a insultar, sigui a l'autor de l'escrit o bé a altres persones que han opinat al respecte.
Una vegada més em queixo de l'anonimat. Si una persona es presenta amb nom i cognoms, segur que no s'atreveix a dir segons què, i encara menys insultar. L'anonimat protegeix bàsicament les persones maleducades i irrespectuoses.
Trobo a faltar el moderador de l'espai d'opinió que s'hauria d'encarregar d'eliminar els insults, i bloquejar aquells que tenen el costum d'insultar contínuament. Hi ha gent que no sap diferenciar la discordança amb l'insult. Tu pots no estar d'acord amb l'opinió de l'altre i tens moltes maneres d'argumentar la teva opinió. El que no has de tenir dret és a insultar qui no pensa com tu. A vegades els insults són prou greus, i aquests potser sí que algun mitjà els elimina, però en altres ocasions són insults constants que passen sense filtre i aquí s'hauria d'actuar.
És molt desagradable llegir les persones que insulten de manera gratuïta. Pots decidir no llegir les opinions dels lectors, però llavors et perds comentaris que sí que poden ser interessants, perquè n'hi ha.
És clar que hem perdut l'educació que abans, potser amb una certa repressió, ens frenava l'insult inútil i molest. Seria bo que tots hi penséssim. Discrepem, critiquem, opinem, però no insultem!
-
Què podem fer per millorar-ho?
Avui, en una tertúlia radiofònica, parlàvem de convivència, de participació, de corresponsabilitat. Crec que vivim uns moments massa pressionats per la política, les picabaralles ideològiques i la manipulació de les idees. Ens oblidem de viure i compartir. De tenir en compte els veïns. Les notícies que ens arriben sobre decisions judicials, enfrontaments verbals als parlaments i la corrupció que ho empastifa tot, ens capfica i no ens deixa temps a conrear el veïnatge.
En un moment donat de la xerrada he comentat la iniciativa ciutadana de Tàrrega, de saludar i somriure. Ens trobem vilatans pel carrer i passem com si no hi hagués ningú. La salutació pot semblar un fet menor, però no és així. Hem de desitjar un bon dia a aquella persona que tenim per veí, que ens trobem sovint, però que desconeixem. Curiosament, preparant aquest post, he trobat a Internet que demà, dia 21 de novembre, és el dia mundial de les salutacions.
El conductor del programa comentava que avui ja no saludem quan entrem en una botiga. Jo crec que és una mica exagerat. Penso que encara hi ha el costum de saludar en entrar en un local on hi ha altres persones. Potser menys que abans, perquè també les botigues no són iguals, amb més supermercats i menys botigues del barri.
Hem parlat de participació i compromís amb la institució que ens governa la vila. He comentat que tothom hauria de passar per l'ajuntament en un moment de la seva vida. Ja sé que no es pot interpretar literalment, però la idea és que tothom hauria de ser conscient què representa dirigir la política d'un municipi, organitzar els serveis i millorar la vida de tots els vilatans. Es tracta de posar-se al servei dels altres.
Hi ha qui ho fa a través d'entitats i associacions. També és vàlid. Es tracta de sortir de la zona de confort i afrontar nous reptes, pensant sempre en els altres. Estic convençut que aquest seria el remei per millorar la convivència, i segur que temes com la recollida selectiva de la brossa, per posar un exemple molt d'avui, sortiria millor. Cal posar-hi ganes, interès i voluntat. Hem d'alçar-nos del sofà i mirar què podem fer perquè la nostra vila sigui millor.
-
L'habitatge a l'ordre del dia
Tinc la sensació que tothom parla d'habitatge, però difícilment ens posarem d'acord a prendre les mesures necessàries per resoldre aquest tema, que és prou greu. Durant massa anys no s'ha fet la feina i ara no és gens fàcil posar-se al dia. L'administració pública no ha construït habitatges assequibles i ho ha deixat tot en mans de l'empresa privada. Ara tothom es posa les mans al cap.
S'ha de legislar correctament i a temps, sobretot en temes tan essencials com és el dret a l'habitatge, contemplat a la Constitució. No es pot especular amb l'habitatge, però si es deixa en mans de la privada, s'ha d'entendre que és un negoci.
Sempre som molt crítics amb l'esquerra, i encara més si ha tingut l'oportunitat de governar, perquè la dreta defensa els interessos de qui té recursos i l'esquerra ha de procurar equilibrar la balança. Si es deixa regir pel mercat de l'oferta i la demanda, queda clar quin és el resultat.
Ara, tothom critica el que no s'ha fet fins ara. La mateixa extrema dreta culpa els socialistes de no haver fet res per aconseguir habitatges per a tothom. Unes declaracions que sorprenen, però que només tenen l'ànim de desgastar el govern. Se'ls escapa el riure per sota el nas.
Moltes promeses de construir no sé pas quants nous habitatges. Tothom busca terrenys per edificar, però al meu entendre no es fa prou per detectar els pisos buits i adaptar-los per poder-hi entrar a viure.
Des del Congrés de Diputats es discuteix sobre legislar per evitar l'especulació amb l'habitatge, però ho veig tot molt encallat. Uns critiquen els altres sigui perquè hi posen obstacles, o perquè ni redactar lleis efectives saben.
