arenyautes
Previous
Següent
-
S'acumula la feina
Hi ha setmanes que sembla que s’hagi d’acabar el món. Suposo que també us ha passat. I dies que tot et surt al revés. Com si haguessis trepitjat merda, que es diu vulgarment. M'imagino que també us hi heu trobat. Doncs avui és un d'aquests dies, en una setmana que no hi podia encabir res més. Tant allò que havia planificat com la suma dels imprevistos.
Diuen que ens ho hem de saber agafar bé, però és cert que passes una estona malament. No saps ben bé per què has concentrat totes les coses en uns mateixos dies, sabent que, per la llei de Murphy el pastís et caurà a terra pel costat de la nata.
Dies així penses en les persones que tot això no els passa només en uns dies o setmanes concretes, sinó que bona part de la seva vida està farcida de problemes i situacions injustes. No cal pensar en casos extrems, com els palestins de Gaza, sinó que en podem trobar de més propers. Famílies que no han tingut la mateixa sort que nosaltres. En part no s'ho hauran muntat bé, però segur que arrosseguen quelcom que no han pogut escollir.
I és en aquests moments que penses que els governs estatals es preocupen poc dels més vulnerables, encara que siguin governs progressistes. La vista se'ns en va cap a les coses amables i agraïdes, esquivant tot allò que no funciona. Les persones que tenen problemes per trobar un habitatge, una feina, un grup d'amics per viure plenament i dignament.
Continuen arribant persones immigrants, sigui per la guerra o la fam, i nosaltres encara no hem resolt com encaixar-los a la nostra societat. Volem que s'integrin, però els hi posem totes les traves del món per aconseguir el permís de residència, el permís de treball. Què esperem que els hi passi? Si els nostres tenen problemes per trobar un lloc on viure, què no hauran de patir aquelles persones que no poden demostrar uns ingressos fixos, i a més tenen la cara més fosca que la nostra?
No ho estem fent bé, i pensant en tot això arribes a la conclusió que el cúmul de problemes que has patit no té gens d'importància al costat del que pateixen ells. No ens podem queixar!
-
Pendents de l'estrena
Tot i que és un tema que em preocupa ben poc, sí que ho vaig seguint perquè els mitjans de comunicació en parlen prou. Em refereixo a la pugna entre l'Ajuntament de Barcelona i el Barça per poder obrir el nou camp reformat. El club té molt interès a poder-lo estrenar, encara que només sigui una part, i l'ajuntament vol estar segur que les obres realitzades garanteixen seguretat als espectadors.
No hi ha dubte que l'obra del camp de futbol és important i no ha d'haver estat fàcil el seu disseny ni la seva execució, però la impressió que tens és que no ha acabat de funcionar, sigui per l'empresa encarregada o pels seus treballadors, però han sorgit una sèrie de dubtes que ho posen en qüestió.
Avui llegia que l'ajuntament ha tornat a denegar el permís d'obertura al públic per deficiències observades, algunes de prou importants per a la seguretat dels seus usuaris. I la pregunta que em faig és de qui és la culpa?
Potser perquè tenim l'experiència de la construcció de la nova biblioteca a la nostra vila, que està resultant força caòtica, i encara no sabem ben bé de qui és la culpa. Se la passen els uns als altres, i la casa sense escombrar, amb el perill de perdre les subvencions atorgades si no s'acaba l'obra abans del mes de juliol de l'any vinent.
Sense la voluntat de posicionar-me a cap dels llocs, entenc que l'Ajuntament de Barcelona vetlli perquè l'ús de les instal·lacions es faci amb total seguretat. Això és el primer a tenir en compte si no volem haver de lamentar víctimes o afectats. El club hauria d'entendre la qüestió i si amb algú s'hi ha d'encarar ha de ser amb l'empresa constructora si no fan prou bé les coses. Una empresa, per cert, que té allotjats els seus treballadors en un hotel del Maresme on són freqüents els aldarulls i destrosses, amb la passivitat dels seus propietaris i la por dels veïns.
I d'aquesta manera, el seguiment de les obres de l'estadi de futbol es concentra en la disputa sobre terminis. Esperem que no passi com en la reforma de l'estadi de Montjuïc que a la primera gotellada es varen haver d'aixoplugar com varen poder, per les goteres inesperades.
-
Qüestió de lideratges?
