arenyautes
Previous
Següent
-
Bon any 2026!
Tanquem l'any amb un balanç força negatiu, sobretot pel que fa a la manca de solucions a un dels principals problemes de la nostra societat com és l'accés a un habitatge digne. N'hem parlat molt i els nostres polítics s'han trencat el cap per legislar de manera que es prioritzés l'habitatge de tot l'any per davant del turístic, però els resultats no són els esperats.
En l'àmbit mundial tampoc hem resolt els greus conflictes. Tenim molt present Ucraïna i Gaza, però no són els únics llocs del món on la guerra és present, amb víctimes civils diàries. Moltes reunions als diferents organismes internacionals però incapaços de posar fi a la guerra i el genocidi.
Les diferents conteses electorals han evidenciat l'auge de l'extrema dreta amb un discurs populista que ha enganyat els més vulnerables, els més perjudicats sota governs extremistes. Europa no aixeca el cap i s'agenolla davant dels EUA, amb un president que no només deixarà empremta dins del seu país, sinó que ens arrossega a tots cap a l'abisme.
Davant de tot aquest panorama el futur se'ns presenta força negre. No tenim dipositades grans esperances per aquest 2026 que inaugurarem aquesta mitjanit. Malgrat tot hem de fer el possible per capgirar la situació i podem començar per allà on nosaltres som protagonistes i podem prendre decisions. Aconseguir que al nostre entorn hi hagi pau i serenor. Contribuir en millorar la convivència.
Pel que fa a la vila tenim alguns reptes importants. Ho podem criticar tot, però també podem col·laborar que entre tots millorem el municipi. L'aplicació del porta a porta a tota la vila no funcionarà si ens hi girem d'esquena. Podem estar més o menys d'acord amb el sistema, però aquest és el que la majoria de forces polítiques del municipi, les que ens representen, han decidit. Només cal posar-hi voluntat i facilitar la feina. Hem de tenir clar que, sigui el sistema que sigui, els resultats estaran en funció de l'interès nostre de fer bé les coses.
Tenim pendent les obres de la nova biblioteca, l'ampliació del CAP, la canalització del Bareu, la millora del clavegueram, l'eliminació de barreres arquitectòniques, la millora de la mobilitat i me'n deixo moltes al tinter. L'any 2026 se'ns presenta amb molta feina pendent que hem de mirar de tirar endavant i evitar que en el pròxim balanç tornin a aparèixer els mateixos deures. Us desitjo una bona entrada d'any, i un millor 2026 per a totes les vostres famílies.
-
Més sobre la balisa V16
El dia 4 de desembre escrivia un post parlant de la nova balisa que serà obligatori portar al cotxe a partir del dia 1 de gener del nou any. Comentava aquell dia que la decisió em semblava improvisada i destacava el fet que només serà obligatori al nostre país, per als nostres cotxes, però si sortim a l'estranger haurem de continuar col·locant els triangles.
Llegia un dia d'aquests que probablement també al nostre país haurem de continuar utilitzant els triangles perquè sembla que la balisa no fa prou llum i pot ocasionar accidents. No sé si aquestes declaracions són contrastades per experts, i desconec si els impulsors de l'ús del nou aparell en són conscients i hi estan d'acord.
Em queixo sovint que a Espanya no es legisla bé. Es redacten i aproven lleis que grinyolen i que de seguida s'han de portar a modificar. Decisions com aquesta d'obligar a tots els conductors a comprar una balisa que potser no acaba de fer el servei que es pretén, no és només un bunyol, sinó que a més és un despropòsit que probablement hauria d'acabar amb una indemnització i potser també dimissions.
M'agradaria equivocar-me i que quedés demostrat que l'eina és efectiva i que evitarà accidents i facilitarà la informació sobre vehicles aturats a la vorera. Permeteu-me que em situï al lloc dels dubtosos, reconeixent que no tinc ni prou coneixement al respecte, ni tampoc cap evidència que pugui ser un error a esmenar ben aviat. Simplement són impressions.