Passaran molts anys abans no quedarà mig resolt el tema de l'habitatge, però em preocupa no saber veure que s'està avançant per aconseguir-ho. Molt parlar, però poca feina efectiva.
-
Formació i treball
Fa uns dies la síndica de greuges de Catalunya va presentar un informe que va ser molt criticat a les xarxes socials. Crec que el problema estava en els titulars, que a vegades és l'única cosa que es mira i no es llegeix el contingut. Sovint els diaris busquen titulars que cridin l'atenció i això deforma les notícies. Cal, doncs, entrar al detall i, abans de criticar res i opinar, haver-te llegit tota la informació.
L'informe parlava de l'edat dels joves per poder votar, per ser encausats, per estudiar... i exposava una sèrie de contradiccions, de manera que marcava les edats que considerava adients per a cada cosa. Fins i tot l'edat límit per ser tractat sanitàriament pel pediatre.
Em vaig fixar en l'edat d'escolarització obligatòria, que l'allargava fins als 18 anys. D'entrada em va semblar una mica estrany i discutible. Ahir parlava en aquest blog de la formació contínua. Entenc que durant tota la vida hauríem de fer l'esforç de formar-nos i no acontentar-nos amb el que sabem. Fins i tot els que ja estem jubilats. Allargar l'edat d'escolarització obligatòria a 18 anys, però, caldria matisar-ho i, en tot cas, i sempre segons el meu parer, acompanyar-ho amb l'experiència laboral.
A casa comentàvem que potser hauria de ser obligatori treballar a partir dels 16 anys. L'experiència que s'assoleix treballant és molt important i pot marcar el futur d'una persona. Lligar formació i treball és bàsic per a la formació completa d'una persona. La teoria, que s'adquireix a l'escola o institut, i la pràctica que s'experimenta i exerceix a la feina, han d'anar de bracet.
Les crítiques a allargar fins als 18 d'anys l'ensenyament obligatori es referien bàsicament a les poques ganes que hi ha entre molts joves, de 16 anys, de continuar estudiant. Si això s'ampliés a 18 anys encara serien més els joves descontents. Aparcar els joves als instituts no és una bona idea, però fer l'acompanyament de formació i treball, per introduir-los a la realitat d'aquest món és una altra cosa.
No sé si podem arribar a conclusions al respecte, però una cosa sí que tinc clar i és que ens hem d'organitzar millor. Acompanyar els joves al treball és bàsic, i si això va acompanyat d'una bona formació, segur que tots hi sortirem guanyant.
-
Formació contínua
Cada vegada és més evident la necessitat de la formació contínua. Assolir un lloc professional, pels mèrits adquirits i la formació rebuda no és una meta, sinó que ha de ser un final d'etapa. Un objectiu assolit que et compromet per al futur.
Segurament que tots hem caigut en la trampa de pensar que guanyades unes oposicions a l'administració pública o bé aconseguit un lloc de treball a la privada ja et permet descansar i imaginar-te que tens la vida resolta. Sortosament, el món evoluciona i cada vegada hi ha més reptes a assolir. I si hi ha més reptes vol dir que cal perfeccionar coneixements i eines, i això no es fa per generació espontània.
Em preocupa tot el que sento sobre l'ensenyament d'avui dia als instituts. Sembla que tothom, pares i educadors, s'hagin de compadir dels pobres alumnes i posar-los les coses fàcils. No els podem frustrar i els hem de permetre superar cursos, per arribar on? És que tot s'acaba amb el títol de batxillerat o una llicenciatura?
Si l'aprenentatge es reduís a la memorització de textos, potser sí que diria que cal facilitar el pas als cursos superiors, però si del que es tracta és d'aprendre a comprendre bé les coses, i saber donar resposta a tot el que es presenta, segurament que cal anar avançant a poc a poc i demostrar que s'adquireix aquesta tècnica que haurà de servir després a la vida professional, sigui quina sigui la branca escollida.
Potser estic equivocat i poc informat, o se m'ha perdut alguna cosa, però l'opinió que tinc és que avui encara es treballa poc per exigir als nostres professionals la formació contínua. No té cap mena de sentit que un funcionari, després de passar unes oposicions, per més bé que se les hagi preparat, deixi de formar-se i d'adquirir nous coneixements. El mateix s'ha de dir d'un treballador d'una empresa privada, sigui quina sigui la seva especialització.
Probablement, tot està lligat en la línia, massa freqüent, avui, d'anar pel més fàcil. No trencar-se el cap, i gaudir de la vida, encara que sigui amb un grau d'inconsciència important. O m'equivoco?
-
Han passat cinquanta anys
Aquesta setmana farà cinquanta anys de la mort del dictador i fa molta ràbia veure jovent, que no va patir la repressió franquista, exaltant el dictador i tot el mal que va fer. Puc entendre que hi hagi persones que varen sortir beneficiades de la dictadura, ells i els seus ascendents, però no m'entra al cap que ciutadans, descendents de persones que van viure amb por i reprimits, puguin parlar bé de Franco. Què hem fet malament?
Probablement no s'ha explicat prou bé tot el que va passar. S'han comès errors. S'ha fet una transició amb moltes mancances i sense fer caure els hereus del franquisme, instal·lats a l'exèrcit, els jutjats i les estructures de l'Estat. L'esquerra ha estat poc agosarada i no ha fet els canvis que calia per entrar de ple en una veritable democràcia. L'esquerra i la dreta civilitzada.