Avui, fent una llegida a la premsa, m'he aturat a pensar sobre els líders dels partits polítics i el paper que juguen, o millor dit, la importància que representen per al conjunt del seu partit polític. Repassant els diferents partits polítics catalans m'he anat fixant en els seus líders i el grau de coneixença, i he intentat lligar-ho amb els resultats electorals.
Encara que puguis defensar la importància del treball d'equip i el concurs del més gran nombre de persones possible, t'adones que la significació del màxim dirigent condiciona molt el seguiment i, per què no, el nombre de vots que pot arribar a recollir un partit polític.
Probablement no és la situació i desgast del president Puigdemont el que provoqui que Junts es trobi en moments complicats i amb una tendència a la baixa de seguidors i votants, però en tot cas es troba a faltar una direcció potent per recompondre el partit després del fracàs del Procés.
ERC va córrer a salvar els mobles amb la recuperació de Junqueras, per manca d'una alternativa forta que evités més desastres al partit. Junqueras també està desgastat i qüestionat, però qui el pot substituir amb cara i ulls?
El PSC també necessitava un canvi de lideratge, amb uns personatges força caducats. El president Illa, tot i el seu caràcter avorrit, sembla que ha aconseguit aglutinar un partit que havia tingut temps gloriosos, però que havia quedat superat durant l'auge de Ciutadans.
La CUP i els Comuns resisteixen com poden, possiblement mancats d'un lideratge que els permeti viure amb l'esperança de continuar vius a la política. Pot ser que sigui volgut, pel seu caràcter assembleari, però jugant al costat dels altres, que treballen i poleixen el líder ideal, ho tenen magre.
He arribat a la conclusió que les grans masses veneren els líders i que els partits polítics, per aconseguir governar, s'esforcen a trobar aquests personatges que els han de catapultar a la victòria.
-
Esperant el xàfec
Després de la DANA del mes d'octubre de l'any passat a València crec que s'ha intensificat l'estat d'alerta davant de possibles temporals descontrolats. El que va passar a València és molt greu i gros, i encara que mai es farà prou per evitar desgràcies humanes, tots els indicis fan pensar que aquella vegada varen fallar massa coses. Encara s'estan investigant responsabilitats, però la confiança en què els responsables de la catàstrofe siguin jutjats cada vegada és més escassa.
Deia que darrerament l'estat d'alerta davant de possibles aiguats és més freqüent. Cada vegada que anuncien pluges comencen a sortir totes les alarmes. A la nostra vila, per exemple, els avisos de retirar els cotxes dels rials són constants. Normalment, no passa res, però en tot cas es curen en salut i que ningú els pugui buscar les pessigolles. Esclar que el perill és que no passi com en la història d'en Pere i el llop: en veure el resultat, que la gent deixi de fer-ne cas.
Els negacionistes del canvi climàtic, que n'hi ha, m'imagino que s'ho deuen mirar d'esquitllada, convençuts que el món està malalt i que tot plegat és una mania d'uns quants, encara que aquests siguin especialistes en temes climàtics.
Sigui com sigui, la veritat és que cada vegada estem més pendents del temps. Les previsions continuen fallant com abans, però ara es miren més amb lupa. Vivim una mica tensats, i la situació del món no ens hi ajuda. Siguin les declaracions de Trump, el cinisme de Putin, o la impotència dels estats europeus davant d'una realitat que no saben com agafar-la, avui viure distret no és fàcil i això ens pot portar més problemes del compte. El remei pot passar per posar-hi distància, sense aclucar els dos ulls, no sigui que quan ens despertem sigui massa tard.
-
Política i gestió al municipi
Avui m'ha vingut al cap fer la comparació entre micro i macroeconomia aplicada a la política, és a dir, parlar de micropolítica i macropolítica, i intentar comprendre les diferències. De fet, la idea m'ha sorgit arran de la notícia que sortia a l'ARA sobre un possible malestar dels alcaldes de Junts en relació amb els seus dirigents.
Els conceptes me'ls he inventat jo, i es refereixen a la política que es fa des d'un ajuntament, sobretot un ajuntament petit o mitjà, i la política que es fa des de la seu central del partit. Jo que no he militat mai a cap partit polític, el que he vist no m'ha agradat. Puc entendre que des de la direcció es vulgui controlar qui fa ús de les sigles, però sovint es passen de frenada i, el que és més greu, no acaben d'entendre la realitat dels municipis.