Sigui com sigui, durant els darrers mesos, el tema de la balisa ha estat present a moltes tertúlies, a les xarxes socials i diaris. És cert que els humans, i potser en aquest país de manera especial, som molt propensos a criticar allò que els governants decideixen, però no és menys cert que moltes vegades hi ha motius per malfiar-se de decisions preses, probablement massa a la lleugera. I no dic res sobre possibles interessos comercials, errors a l'hora d'homologar i controlar la seva venda, o poca sensibilitat vers els administrats. Tant de bo que m'equivoqui, i que l'eina, que ja tinc al meu cotxe, si mai l'haig de fer servir, que Déu no ho vulgui, em sigui d'utilitat.
-
Opinar sense insultar
Hi ha una pregunta que em faig sovint i és de si els articulistes dels diaris digitals llegeixen els comentaris que escriuen els lectors. M'ho pregunto perquè la majoria dels comentaris no són exactament opinions o crítiques, sinó més aviat insults. Ja he comentat en altres ocasions que caldria un moderador que censurés els insults gratuïts, la majoria dels quals s'amaguen sota l'anonimat. És interessant llegir què pensa la gent, però haver de llegir tants insults seguits t'afarta i et lleva les ganes de continuar llegint.
En algun cas ja tinc la resposta, perquè l'articulista acostuma a respondre opinions de lectors, com és el cas de Miquel Puig, a l'ARA, però això no és el més habitual. Probablement no tenen gaires ganes d'aguantar segons què, insults sense sentit, a vegades perquè no accepten opinions diferents, però sovint perquè hi ha persones que només saben insultar, segurament perquè no tenen arguments a defensar.
I així anem en aquest país on molta gent es pensa que tenen raó en tot i no són capaços d'escoltar i acceptar que potser els altres els poden ensenyar alguna cosa, encara que no els acabi d'agradar. Tot escrivint això penso que no és tan difícil d'entendre, però...
M'ho pregunto sovint, perquè personalment he passat per aquesta experiència, i perquè des de fa més de vint anys escrit diàriament i ho publico i m'arrisco força. Em consola pensar que no acostumo a pontificar i sempre parteixo de la base, i ho dic, que allò que escric són opinions personals que poden ser errònies. A algú, però, això no li pot semblar suficient.
Entenc que no es pot ser molt crític amb tot el que et trobes a les xarxes socials si no tens en compte què es diuen entre ells polítics de diferents partits. Ells, que haurien de donar exemple, perquè tenen responsabilitats i representen a ciutadans que els han donat el vot, són els primers de caure en la baixesa que representa el món de l'insult.
Tot i el to negatiu d'aquest escrit, em mantinc en l'ànim de continuar buscant opinions on sigui, intentant aparcar tot allò que és tan desagradable i aprofitar el que m'enriqueix.
-
Una bona llevantada
Acabem de patir una bona llevantada que feia temps no vivíem, si més no els records que en tenim són de fa uns quants anys, encara que a vegades la nostra memòria ens traeix. Ens hem passat un parell o tres de dies observant si les finestres i les portes ajustaven bé, si no hi havia cap gotera sorpresa i si els desaigües que havíem condicionat absorbien bé la intensitat de la pluja en alguns moments. Malgrat tot, érem conscients de la importància de l'aigua, i les ganes que ens plogués més sovint, sense fer mal.
Sembla que això ja s'ha acabat i que ens n'hem sortit prou bé. Potser no tothom podrà dir el mateix, però en línies generals no he sentit a dir que hi hagués cap desgràcia. Algun edifici danyat, algun fanal caigut a terra, i alguna inundació dels baixos, però poca cosa més. Les imatges que hem vist de llocs com el Collsacabra, eren realment espectaculars, amb aigua abundant.
En aquestes hores de pluja continuada, quan ja en portàvem una bona quantitat, et venia al cap la gent que viu al nord d'Europa i que acostumen, els que poden, a venir a prendre el sol a les nostres platges. Entens que els agradi tant, fins i tot a mi que me n'allunyo tant com puc. El sol, quan no el tens, el trobes a faltar. Sigui per la llum, l'escalfor... d'alguna manera t'anima i et treu els neguits.