Ara, després de cinquanta anys escoltes segons quines declaracions de personatges que havien d'haver girat el sistema polític com un mitjó, i encara tenen paraules amables cap al dictador, que no va ser res més que un revoltat que es va carregar la República instaurada a l'Estat, amb tots els defectes i errors comesos, però votada per la ciutadania. Un repressor que va assassinar milers de persones i que l'església espanyola va beneir i acompanyar sota pal·li.
Ens vàrem avergonyir que, a diferència dels règims feixistes europeus, el dictador morís al llit i amb tots els honors. Que el successor fos escollit pel mateix dictador, i així ens ha anat. Però el més greu de tot és veure la involució política i social i que la democràcia al nostre país pengi d'un fil. Que es criminalitzi el més vulnerable i es protegeixi el corrupte i qui ostenta el poder.
La flaquesa i fins i tot la deixadesa dels governs espanyols que s'han succeït ha provocat que avui, a ple segle XXI encara hi hagi tantes persones que, ignorant les morts i el sofriment de tants avantpassats, glorifiquin un personatge pervers i criminal. No podem permetre que la història es repeteixi. Que es vulnerin els drets de la majoria. Que es limiti la llibertat d'expressió. Que s'oblidi que la sobirania emana del poble.
-
Han passat cinquanta anys
Aquesta setmana farà cinquanta anys de la mort del dictador i fa molta ràbia veure jovent, que no va patir la repressió franquista, exaltant el dictador i tot el mal que va fer. Puc entendre que hi hagi persones que varen sortir beneficiades de la dictadura, ells i els seus ascendents, però no m'entra al cap que ciutadans, descendents de persones que van viure amb por i reprimits, puguin parlar bé de Franco. Què hem fet malament?
Probablement no s'ha explicat prou bé tot el que va passar. S'han comès errors. S'ha fet una transició amb moltes mancances i sense fer caure els hereus del franquisme, instal·lats a l'exèrcit, els jutjats i les estructures de l'Estat. L'esquerra ha estat poc agosarada i no ha fet els canvis que calia per entrar de ple en una veritable democràcia. L'esquerra i la dreta civilitzada.
Ara, després de cinquanta anys escoltes segons quines declaracions de personatges que havien d'haver girat el sistema polític com un mitjó, i encara tenen paraules amables cap al dictador, que no va ser res més que un revoltat que es va carregar la República instaurada a l'Estat, amb tots els defectes i errors comesos, però votada per la ciutadania. Un repressor que va assassinar milers de persones i que l'església espanyola va beneir i acompanyar sota pal·li.
Ens vàrem avergonyir que, a diferència dels règims feixistes europeus, el dictador morís al llit i amb tots els honors. Que el successor fos escollit pel mateix dictador, i així ens ha anat. Però el més greu de tot és veure la involució política i social i que la democràcia al nostre país pengi d'un fil. Que es criminalitzi el més vulnerable i es protegeixi el corrupte i qui ostenta el poder.
La flaquesa i fins i tot la deixadesa dels governs espanyols que s'han succeït ha provocat que avui, a ple segle XXI encara hi hagi tantes persones que, ignorant les morts i el sofriment de tants avantpassats, glorifiquin un personatge pervers i criminal. No podem permetre que la història es repeteixi. Que es vulnerin els drets de la majoria. Que es limiti la llibertat d'expressió. Que s'oblidi que la sobirania emana del poble.
-
Transport per carretera
Aquesta setmana he parlat de transport públic i carreteres. Una setmana en què hi ha hagut un accident important entre tres camions, amb el resultat d'un conductor mort. Hem escoltat l'opinió de transportistes i també de l'administració catalana i haig de dir que m'han deixat una mica preocupat.
L'AP-7, que jo definiria com a l'eix principal de la xarxa de carreteres del nostre país, cada dia va més plena, amb molts camions. Suposo que la manca d'una xarxa ferroviària de mercaderies en té una bona part de la culpa. La gratuïtat de les autopistes, que també he comentat més d'una vegada en aquest blog, fa que s'hagi incrementat el nombre de vehicles que hi circulen.
I si hi ha més trànsit, també hi ha més probabilitat d'accidents. Però la raó de la meva preocupació és la informació que ens arriba sobre les dificultats de trobar professionals de la conducció, que se supleix amb la incorporació de conductors sense l'experiència o el coneixement necessari per conduir per les nostres carreteres. Un problema d'homologació de llicències de conducció sense haver de fer cap mena de formació.
També es comenta que hi ha poc control policial, per evitar avançaments incorrectes i deixar una distància de seguretat entre els camions. Tot això, sumat a eventualitats i distraccions, fa que els accidents hagin augmentat. Què es pot fer?
M'imagino que la solució no és fàcil i cal tenir en compte moltes casuístiques. Probablement caldria ampliar el nombre de carrils, que en alguns trams és només de dos per direcció. S'hauria de comprovar la capacitat dels conductors novells o forans, i obligar-los a la formació específica per conèixer les característiques del territori. I tornaria a parlar sobre la gratuïtat de les autopistes, que va en detriment dels pressupostos nacionals, beneficiant els vehicles que només hi són de passada.