He dit moltes vegades que si una persona vol viure tranquil de la política que no es fiqui en un ajuntament. Si pot, que opti a entrar al Parlament. Allà viurà sense tants maldecaps. Més allunyat de la ciutadania. Els regidors i alcaldes de les nostres poblacions són carn de canó de totes les crítiques. Unes crítiques que no només es troben a les xarxes socials, sinó a la cantonada del carrer de casa.
En alguna ocasió m'han criticat que doni tanta importància, en la governança d'un municipi, a la gestió i menys a la política. Puc entendre que des d'un ajuntament també es fa política, sobretot si tens la possibilitat de prioritzar les tasques a fer, que no sempre passa. El dia a dia se't menja i moltes de les coses que t'agradaria fer, perquè hi creus, es queden en un calaix tot esperant l'ocasió.
Sí. Es pot fer política des d'un ajuntament i se n'ha de fer, sobretot pensant en les famílies més vulnerables, que la dinàmica els va decantant i cal posar-hi intenció i fermesa per evitar que quedin al marge. Però a l'hora de fer política des del municipi, no es pot oblidar la gestió. I aquesta gestió s'ha de fer ben feta, perquè si no pots ocasionar molts problemes als teus conciutadans. És aquesta micro, que és molt important i que pot anar lligada amb la macro que t'arriba des de la centralitat, però t'has de fer valer i fer-los entendre que al municipi hi ha unes prioritats que ningú se'n pot oblidar.
-
I el temps va passant...
Avui llegia al web de Ràdio Arenys la notícia del nou projecte de l'estació de bombeig que ha d'evitar que les aigües residuals d'Arenys de Munt es passegin per la nostra vila amb tots els problemes que patim de vessaments. Una obra que porta anys de retard i que, com moltes, ens fa caure la cara de vergonya. Què passa amb l'administració pública d'aquest país?
L'ACA a Arenys de Mar ens té força escarmentats. Governi qui governi a Catalunya, l'entitat pública no ens ha tractat mai bé. Sempre hem tingut discussions amb el final de la Riera, els rials i també el clavegueram. No cal recordar el tema del rial del Bareu, que arrosseguem des de fa dècades i encara no tenim una solució que permeti viure i circular per aquell entorn amb la deguda seguretat i comoditat.
En el cas de l'estació de bombeig l'ACA ja va fer un projecte que l'ajuntament veí no va acceptar perquè no encaixava en l'entorn on s'ha de situar. Han passat els mesos i des del Consell Comarcal del Maresme s'ha gestionat de molt mala manera. El Consell també necessita millorar, governi qui governi. Aquí podríem parlar del funcionament de la majoria de consells comarcals del país i plantejar-nos la seva utilitat. Segur que quedarien mal parats.
El problema de l'estació de bombeig i el retard en la seva construcció rau en la importància de l'obra per les nefastes conseqüències que té per a la nostra vila. Si un tema tan important es retarda sine die, què passarà amb les coses menys transcendents? Fa quatre dies que parlàvem de l'encreuament de carreteres a la sortida de la C-32 en el límit dels dos Arenys. Una altra obra que anem reclamant de fa temps i que la nostra Generalitat té aparcada en un calaix.
Ens queixem que des de Madrid ens fan la guitza, però estem comprovant que el govern propi tampoc ens posa les coses fàcils. Està vist i comprovat que només des del govern municipal es podrien solucionar la majoria de problemes. El cas és, però, que les competències i recursos són escassos. I ara que ens sobren diners, ens diuen que no ens els podem gastar. L'administració pública no rutlla i d'això en treu rèdit l'extrema dreta. País!
-
Telefonar a l'hospital de Mataró
Aconseguir parlar per telèfon amb l'hospital de Mataró és gairebé una proesa. Un objectiu que et proposes de bon matí, havent fet els exercicis corresponents d'acumulació de paciència i et llences a l'aventura. Per què costa tant que t'atenguin per telèfon? Quin és el problema? Massa usuaris per les dimensions de l'hospital? Una oficina d'atenció esquifida i per sota de les necessitats de l'empresa?
No sé si heu tingut la necessitat de trucar per telèfon a l'hospital de Mataró i com us ha anat. Potser només em passa a mi, però temo que no sigui això, sinó que el menyspreu cap als pacients és exagerat. No pot ser que necessitis tot un matí per poder-hi parlar i que al migdia claudiquis, perquè no ho has aconseguit.
Probablement hi ha alguna manera que se m'escapa i he intentat esbrinar-ho per Internet sense èxit. El contestador automàtic et respon de seguida i et diu que si saps l'extensió telefònica que l'escriguis. No sempre la coneixes i quan és així, no hi ha manera de trobar-la. Semblaria que anant al web de l'hospital hi hauria d'haver una secció on constessin les extensions. Doncs, no hi és. O si hi és deu seu complicat de trobar-la. Jo no l'he trobat.