I també t'adones que no sempre sabem valorar allò que tenim. És cert que el nostre país pateix èpoques de sequera preocupant i que tenim molta feina per aconseguir no dependre tant de la pluja i poder sadollar la set. És important que plogui de tant en tant, però quan ens ho fa seguit ens n'afartem i enyorem el sol i el cel blau i lluminós.
He fet cas dels avisos del servei de Protecció Civil, i no m'he acostat ni a la platja ni a l'espigó del port. Ara caldrà anar-hi per veure com ha quedat tot. Ens queda platja? Recordo ocasions en què la platja del Cavaió gairebé va desaparèixer. La darrera no fa pas tants anys. La natura, però, actua lliurement i les platges es recuperen, sempre que l'home no hi posi entrebancs. Parlem de zones inundables on s'hi ha edificat, i barreres arquitectòniques que barren el pas a lliure circulació de l'aigua. Encara no n'hem après, i les desgràcies les provoquem nosaltres.
-
El concepte de finestreta única
Llegint al diari ARA la notícia sobre el desplegament previst d'oficines d'atenció ciutadana arreu del territori, que impulsa el govern català, m'ha sorgit el dubte sobre quin concepte de finestreta única té aquest projecte. De si només es tracta de finestreta única per a tots els tràmits de competència autonòmica o també inclou aquells tràmits que són de competència municipal, supramunicipal i estatal i, per què no, també europea.
Sempre he defensat que l'administrat no té cap obligació de saber si aquells tràmits que necessita seguir són competència d'una administració o altra. Si la idea del govern català és tractar només aquells tràmits de la seva competència, entendré que queda curt i a mig camí.
Ja fa uns quants anys que es va començar a parlar del concepte de finestreta única, però encara ara, quan has de fer un tràmit, fins i tot en l'àmbit municipal, has d'anar d'un lloc a l'altre. Des del començament vaig impulsar que l'oficina d'atenció ciutadana de la meva responsabilitat assumís la recepció de documents dirigits a altres administracions. Era una manera de facilitar les coses a la ciutadania. Però encara s'ha d'anar més enllà.
Cal insistir en aquesta idea de la finestreta única total, al marge de qui en tingui les competències. Han de ser els responsables d'aquestes oficines d'atenció ciutadana els que han de distribuir les sol·licituds allà on calgui i fer de transmissors d'aquesta documentació entre el ciutadà i l'administració a qui correspongui.
No és tan difícil, i és una manera clara de facilitar els tràmits i la vida al ciutadà. Perquè hi ha moltes gestions que no es fan a voluntat de les persones, sinó que aquestes s'hi veuen obligades. Per més motiu, doncs, no podem complicar-nos la vida i hem d'ajudar que tot tingui un recorregut planer i senzill.
Temo que la idea d'aquestes oficines de la Generalitat no van pel camí adequat. Probablement seria més senzill donar suport a les oficines d'atenció ciutadana municipals, que ja existeixen, i que fossin aquestes les encarregades de gestionar el concepte de finestreta única. El desplegament d'oficines mòbils ho podria complementar.
-
El meu poema de Nadal
Nadal a casa
Feia un parell de mesos que havíem tornat a casa. Bé, millor dit, on hi havia hagut casa nostra, ara un solar devastat ple de runa i on el pare va improvisar un refugi per guardar-nos de la pluja i el vent.
El primer que va fer va ser enretirar tots els enderrocs i crear un espai on ens poguéssim bellugar. Va aixecar un petit mur amb les pedres caigudes i va entrelligar les bigues per plantificar-hi un tendal. Estàvem a les fosques i aprofitàvem la claror del dia i la il·luminació de les flames del foc a terra a la nit.
Som pocs, molt pocs els que aquí celebrem el Nadal. La gran majoria dels nostres veïns són musulmans. Nosaltres hem conservat la tradició malgrat les circumstàncies. Ja fa un parell d’anys que no podem gaudir-ne com abans. La por i les ganes de sobreviure han estat presents en tot moment. De totes maneres, no ens podem queixar. N’hi ha molts que no ho podran explicar.