Encara veus molts vehicles circulant pel carril del mig o el de l'esquerra, quan el de la dreta està buit. Falta, doncs, més control policial i sancionar els infractors. Però el més important seria que el transport de mercaderies es realitzés a través de la xarxa ferroviària. I això és un tema pendent que arrosseguem des de fa massa anys. La cosa no pinta bé!
-
I el dissabte, manifestació
Aquest dissabte hi ha convocada una manifestació unitària de professors de secundària a Barcelona per protestar contra la pèrdua del poder adquisitiu que xifren en el 21,64% des del 2010. Si bé és cert que l'IPC es mostra força moderat, encara que darrerament s'està disparant, els sous creixen molt a poc a poc, i això fa que cada vegada tinguis més despeses amb els mateixos ingressos.
El problema no és només dels professors, però és un col·lectiu prou important per a tenir-los en compte. També es poden queixar els professionals de salut i hi podríem anar afegint col·lectius, alguns dels quals estan molt malament, i així ens va.
Demà, doncs, es farà evident el malhumor dels professors que no només tenen problemes amb la pèrdua del poder adquisitiu, sinó també amb la disbauxa que fa anys es manifesta en el Departament d'Ensenyament de la Generalitat, on hi ha passat diferents consellers i conselleres, però el resultat ha estat el mateix. Potser caldria canviar càrrecs i responsables que no tenen gaire coneixement de la realitat dels centres.
Davant d'aquesta realitat hi ha l'efecte comparatiu. Mentre els nostres governants es vanaglorien de tenir uns serveis tan bons, només cal mirar altres comunitats autònomes, per no fixar-nos en Europa, per adonar-nos que estem en els pitjors llocs del rànquing. És clar que no es poden demanar miracles i si no es paguen bé els treballadors és lògic que la seva reacció sigui de crítica.
Desconec quines seran les mesures de força que el col·lectiu d'educadors prendran davant la més probable reacció de la conselleria. Sempre són promeses que es queden en paper mullat.
No podem oblidar que els professors i professores són els encarregats de formar els nostres fills i, per tant, els professionals de tots els àmbits, també polítics, del futur. No és una tasca qualsevol i caldria cuidar-los una mica. Paral·lelament, que dictin les normes que siguin perquè ningú s'ho agafi a la lleugera, sense compromís ni adquirint nous coneixements a partir d'una formació permanent. Això també és important tenir-ho present per evitar que entremig hi hagi educadors que no fan la seva feina.
-
I encara la llei d'aministia
Avui s'ha conegut l'informe de l'advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre la llei d'amnistia a favor dels implicats en el Procés català, en què avala la llei i no considera que afecti els interessos financers de la Unió Europea.
Com en totes les coses, no tothom ho veu de la mateixa manera i mentre el govern socialista i tots els polítics afectats per la no aplicació d'una llei que es va aprovar i que els jutges es resisteixen a acceptar-la, es feliciten per aquesta resolució, el PP interpreta que el dictamen apunta que la llei d'amnistia és contrària a la legislació europea al restringir a dos mesos el termini màxim perquè el Tribunal de Comptes analitzi la sol·licitud d'amnistia d'un encausat. Sincerament, crec que es tracta de buscar cinc potes al gat i no voler baixar del burro.
El següent pas és veure què sentencia el TJUE, ja que l'informe de l'advocat no és resolutiu. Si, com acostuma a ser habitual, el Tribunal es posa del costat de l'advocat general, caldrà veure com actua el Tribunal Constitucional per forçar al Tribunal Suprem l'aplicació de la llei d'amnistia.
Sense entendre quasi res de temes judicials, fent un repàs a com ha anat tot, és molt fàcil afirmar, sense possibilitat d'error, que els jutges estan actuant políticament i no pas jurídicament. I aquí rau tot el problema de l'Estat espanyol. Quan no governa la dreta, totes les institucions de l'Estat es tanquen en banda posant bastons a les rodes perquè no es pugui avançar democràticament. La conclusió més evident és que la transició democràtica espanyola és un frau que ens hem empassat tots, amb més o menys consciència.
-
Com se sentirà l'Ahmet?
L'articulista de l'ARA, Ferran Sáez Mateu, filòsof, ens recorda avui la infàmia comesa per Espanya contra el poble sahrauí, i la recent decisió de l'ONU, avalant el pla d'autonomia del Marroc i negant-los el dret a l'autodeterminació.
Vivim uns moments en què tots són dubtes i hem perdut confiança amb les institucions, també les Nacions Unides. I això és greu! A Espanya l'administració de la justícia està en mans de jutges, alguns dels quals són corruptes, però sobretot guiats per la seva ideologia. Europa, amb qui hem confiat des de sempre i que d'alguna manera ens alliberava de la repressió franquista, també ens ha decebut, posant-se al costat dels seus socis, els estats. I ara l'ONU, incapaç de ser efectiva davant del genocidi de Gaza, també ens ha regalat una galleda d'aigua freda amb la seva decisió sobre el Sàhara.
Durant molts anys el posicionament de l'ONU era clar, encara que no fos capaç de fer-lo complir. Ara, amb la pressió dels actuals dirigents mundials, ha canviat de criteri i s'ha posat d'esquena del poble sahrauí, antiga colònia espanyola, abandonada pel franquisme i pels dirigents de la transició. Vergonya que hem de patir tots plegats, veient com pensen i actuen els nostres dirigents, i això que tenim el govern més progressista de la història!