Amb una mica de sort aconsegueixes que un veu automàtica et digui que estàs a la cua, i de mica en mica et vas situant més al primer lloc. T'il·lusiones perquè entens que amb paciència arribaràs a ser el primer de la cua i t'acabaran atenent. No!, quan gairebé et toca, et diuen que els seus agents no et poden atendre. Que si vols et trucaran ells quan puguin. I et deixen amb la paraula a la boca.
L'esperança és la darrera cosa que es perd, i així acabes de passar el matí pendent del telèfon. Sobretot que ningú no et truqui i perdis la trucada. L'estrès també entra en joc i així em trobo, esperant que algú es digni a trucar-me. L'alternativa és tornar-ho a intentar, però necessito un tram d'hores disponibles per iniciar la nova aventura.
Realment, el servei d'atenció de l'hospital de Mataró necessita millorar!
-
Participem
Aquest dimarts es varen presentar les propostes escollides per ser votades en el procés de pressupostos participatius de la nostra vila. Devíem ser una vintena de persones, comptant els membres de la comissió de seguiment. Una xifra escassa si volem entendre el procés com una mostra de la participació dels vilatans en la gestió d'una part del pressupost municipal, però que tampoc ens va sorprendre, coneixent quina és la realitat any rere any, i també a diferents poblacions.
Com ja he comentat més d'una vegada, a la ciutadania li fa mandra participar. És més fàcil criticar les coses que no pas participar-hi. I això sembla que cada vegada és més accentuat. Segur que es podia haver fet més publicitat, o bé escollir un millor dia o horari per programar la trobada, però no crec que el nombre d'assistents hagués variat excessivament.
Tot això ens ha de fer pensar i valorar l'interès i fins i tot la conveniència d'endegar aquests processos. Segurament la manca d'assistència no pot eliminar les possibilitats de participar de la cosa pública, però sí que ens ha de fer estudiar com podem fer més atractiva aquesta participació.
A partir del dilluns 6 d'octubre els vilatans més grans de setze anys podran votar les tres propostes que considerin més interessants, sempre que la suma no superi els 300.000 euros de topall de la convocatòria. Hi ha diversitat en les propostes i segur que alguna o altra interessen al conjunt. Si no n'hi ha més és perquè en la primera fase, en el moment de presentar propostes, no s'ha estat prou actius.
Tot i que hi ha coses a millorar i a tenir en compte de cara a properes convocatòries, caldrà esperar quina és la resposta de la gent i valorar, al final del procés, tot el seu funcionament. De moment n'hem pres nota i hem donat un vot de confiança als responsables del departament municipal encarregat del procés. Probablement, les presses i la improvisació hauran estat les debilitats del procés, però confiem que les propostes guanyadores s'acabin realitzant, i no passi com en convocatòries anteriors que han quedat en un calaix.
-
Un servei necessari a la nostra vila
Arran de la notícia que apareix avui al web de Ràdio Arenys m'ha semblat interessat comentar la importància de disposar, a la nostra vila, dels serveis del centre de desenvolupament infantil i atenció precoç (CDIAP). Acostumem a ser molt crítics i reivindicatius, demanant més serveis pròxims, però, en canvi, no apreciem bé allò que tenim, i és bo aturar-nos-hi i parlar-ne.
Les famílies que tenen necessitat d'aquest servei tenen la sort de no haver de desplaçar-se fora de la vila per dur-hi els seus fills. Si ja és un esforç tenir cura d'un fill amb aquestes necessitats, i a més li afegeixes la necessitat de sortir a fora, la cosa es complica. És per això que, en primer lloc, s'ha d'agrair que a casa nostra tinguem la sort de gaudir d'aquesta atenció.
Per altra banda, i per les referències que en tinc, no només hem de parlar de disposar d'aquest servei a prop nostre, sinó que l'atenció que reben els nostres infants és excel·lent. Les professionals que en tenen cura són expertes i molt empàtiques, tant amb les criatures com amb els seus familiars.
Encara que a la notícia de Ràdio Arenys no s'esmenta, des de fa un temps els responsables del servei demanen millores en l'equipament cedit per l'Ajuntament. Tenen la promesa d'una nova ubicació, ja que sabem que aquestes instal·lacions han d'anar a fora, i entretant els han resolt alguns temes que eren urgents.