Enguany no podrem instal·lar l’arbre a casa, ni tampoc n’hi haurà a l’església: va desaparèixer en un dels primers bombardejos. La mare ha improvisat una petita cuina i ens ha promès que no ens perdrem els dolços.
Els meus germans petits no entenen res de tot el que ens ha passat. No s’han adonat de l’odi dels nostres germans jueus. No pas de tots, però sí d’aquells que tenen les armes i el poder. Però aquesta ignorància i desconeixement els allibera de l’amargor que experimento, i els permet ser feliços amb les quatre quincalles que hem aconseguit desenterrar de sota la runa.
El pare ens explica que avui commemorem el naixement de Jesús, en una cova, no gaire més còmode que la nostra llar. Ens parla del bou i la mula i de l’estrella d’Orient. D’estrelles en podem observar moltes, però les bèsties ja fa temps que les vàrem sacrificar. No és fàcil poder menjar cada dia, i estem a l’aguait per a quan arriben els aliments al poble.
En Samir, el nostre veí més proper, ens ha vingut a desitjar bones festes. Ell no ho celebra, perquè és musulmà, però sempre ens ha felicitat i, quan li era possible, ens portava algun regal, en forma de galetes de sèsam i festucs. Ara viu sol. Un bombardeig li va arrabassar muller i fills.
Aquesta nit ens trobarem sols, davant del foc a terra, i ens desitjarem un bon Nadal. L’any vinent plantarem l’arbre!
-
Bon Nadal
Reconec que no tinc gaire el costum d'enviar felicitacions de Nadal i probablement és un error que hauria d'esmenar. Aquests dies són moltes les felicitacions que arriben, algunes de ben originals, a través de les xarxes socials, ben poques per correu postal. Això era abans, precisament quan n'acostumava a enviar.
Aquest bombardeig de felicitacions em provoca una mica el dubte de la sinceritat d'aquestes. Segurament que hi ha moltes persones que ho desitgen realment i que tenen la voluntat de fer-t'ho arribar, però també crec que hi ha una mica de teatre i això fa que no segueixi la veta.
Quan t'adones de tot el que està passant al món, i no tan lluny de casa, entreveus una mica d'hipocresia, sobretot en els discursos de polítics i reis. Tots els desitjos de pau, amor i alegria no es poden concentrar en un sol dia, per més singular que sigui. Aquestes ganes de sembrar la pau i la joia al món haurien de ser per a tots els dies de l'any, i a tots els racons del món.
El papa, que s'estrena en les festes de Nadal, després de molt d'esforç per eixamplar l'abast de la pau s'ha hagut d'acontentar a demanar una treva per aquesta data assenyalada. No n'hi ha prou. Agraïm la seva feina, però hem d'exigir més.
Sigui com sigui, és bo que la gent es desitgi un bon Nadal, i molt millor que unes simples festes. Perquè el missatge de Nadal és prou important, també per a les persones no-creients. Enguany he vist més frases referents al Nadal que no pas a les festes i me n'he alegrat. No sé si ha estat un fet inconscient, una moda, un repetir allò que veiem, però en tot cas és bo reflexionar-hi i pensar que Nadal hauria de ser present tots els dies de l'any. La pobresa no és un delicte, sinó una realitat per a moltes persones que la nostra societat no ha estat capaç d'erradicar i que cada vegada agrupa a més famílies, també aquelles que tenen la sort de treballar, i això no vol dir res més que no ho estem fent.
Us desitjo un bon Nadal, i que la pau no sigui una utopia en aquest món que entre tots estem construint.
-
El respecte a les persones i a les opinions
Hi ha una idea força escampada i repetida, però que no sempre tenim en compte ni tothom n'és coneixedor: Totes les persones es mereixen el respecte, però no totes les opinions són respectables. Una cosa tan senzilla pot portar molts conflictes i confondre els termes. No tot el que es diu mereix ser respectat, sobretot darrerament que hi ha tot un discurs discriminatori i violent contra segons quins col·lectius.