A casa, un estiu, quan els nostres fills encara eren menuts, vàrem acollir l'Ahmet. Era una decisió que no tothom entenia. Potser posaves la mel als llavis a uns infants que després tornaven a la crua realitat. La intenció era, però, alegrar-los l'estada estiuenca, compensant tot el seu sofriment i neguits, i l'abandonament del món occidental.
L'Ahmet s'haurà fet gran i si tenia l'esperança d'aconseguir la llibertat per al seu poble, s'haurà vist frustrat. La pressió i els interessos dels estats dominants han deixat a l'estacada els refugiats a Algèria, negant-los el dret a l'autodeterminació, que a diferència del cas català, estava totalment garantit (això creia) per la legislació vigent.
Un nou revés a la confiança amb les nostres institucions. Una nova xacra que afecta moltes persones i que de manera injusta es tolera i permet.
-
Eixos orbital i transversal
Lligat amb el comentari d'ahir, on remarcava la importància de disposar d'un bon transport públic, sobretot si es vol convèncer a la ciutadania que deixi de moure's amb el vehicle privat, avui llegia la proposta estratègica de la consellera Sílvia Paneque, per transformar la xarxa ferroviària de Catalunya. No s'inventen res, sinó que recuperen idees que hem escoltat moltes vegades, però que han acabat en això, amb idees sense posar fil a l'agulla.
Sempre ens queixem de l'Espanya radial, en què tot ha de passar per Madrid, com si a Catalunya no funcionés de la mateixa manera. La nostra xarxa viària i la ferroviària són també radials, amb l'única excepció de l'eix transversal, que té pocs anys d'història, però que va representar un canvi de mentalitat important.
Avui es fa difícil, per no dir impossible, desplaçar-te en tren sense haver de passar per Barcelona, i en aquesta estratègia de la consellera, torna a sortir l'eix orbital, que hauria d'unir Mataró amb Vilanova i la Geltrú, o bé l'eix transversal que uneixi Girona amb Lleida, com ja passa per carretera.
L'actual govern de la Generalitat sembla decidit a posar en marxa projectes encallats des de fa dècades. Voldria pensar que no es quedarà en una pluja d'intencions, com ha passat fins ara, sense que es materialitzi res. Planificar és important i hi ha governs, autonòmics o municipals, que no hi tenen gaire pràctica. Tot i això, no ens podem quedar en el paper i cal posar en marxa els projectes. No és fàcil, però ja està bé d'anar marejant la perdiu.
Tenim prou experiència en l'execució d'obres d'infraestructura que s'eternitzen. Ens agradaria que quan hi ha una idea, aquesta es portés a terme ràpidament i en poguéssim gaudir de pressa. Això no passa, i t'adones que la doble via de la línia R3 és encara una reivindicació, després de cinquanta anys. I ara, que ja s'hi està treballant, et parlen de la finalització de l'obra a molts anys vista. Això fa que no ens puguem encantar planificant, sabent que tot és tan lent.
Digueu-me desconfiat, però fins que no vegi les màquines al carrer, no em creuré gaires coses, i tenint ja una edat, tinc més pressa que mai.
-
Vehicle privat versus transport públic
Avui llegia un article al diari ARA que parlava de la saturació de cotxes a les Balears i com es vol resoldre. No entraré en detalls en el tema perquè tampoc ho conec gaire, encara que hagi viscut alguna experiència, però sí que voldria incidir en un fet que és comú arreu, sobretot quan es demana reduir els desplaçaments amb vehicle privat.
No hi ha dubte que la principal raó per anar amb el teu cotxe és la comoditat. Si no has d'estar pendent d'horaris de trens o autobusos i pots arribar fins al lloc exacte on has d'anar, t'estalvia molts maldecaps. Lluitar contra la comoditat no és fàcil, però en tot cas si el transport públic no està ben resolt, la lluita acostuma a ser inútil. Ja s'ha perdut d'entrada.
Només amb una xarxa de transport públic extensa, que arribi arreu i amb una amplitud horària pot estalviar el vehicle privat. Si no ho poses fàcil, no esperis que la gent es resisteixi a agafar el seu cotxe.
Si vius en una gran ciutat tens molts punts per prescindir del cotxe particular. Si el transport urbà està ben resolt, i els desplaçaments a fora són puntuals i disposes també de bona comunicació, perquè t'has de carregar de despeses d'aparcament, assegurança, revisions i manteniment del vehicle. Agafa el transport públic i, si cal, lloga puntualment un turisme per fer un extra.
El problema sorgeix si vius en un poble petit i mal comunicat. Potser no tens tampoc tants problemes per aparcar, i la comoditat de sortir quan vols i on vols, és molt difícil de contrarestar quan els horaris del transport públic no són generosos.
Arenys hem viscut l'experiència d'una recollida de signatures per aconseguir un transport públic al centre sanitari de referència. Avui, desplaçar-t'hi sense cotxe particular és gairebé impossible, llevat que et mentalitzis a seguir una cursa d'obstacles sabent l'hora que surts, però no l'hora que arribes.
És bo que ens mentalitzin sobre la necessitat de reduir els desplaçaments privats, però la solució exigeix millorar l'oferta de transport públic. No es poden demanar peres a l'om.