En un principi la nova ubicació estava pensada al Casal Sant Vicenç, que l'Ajuntament tenia previst adquirir. De moment tot s'ha encallat, i la situació en què ens trobem del pla econòmic financer, fa pensar que pot anar per llarg si, finalment, es manté la voluntat d'adquirir aquesta instal·lació. Com en moltes altres coses, la manca de planificació del govern municipal ens deixa sempre en el dubte. Tot depèn de les circumstàncies que es van presentant, vivint de la sorpresa constant.
Desitgem que aquest impàs en el possible trasllat del servei no sigui en detriment de la seva continuïtat a la nostra vila, i esperem poder-ne gaudir molts anys.
-
Deixar de fer el ridícul
Si es confirma la retirada de RTVE d'Eurovisió potser serà la manera de deixar de fer el ridícul any rere any. Haig de confessar que no segueixo el festival des de fa molts i molts anys, i simplement llegeixo la notícia que apareix l'endemà, amb la posició final del representant espanyol, o la representant. Si no tinc mala memòria, en dues ocasions Espanya es va endur el primer premi, i varen ser dos anys seguits a la dècada dels seixanta del segle passat. Fa més de cinquanta anys!
He llegit la notícia que el president de la televisió espanyola planteja la retirada si no s'exclou Israel. Una mesura de força contra la presència d'un país on el seu exèrcit està cometent un genocidi que podem veure en directe per televisió.
És curiós que els moviments contraris a Israel es manifestin en espais i activitats esportives i culturals i no hi hagi una pressió més enèrgica en l'àmbit econòmic i polític. És cert que el president espanyol s'ha manifestat en contra de l'acció israeliana, però no acabo de veure en què es tradueix. Potser és que la cosa va lenta i s'anirà concretant amb el temps.
I és molt trist que sigui el genocidi a Gaza un altre element de discòrdia entre els dos grans partits polítics espanyols, amb l'intent del PP de desgastar el govern i aconseguir la convocatòria d'eleccions, amb l'esperança que tot canviï i puguin accedir a la Moncloa. Amb Vox o sense?
Aquest cap de setmana Vox ha celebrat un acte que els ha d'afavorir l'augment de simpatitzants i futurs votants, en detriment del PP, però també de la majoria d'espanyols. Com ja està passant a molts països europeus, l'extrema dreta està guanyant terreny a la dreta moderada, encara que a Espanya de moderada no en té res.
Per tot plegat, ens toca viure els darrers temps d'una esquerra poruga que encara governa, però que té els dies comptats si la cosa no fa un gir de cent vuitanta graus, que no sembla que hagi de passar. A veure, de moment, què decideix el consell d'administració de la televisió pública espanyola, i si això pot ajudar que des d'altres àmbits s'ampliï la pressió a l'estat d'Israel.
-
Les coses mal fetes
Arran de les notícies dels accidents ocorreguts a la sortida de l'autovia del Maresme, al límit del terme municipal de la nostra vila, he intentat sense èxit trobar els escrits que vàrem presentar al síndic de greuges per sol·licitar que intervingués en insistir a la Generalitat que havien de millorar el nus de l'encreuament de carreteres en aquesta sortida de l'autovia, pensant sobretot en les persones que es mouen entre les dues poblacions veïnes. Fa molts anys, i el problema continua.
Les coses, quan es fan malament, costa molt que s'arreglin. Des del despatx no s'aprecien els problemes reals i això és un problema. Caldria que els encarregats de dissenyar els projectes analitzessin totes les casuístiques i es presentessin als llocs per evitar decisions que perjudiquen els usuaris.
Aquests dies ens comenten que hi ha hagut més d'un accident de cotxes i estic segur que la culpa és dels conductors que no han respectat els senyals de trànsit. Tot i això, si l'encreuament estigués ben fet, s'evitarien molts dels accidents.
Sabem que el projecte de millora està en algun despatx de la Generalitat. El que no sabem és la prioritat ni la previsió dels terminis per executar-la. Temo que la cosa vagi per llarg i, per tant, continuarà havent-hi més accidents i els vianants hauran de fer la gran volta si volen arribar al municipi veí.
Aquesta és una prova més de la lentitud amb què actua l'administració pública i fa entenedor el rebuig d'una part important de la població que acaba caient sota el paraigua del populisme que practica l'extrema dreta, i així ens va.