Faltem al respecte a les persones i això és greu. En una societat el respecte és la clau de la convivència. Som diversos i pensem molt diferent, però això no impedeix que ens hàgim de respectar. Una altra cosa, i aquí hi ha la clau, és que totes les opinions mereixin ser respectades, ja que n'hi ha que són clarament ofensives i no es poden acceptar.
L'extrema dreta acostuma a proclamar idees que són contràries als drets de les persones diferents, les persones que acostumen a ser més vulnerables, ja sigui per la seva situació econòmica, política, religiosa o social, i aquí no podem abaixar la guàrdia. Hem de ser prou forts per fer veure i defensar que la diversitat és una riquesa i que no podem posar tothom al mateix sac tenint només en compte la raça, la procedència, l'arrelament.
Els nostres dirigents polítics es mouen per ideologies que podem trobar més o menys encertades, i tots han de poder dir la seva, però això no vol dir que s'hagi de respectar tot allò que diuen, i hem d'estar alerta per combatre totes aquelles idees i plantejaments que són contraris al dret de les persones.
Les tertúlies televisives, per no parlar de les xarxes socials, acostumen a recollir un bon grapat d'opinions, algunes de les quals són clarament malintencionades, i també en trobem d'inacceptables. Evitar segons quines afirmacions es fa difícil, i tampoc no es tracta de només convidar experts en la matèria que es tracti. Escoltar quantes més opinions també ens enriqueix, però convé tenir ben obertes les orelles, i valorar allò que ens diuen i discernir entre el que és simplement una opinió i el que podem prendre com idea de raonament.
-
Més sobre el senglar
La setmana passada arribava a Arenys, passades les onze de la nit i sortint del giratori del polígon industrial em vaig trobar amb la sorpresa d'un senglar travessant la carretera. Sortosament, només el vaig veure i no vàrem topar. Vaig pensar que eren un perill per a la circulació i, de fet, hem llegit en més d'una ocasió accidents de trànsit per culpa d'ells.
El senglar, com els conills o els cabirols, en funció del territori, han estat els grans depredadors dels camps dels nostres pagesos. N'he parlat en aquest blog i potser em repeteixo. Ha estat ara, arran de la infecció d'alguns exemplars prop de Collserola, que s'han disparat totes les alarmes. El perill de la pesta porcina no és menor i les conseqüències per als pagesos que tenen porcs a les seves granges poden ser desastroses. Més elements per col·locar al sac dels perjudicis que reben.
Alguna cosa s'ha de fer des de l'administració per tal d'erradicar aquesta plaga. No poden deixar els pagesos de banda i només preocupar-se quan el mal es generalitza i pot donar la imatge d'un país deixat de la mà de Déu.
He llegit que encara estan pendents dels darrers resultats per conèixer l'origen de la infecció dels senglars, amb la vista fixada a un laboratori, que de moment sembla que estan fent bé les coses. En tot cas es podria tractar d'un accident fortuït i no una pràctica errònia i perillosa.
Avui el diari ARA publicava les xifres del mapa europeu dels senglars que determina que a Catalunya i a l'Estat la seva densitat és extrema, amb més de 200.000 exemplars a Catalunya i més de 2,4 milions a tot l'Estat. Com deia abans, alguna cosa s'ha de fer. No només per evitar la propagació de la pesta porcina, sinó també per protegir els nostres pagesos.
Caldrà veure si les conclusions sobre l'extrema densitat de la població del senglar a casa nostra serveixen per a alguna cosa, si més no per prendre consciència de la necessitat d'actuar per evitar que continuï creixent i arruïni la nostra pagesia.
-
La salut en primer lloc
Avui és el dia de la salut, com a consolació per no haver guanyat la grossa de Nadal. Tothom acaba agraint tenir salut, ja que la sort no ens ha acompanyat. Som prou conscients de la importància de la salut? A vegades penso que no ho valorem fins que tenim els primers símptomes. Quan nosaltres o algun familiar o amic proper pateix problemes que li impedeixen actuar normalment.