-
El gran recapte
Que hàgim de recórrer al gran recapte vol dir que la cosa no va bé. D'aquí, però, a girar-nos d'esquena o criticar-ho n'hi ha un bon tros. És cert que l'Estat, a través de les diferents administracions, hauria de vetllar perquè tothom disposés del mínim per viure amb dignitat. Si no és així vol dir que algú no fa els deures, que el món no és just i que cal treballar a fons per revertir la situació.
Des de sempre, la societat civil se les ha empescat per trobar la manera de substituir la feina de l'administració pública. L'Església, amb diferents organitzacions, ha liderat projectes de beneficència que ha servit per donar aliments a aquelles persones que la societat ha arraconat. Algú, amb l'argument que aquesta tasca l'hauria d'assumir l'estat, ha menystingut la tasca i sacrifici de molts voluntaris. No ens equivoquem!
Les ajudes alimentàries hi són per ajustar el desequilibri existent a la societat. Si una família no té prou ingressos per subsistir, la societat ho ha de resoldre. La manera més lògica seria a través de l'administració pública, que és l'encarregada de vetllar pel bon funcionament del país. La realitat, però, ens ha fet veure que sense la iniciativa privada, moltes famílies no tirarien endavant. Tenim problemes d'habitatge, però també d'aliments.
Els estats europeus han ideat sistemes per arribar a les famílies més desvalgudes, amb la intenció de fer menys traumàtica la manera d'accedir als aliments. Potser la intenció és bona, però de moment és insuficient i el banc dels aliments no pot deixar d'existir d'un dia per l'altre. És per això que, iniciatives com la del gran recapte són encara necessàries i tot el que nosaltres puguem fer per col·laborar-hi serà benvingut.
Hi ha moltes coses a la vida que no caldria realitzar si tots plegats fóssim capaços d'organitzar-nos correctament, tenint en compte a tothom. Mentre això no sigui possible, qualsevol iniciativa encaminada a ajudar els menys afavorits, serà lloable i necessària.
-
Hem sentit el xot
Cada vegada és més difícil que des de casa puguem sentir la veu d'alguna de les bèsties que encara tenim a prop de la nostra vila. El soroll de les motos, sobretot, però també d'alguns vehicles que potser caldria portar a revisar, fa que la vida a ciutat, fins i tot a petits pobles, no tingui res a veure al que havíem experimentat fa uns anys.
Tampoc és cert que no hi hagi animals domèstics que se'ns facin presents dia i nit. Hi ha moltes famílies que tenen un o dos gossos, en espais ben reduïts, i que no tenen gaires escrúpols en permetre que bordin durant una bona estona sense adonar-se que potser estan molestant els veïns, i probablement tampoc passen una bona estona els seus animals.
Hi ha altres animalons que es deixen sentir. Les aus encara circulen lliurement pels nostres teulats i alguna d'elles té el cant ben afinat. Hi ha temporades que les merles ens alegren el matí, i aquests dies, pels nostres verals hem pogut escoltar un xot, de la família dels mussols, que ens ha cridat l'atenció. Potser no ho hem perdut tot.
Seria bo que les famílies tinguéssim les orelles atentes per gaudir, encara que sigui només uns instants, del cant dels animalons que ens envolten. Pensar que, malgrat haver destrossat una bona part del territori, encara hi ha lloc perquè puguin viure i fer-se sentir.
Dedicar una estona a escoltar la veu de la natura, i passejar per l'entorn verd que encara ens queda, pot ajudar-nos a sortir d'aquest bucle on ens trobem, ple de desgràcies i notícies desagradables. Ens han ferit la sensibilitat fins al punt de tornar-nos insensibles a la bellesa i a la bondat. Hem de procurar que aquesta força destructiva que no valora les persones, ni els animals ni les plantes no ens faci sucumbir.
T'adones que hem descuidat la sensibilitat en pro d'un progrés que no sabem ben bé on ens ha portat. Si el menjar no ens falta a taula, que no tothom ho pot dir, dediquem uns moments al dia per valorar tot allò que la naturalesa ens brinda i que sovint oblidem.
-
Netejar les nostres façanes
Avui he llegit una notícia a Capgròs que desconeixia. El passat 22 d'octubre, la Comissió d'Economia, Comerç i Transició Digital del Congrés dels Diputats va aprovar una proposició no de llei que impulsa la modificació del marc legal per obligar les empreses de les telecomunicacions a retirar el cablejat en desús.
Precisament aquests dies, arran d'una pregunta al Ple, per part del grup municipal de la CUP, s'ha parlat d'aquest tema a la nostra vila. És vergonyós veure les façanes plenes de cables, la majoria dels quals són obsolets. No és una cosa d'ara, sinó que fa molts anys que dura, però com més va es fa més gros.
Segons diu la notícia, la proposta aprovada insta al Govern a:
-
Estudiar la possibilitat de modificar la normativa estatal vigent en matèria de telecomunicacions, particularment la Llei 11/2022, amb la finalitat d'establir l'obligació de retirada del cablejat en desús per part dels operadors, en condicions de seguretat i eficiència tècnica.
-
Analitzar l'aplicació del marc normatiu europeu vigent, a fi de valorar el seu desenvolupament en l'àmbit estatal quant al desmantellament d'infraestructures obsoletes en el sector de les telecomunicacions.