La mobilitat al Maresme està en estudi, però s'avança a pas de tortuga. Els responsables de tirar endavant els projectes no ho pateixen personalment i això fa que s'eternitzi. Vivim, doncs, de projectes i promeses que no arribem a veure, i és per això que perdem la il·lusió i la confiança amb els nostres polítics. No s'estranyin, doncs, que la deriva populista vagi agafant més embranzida. No anem bé!
-
Tapar forats
Estic preocupat perquè al llarg dels anys a la meva vila el govern de torn es dedica únicament a tapar forats i quan surt un projecte estrella, que ens costa una picossada, s'encalla i eternitza fins al punt que quan s'aconsegueix ja hem perdut la il·lusió.
Avui llegia la notícia al diari ARA sobre els projectes que la Diputació ha subvencionat a diferents polígons industrials de la província. No m'ha vingut de nou que Arenys de Mar no hi figurés, perquè està en la línia del que ens acostuma a passar, i això que hi ha prou coses a resoldre i millorar als nostres polígons industrials. Parlo amb plural, però potser no ho hauria de fer.
Recordo que fa molts i molts anys un regidor, que malauradament ens va deixar, tenia la dèria de revolucionar el nostre polígon industrial per fer-lo atractiu i que les empreses vinguessin a construir-hi la seva nau, donant feina als vilatans i millorant l'economia vilatana que ja anava de baixa. Res ha canviat i les empreses no han picat.
El Consistori va modificar el reglament d'ús del polígon industrial per fer-lo més atractiu, i han passat uns quants mesos i no s'ha mogut ni una fulla. Les condicions del polígon no han canviat. Els accessos a la via més important de trànsit són limitats, i la manca d'iniciatives es manté, i així ens va.
Em preocupa aquesta desmotivació política, i per això s'entén que el govern municipal actual rebutgés la idea d'elaborar un Pla d'Actuació Municipal (PAM), considerant-lo innecessari. I així ens va.
Si no hi ha idees el resultat final és el que comentava al començament: només es tapen forats i resolen els problemes que apareixen, sense visió de futur, amb molts temes a resoldre que arrosseguem de fa molts anys, com són el clavegueram, la canalització del Rial del Bareu o la mobilitat per la Riera i l'alternativa necessària per descongestionar-la.
Tant de bo arribi el dia que algú clavi un cop de puny a la taula i decideixi canviar aquesta dinàmica paralitzadora. Si no és així anirem vivint dels records, molt alegrament, però sense avançar en res.
-
Vota per molestar
Tenim la sensació que els partits polítics de l'oposició voten en contra les propostes del govern de torn simplement per molestar i posar pals a la roda. Això és la impressió que es té des de la posició del govern o quan ho mires des de fora sense entrar en detall. Seria bo, però que a l'hora de jutjar els vots contraris examinéssim bé si les propostes presentades estan ben pensades, a qui beneficien i, sobretot, si el resultat de la seva aplicació té un abast majoritari i satisfactori per a la societat.
Ho dic perquè en els darrers temps hem presenciat situacions esperpèntiques, algunes d'elles motivades per la mala redacció de noves lleis o modificacions de les existents. Sembla com si hi hagués un nivell baix dels legisladors a l'hora de redactar les lleis i es deixessin detalls importants que després s'ha de córrer a modificar.
Aquests dies és notícia la proposta de reducció de la jornada laboral a trenta-set hores i mitja a la setmana, i que ha caigut per manca de suport parlamentari. Sabem que el govern socialista necessita el suport d'un conjunt de partits polítics, per compensar el vot contrari sistemàtic de Vox i PP, però té a Junts com el cigró a la sabata que li fa mal a l'ull de poll.
Junts ha votat en contra, argumentant que la mesura no beneficia les petites i mitjanes empreses, que a Catalunya conformen la base econòmica. És cert que cal treballar perquè els treballadors tinguin més temps lliure, però tampoc es pot oblidar què representa la reducció d'aquesta mitja hora diària de treball a les petites empreses. S'ha d'analitzar bé i trobar la manera que tothom en surti beneficiat.
Trobo a faltar, en defensa dels treballadors, temes tan importants o més com són l'increment salarial i les condicions dels llocs de treball. Entenc que són temes més complexos que no pas retallar hores de treball, a l'hora de plantejar-ho, però ben segur que els treballadors agrairien que els sous augmentessin, i no hi hagués una pèrdua continuada del poder adquisitiu, i que els llocs de treball tinguessin unes condicions mínimes per exercir la seva feina. També que es tingués en compte la necessitat de la formació permanent i les possibilitats de millora i ascens dins de les empreses. Em fa l'efecte que sindicats i govern estan més de cara a la galeria que no pas de resoldre els veritables problemes del món laboral.
-
La unanimitat ho bloqueja tot
Soc molt pessimista sobre el futur de la Unió Europea. He dit moltes vegades que l'entrada a Europa era per a molts de nosaltres un somni que es va fer realitat quan vàrem poder-nos treure de sobre la dictadura franquista. D'alguna manera ens va semblar que entràvem a la glòria i que es resoldrien tots els nostres mals, fruit de la repressió viscuda.
Han passat els anys i cada vegada estem més desanimats amb el funcionament del nostre entorn europeu. Es va avançar en molts aspectes, però des de fa un temps ens trobem encallats i més aviat anem enrere. Tenim la sensació que som més febles i irrellevants. Hem viscut sota l'empara dels EUA i ens hem adormit. Ara que Trump ens gira l'esquena, ens ha enganxat amb els pixats al ventre.
Més d'una vegada he parlat de la unanimitat imposada a la Unió Europea per decidir com avançar en tots els temes que es debaten, i he deixat clar que ho considerava un destorb a l'hora d'aprovar resolucions que ens permetin sortir de l'atzucac. La unanimitat ho bloqueja tot. Amb l'ampliació dels estats membres ens hem trobat amb diferents sensibilitats i això fa impossible que tothom estigui d'acord amb tot.
Ens queixem de les majories absolutes i no parlem gaire de la unanimitat. Si les primeres posen traves al diàleg i l'enriquiment que suposa rebre inputs de diferents opinions, la unanimitat tampoc ajuda a l'hora de prendre decisions. Hi ha molt debat, això sí, però situat en un bucle infinit.
La solució exigeix eliminar la clàusula de la unanimitat i buscar la majoria, amb totes les reserves i proporcions que es considerin adients. Mentre tot s'hagi d'acordar unànimement no avançarem i més enviat anirem fent passes enrere. Totes les altres potències mundials ens passaran la mà per la cara. Ens creiem molt demòcrates, però no aconseguim resoldre res.
El debat sobre la cessió de poder dels estats a la Unió és molt interessant i necessari, però mentre no ens deslliurem d'aquesta condició no ens en sortirem. És per això que deia al començament que els meus sentiments són poc optimistes i em preocupa quin serà el nostre futur.
-
-
Armes blanques i sensació d'inseguretat
Massa sovint llegim sobre apunyalaments a la via pública. Al nostre país, sortosament hi ha pocs trets en comparació amb altres, però l'arma blanca és molt present, i això vol dir que hi ha persones que es passegen pel carrer amb ganivets a la butxaca. Algunes vegades entenem que es tracta de baralles entre bandes antagòniques, però en altres ocasions són fruit de l'espontaneïtat. No sé què és pitjor.
El pitjor de tot plegat és la sensació d'inseguretat que es respira, que exagera la realitat, però que és comprensible. No saps mai què et pot passar, sobretot si et mous amb transport públic o freqüentes espais de lleure molt massificats, amb excés de begudes i substàncies diverses.
I això ho veiem a ciutats grans, però també ens hi trobem a casa, a poblacions relativament petites on semblaria que no hi ha de passar mai res.
Davant dels fets hi ha qui demana més càmeres a la via pública o més policies passejant. Sabem que ambdues coses no resolen el problema de les agressions, però sí que ajuden a millorar la sensació de seguretat que no hauríem d'haver perdut mai.
La nostra vila té un problema, que s'arrossega des de fa molts anys, de relació entre la policia local i els vilatans. S'ha reclamat moltes vegades poder veure els nostres policies passejar pels carrers i places. Ser propers a la ciutadania, vetllant per la seva seguretat, però també interessant-se per tot allò que els pugui passar. També als establiments, on caldria fer una ullada i parlar amb els seus propietaris i dependents.
L'excusa sempre és la manca de personal, però al meu entendre hi ha una raó més important i és que no s'està per la feina. No es veu bé la policia de barri, la policia de proximitat, i només ens trobem els policies quan ens han de sancionar, o ni tan sols en aquests casos.
Demanaria al govern municipal un canvi en la manera de gestionar la seguretat viària. Fer sortir la policia al carrer per estar al costat de la gent i fer-nos entendre que podem comptar amb ells a tota hora. De moment estem molt lluny d'aquest objectiu.