-
Impulsar l'habilitació expressa a les Administracions Locals perquè, mitjançant ordenances municipals, puguin regular la identificació, retirada i gestió del cablejat en desús en façanes, vies públiques i infraestructures de titularitat local.
Crec que és important que es tingui en compte, tot i que soc conscient que la batalla serà llarga i costosa i que totes les administracions, també la local, hi han de posar de la seva part. No pot ser que s'aixequin carrers i no s'aprofiti per soterrar totes les línies elèctriques i telefòniques que ara passen per les façanes.
Hem d'embellir les nostres viles i impedir que els interessos econòmics de les empreses ens embrutin les nostres façanes. Hem d'instar als nostres governs locals a lluitar per aconseguir que, aprofitant la iniciativa del Congrés de Diputats, es tregui tot el cablejat de les nostres façanes i que, a partir d'ara, es treballi tenint en compte l'estètica i el respecte a la propietat privada i pública de tota la ciutadania.
-
-
Negacionistes
Fa temps que intento entendre les raons per les quals hi ha persones que defensen el negacionisme del canvi climàtic i no sé trobar-hi els motius. Digueu-me innocent! No crec que sigui simplement per portar la contrària a la majoria i fer-se notar. Sembla, i jo no hi entenc pas res, que hi ha prou motius per acceptar que avui no passa el mateix que abans.
Una vegada vaig escoltar unes afirmacions que em varen sorprendre perquè, encara que no es presentava com a negacionista, el conferenciant venia a dir que al llarg de tota la història del món, hi ha hagut èpoques de tota mena i que preocupar-se per l'augment d'uns graus de la temperatura mitjana era una ximpleria.
El que puc veure, amb els meus ulls, és que el clima actual és molt diferent del de la meva joventut. Quan plou, que no ho fa gaire, acostuma a provocar disbarats, amb trombes d'aigua molt més exagerades. També recordo que abans les primaveres i les tardors tenien més rellevància. Eren una transició a l'estiu i hivern. Ara els canvis de temperatura són molt més sobtats, fa més calor, i no neva el que ho feia.
Si pots observar tot això i hi ha científics que t'ho poden argumentar, per què carai t'entossudeixes a negar el canvi climàtic? Què hi tens a guanyar?
Resulta curiós que les persones negacionistes del canvi climàtic, també són contràries a molts dels drets que des de sempre hem defensat com bàsics per a la convivència. I això fa olor de socarrimat. Tot plegat es confecciona com una ideologia rupturista de l'estat de dret i de la democràcia, i li veus les banyes sota la boina.
Quan els negacionistes arriben al poder, pots desconfiar de tots i de tot. I potser és això el que ara ens està passant. No es tracta d'un discurs d'una minoria extravagant, sinó que alguns han aconseguit la confiança de la població i estan dirigint el seu país. Mala peça al teler!
-
L'activitat del port d'Arenys
En declaracions a Ràdio Arenys, el president de la Confraria Sant Elm, el senyor Antoni Marzoa, informa que el port d'Arenys representa el 46% de l'activitat industrial de Catalunya, i que la meitat d'aquesta riquesa la genera el sector pesquer. Estem parlant d'unes xifres molt importants i que probablement ens venen de nou, potser perquè encara vivim massa d'esquena al mar.
El port d'Arenys de Mar aglutina tres sectors importants com són l'industrial, amb més d'una drassana força activa, el pesquer, amb una flota que ha anat de baixa, però que es manté malgrat les adversitats, i el lleure, amb un Club Nàutic molt actiu i el Club de Pesca Mar Esport, amb una gran quantitat de socis.
En l'entrevista, el president Marzoa parla de les dificultats que posa Europa en el control de la pesca, marcant unes limitacions que fa difícil la continuïtat de la seva pràctica i que provoca un rebuig important. Trobar l'equilibri entre la protecció de la fauna marina i l'explotació pesquera no és fàcil, però a vegades es troba a faltar sensibilitat. Cal millorar la pràctica pesquera de respecte al medi ambient, i des de les institucions, valorar aquest esforç.
Avui, precisament, en el control parlamentari al president del govern català, la intervenció del representant de Vox, parlava dels greuges de la política europea respecte als pescadors. Al meu entendre era un discurs populista i amb tota la intencionalitat política, sense que es desprengués una sensibilitat real cap als professionals de la pesca. De totes maneres, això és el que s'acostuma a fer: trobar un problema i tirar l'aigua al propi molí.
És bo que sapiguem valorar tot allò que passa a casa nostra i no només les desgràcies, i donar suport dins les nostres possibilitats. Parlar de menjar més peix o mantenir les peixateries que venen peix fresc és un altre tema a comentar i que complementa l'esforç que puguem fer per mantenir la indústria de la pesca a la nostra vila.
-
Matar el missatger
La premsa informa de la detenció de l'advocada militar d'Israel, Yifat Tomer-Yerushalmi, per haver filtrat un vídeo de la violació d'un pres palestí. Està vist i comprovat que en un règim repressor no importa què es fa sinó que se sàpiga. Quan una persona s'entossudeix a revelar la veritat, se situa al punt de mira de tots els atacs. L'advocada en qüestió, de fet, no ha estat només una missatgera, sinó que des de sempre s'ha enfrontat davant d'un govern, l'israelià, que ha demostrat sobradament quina era la seva conducta, amb el suport de l'extrema dreta radical.