-
La manipulació de la premsa
Ens queixem de les xarxes socials perquè estan plenes de falsedats i es manipula la gent. Es menteix i s'actua sota l'anonimat, provocant opinió enganyosa. És cert que s'ha d'estar molt alerta per no empassar-te tot allò que veus i llegeixes, i és lògic que més d'un s'ho cregui. Contrastar les informacions no és fàcil i molta gent ni s'ho planteja.
Però més greu és la manipulació de la premsa formada per professionals de la informació i la notícia. Potser abans hi havia el perill de la intencionalitat o les dificultats d'accedir al fons de tot allò que passa més enllà. Avui, però podem titllar de manipuladors, mentiders i corruptes moltes de les persones que escriuen als diaris. Uns diaris que només tenen raó de ser per desacreditar els que no agraden i amagar les vergonyes dels que aporten diners i prebendes.
Es fa difícil catalogar les diferents empreses periodístiques. No sempre la manera d'obrar és del tot descarada. N'hi ha que no se n'amaguen i els podem titllar de falsos i manipuladors sense por d'equivocar-nos. D'altres ho dissimulen millor i ens poden arribar a enganyar sense que en siguem conscients.
Davant d'aquesta situació no és estrany que l'opinió pública sigui cada vegada més dirigida per unes forces que no tenen necessitat de presentar-se a les eleccions fent promeses i engrescant a la gent. Ells són sempre al darrere i tenen prou força i mitjans per fer arribar el missatge que els interessa, fent-lo passar per verídic quan és una mentida flagrant.
I el problema concloent és que no passa res. Havíem sentit a parlar del codi deontològic, però això ara és aigua passada. Ningú el té en compte i el fet de saltar-s'ho no comporta ni penes ni escarment. És per això que hem hagut a aprendre a desconfiar de tothom. Escoltar, reflexionar i actuar segons el nostre sentit comú.
No és estrany, doncs, que a Espanya arribi la informació totalment desvirtuada i interessada i que l'opinió que es crea sigui totalment errònia. Ho tenim magra si volem que la gent tingui a mà tota la informació neta i lliure d'enganys. Sempre havia dit que els periodistes no tenien l'obligació de ser objectius, però sí de ser honestos, i això cada vegada ho hem de posar més en dubte.
-
Hem fet el cim!
Com cada any, i ja en fa 18, hem pujat al cim del Montalt per renovar l’estelada a les vigílies de l’Onze de setembre. Bé, dic renovar l’estelada, però de fet cada any la pugem i la tornem a baixar. Hi ha persones que no veuen bé això de la bandera independentista i se n’encarreguen de fer-la desaparèixer. És allò dels símbols que en parlava ahir.
Fet i fet han estat unes sis hores entre caminar i les pauses oportunes per recuperar forces, una d’elles per esmorzar gràcies als nostres amics d’Arenys de Munt.
Segur que no entrarem al rècord Guinness, ja que el trajecte es pot fer molt més de pressa, però la qüestió és pujar-hi, al ritme dels més lents, fent-la petar ja sigui de fets que ens envolten, també d'alguna xafarderia, i planificant el futur ara que comença el nou curs i tot està per fer.
Tot i que aquest estiu hem fet algunes caminades la veritat és que, a casa, la pujada al Montalt ens ha deixat una mica esgotats. Haurem de planificar uns entrenaments setmanals per no emmandrir-nos i poder tenir les cames a punt sempre que convingui.
La matinal ha estat plaent, amb bona companyia i coneixent persones que potser ens trobem al carrer, però ni tan sols ens coneixem ni sabem res els uns dels altres. L'excusa de pujar-hi l'estelada també serveix per això i cal aprofitar-ho. Si practiquéssim més la conversa amb persones diferents de les que coincidim diàriament, segurament que aprendríem moltes coses i entre tots aconseguiríem una societat més oberta i sincera.
Em direu que el fet de plantar-hi l'estelada condiciona la participació de molta gent, o el simple fet que al darrere hi hagi un partit polític, encara més. En tot cas no he vist que ens demanessin cap carnet ni vetessin la participació de ningú. Estic convençut que no tots els que hi hem pujat pensem de la mateixa manera, encara que segur que ens uneix l'estimació a la muntanya i l'excursionisme. Aquesta pot ser l'única trava per aquells que no estimen la terra o prefereixen trepitjar l'asfalt.
-
-
-
Previous
Següent
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
14 comentaris -
-
-
-
-
-