Durant el genocidi de Gaza s'ha vist com els periodistes eren un objectiu a batre per part de l'exèrcit israelià. Són les persones que testimonien el que està passant des del mateix lloc de la tragèdia, i cal silenciar-los. El que no es veu, no passa. O si més no això és el que ens imaginem. I si no que ho demanin al poble del Sudan.
Malauradament, el prestigi de la premsa ha davallat fins a nivells preocupants. Avui, molta de la informació que ens arriba està manipulada intencionadament, per fer-nos creure allò que volen i que, sovint, és fals. És una llàstima perquè, si més no en altres èpoques, la premsa era una garantia per conèixer els fets reals que a vegades s'han volgut ocultar. Certament, no tots els periodistes estan comprats, i en podem trobar bons exemples, però quan es deteriora l'entorn, tothom és sospitós.
La revelació dels fets esmentats podria acabar bé, col·locant a cadascú al lloc que li correspon, i assumint les responsabilitats degudes. El problema és que els culpables continuen rebent tot el suport del poder instaurat a Israel, amb el suport directe o indirecte dels països occidentals. La víctima de la tortura denunciada no en traurà cap benefici, i la culpable de la filtració tampoc aconseguirà portar els botxins, els de dalt de tot, davant la Justícia.
-
No era això el que es demanava
No valoraré la dimissió del president de la Generalitat valenciana des del punt de vista polític. De si havia simplement de dimitir del càrrec, o també de diputat, o convocar eleccions anticipades... l'estratègia política no m'interessa, sinó la part humana de l'assumpte. Crec sincerament que el ja expresident, o president en funcions, no ha estat a l'altura de les circumstàncies.
No es pot dir que ja en tinc prou i plego, i simplement demanar disculpes pels errors comesos, sinó que calia demanar perdó a les víctimes i familiars dels morts l'any passat a València per haver-los mentit. És una desconsideració greu el fet de no donar la cara. Un es pot equivocar, fins i tot de manera greu, però no mentir ni enganyar els altres.
S'ha acomiadat del càrrec culpant els altres. Fent-se la víctima. No era això el que se li demanava des de fa un any. Havia de demanar disculpes, sí, i acceptar que s'havia equivocat, i dir tota la veritat de com va anar aquell dia. Què va fer i deixar de fer, i no buscar excuses de mal pagador.
Humanament, l'actitud de Mazón és reprovable. No té cap mena de justificació i mereix ser jutjat per dilucidar totes les seves responsabilitats. No només pel que va fer o deixar de fer, sinó per haver mentit des del primer dia.
Les persones podem cometre errors. De fet, en cometem sovint, però hem de ser justos i sincers. No podem anar enganyant els altres i culpant-los d'allò que nosaltres hem estat incapaços de fer i gestionar. És el desvergonyiment de Mazón el que el fa culpable de totes les desgràcies sofertes pel poble valencià. Tots hem de ser un exemple d'honestedat i sinceritat, però si a més ocupes un càrrec de responsabilitat, encara amb més motius has de comportar-te de manera implacable, i si la falles, donar la cara i acceptar les conseqüències. Això és el que no ha sabut fer el dimitit president del govern valencià.
-
Drons, què hi ha del cert?
Darrerament, llegim que diferents països europeus s'han vist sorpresos per la invasió de drons prop dels seus aeroports provocant que s'haguessin de cancel·lar vols i fins i tot tancar per unes hores tota l'activitat. En tractar-se de països més o menys fronterers amb Rússia, i passant el que està passant amb la invasió a Ucraïna, que sembla no tenir aturador, totes les mirades són cap al Kremlin, que nega qualsevol implicació.
Què està passant? Qui hi ha al darrere? És Putin que intenta posar nerviosos els països de l'OTAN? Què es pretén amb aquests moviments? Despistar-nos d'altres objectius més importants i perillosos?
M'imagino que al final sabrem la veritat, però, com sempre, trigarem a conèixer el fons de la qüestió. A qui interessa entretenir-nos d'aquesta manera? Com a simples mortals ens passegem per aquest món desconeixent la majoria de les coses. Intuint, a vegades, què ens volen dir i fer, però molt innocents i víctimes del poder, que sempre queda lluny de nosaltres.
Aquests dies he parlat d'Europa i el paper gairebé de ridícul que està fent davant de Rússia, la Xina o els EUA, que sembla haver-nos deixat de la mà. Ara, amb aquestes incursions de drons sembla que es vol insistir en el paper de víctimes incapaces de posar ordre a casa nostra, essent la burla d'un president, Putin, que fa quatre dies el donàvem per acabat, però que fa i desfà sense que ningú li pugui parar els peus, ni tan sols el poderós i bocamoll Trump.
Jo vaig seguint les notícies i espero que un dia sabrem la veritat. Entretant, confio que només siguin ensurts i lluny de casa nostra. Volar té els seus riscos i no cal afegir-hi entrebancs ni posar més por al cos. A veure si ens espavilem i trobem uns dirigents que es facin respectar d'una vegada!
Previous
Següent
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
14 comentaris -
-
-
-
-
-