No cal esperar el dia 22 de desembre per adonar-nos de la importància de tenir bona salut, i tampoc del fet que sigui un servei universal, no només per aquells que tenen recursos per pagar-se una mútua o una clínica privada. En això, molts països ens han d'envejar. No tothom ho té plantejat de la mateixa manera.
És important, doncs, assegurar que aquesta universalitat de la medicina estigui emparada per un bon servei, uns especialistes preparats i empàtics que t'atenen les vint-i-quatre hores del dia, durant tot l'any, sigui un dia feiner o festiu. I això vol dir destinar-hi recursos i no escatimar esforços. Vol dir disposar d'una plantilla de metges i metgesses ben remunerades i amb uns horaris que els permetin atendre correctament tots els pacients.
I aquesta universalitat abraça totes les persones independentment dels seus orígens, cultura, raça i creences. Aquí rau la importància de considerar tothom de la mateixa manera, i no deixar-se portar per aquestes veus xenòfobes i racistes que cada dia són més presents a la nostra societat.
Aquests dies que estem veient tot el que està passant a Badalona, ho hauríem de tenir molt clar. Sap greu la reacció d'uns veïns que no tenen cap mena d'escrúpol de defensar que uns éssers humans hagin de passar el fred i la pluja al carrer. Tots ells etiquetats com a delinqüents i violents.
Els nostres polítics han de legislar bé per no permetre que unes persones estiguin sense feina ni permís de residència només pel fet d'haver nascut lluny del país. Cal que tothom respecti les normes de convivència, però també tothom ha de tenir els mateixos drets de viure amb dignitat.
-
L'insult és massa present
Aquesta tarda he fet un recorregut per les xarxes socials i us haig de dir que he quedat decebut. No us diré que vingués de nou el to amb el qual la gent s'expressa, més aviat diria que m'ha entristit.
Si no m'ha vingut de nou no és perquè trobi correctes o lògics els comentaris, sinó perquè no és la primera vegada que llegeixo tot allò que la gent expressa, la majoria sota els paraigües de l'anonimat. Un fet que jo sempre he denunciat, sobretot si emparant-se amb ell s'insulta qui opina i pensa diferent.
Pretendre que tothom parli amb correcció davant d'opinions contràries, i fins i tot ofensives, és una utopia. Vivim uns moments amb molta crispació arreu, i això s'encomana. A part, tenim el costum de creure que només nosaltres tenim la raó i que són els altres els que s'equivoquen.
Moltes vegades, quan llegeixo un article, dubto si a continuació em poso a llegir els comentaris que en fan els altres lectors o bé m'ho estalvio. D'entrada penso que és bo recollir totes les opinions, i no només de l'articulista o de qui ha fet la primera aportació, encara que sigui expert en la matèria. També és bo saber què en pensen persones com jo, que no en som experts, però que tenim la nostra opinió al respecte. Massa sovint, però, em penedeixo d'haver optat per llegir-ho tot, bàsicament per la manca de respecte i els insults que hi trobo, no pas de tothom, però sí d'alguns, la majoria dels quals tenen el costum de reincidir.
Trobo a faltar-hi el moderador, que no censurador, per eliminar de manera preventiva aquelles aportacions que només fereixen, sense elements positius a tenir en compte. Recordo la meva època de regidor, que vaig mantenir el meu blog i que vaig haver d'eliminar l'entrada directa d'opinions pel to que tenien. Sempre vaig acceptar la crítica i les opinions contràries, però no em donava la gana que en el meu blog hi figuressin insults sense cap més justificació que les ganes d'ofendre.
Sortosament, ara que no tinc responsabilitats polítiques el to de les opinions que rebo és molt diferent, i és d'agrair. Vaig titular el blog com a tertúlia, per intentar que fos el caire d'aquest espai i no pas un sac on emmagatzemar insults sense cap sentit ni profit.
-
Estimar el país
La millor manera d'aconseguir que et respectin és fer-te estimar. Si volem que la gent respecti el país, l'espai públic, el municipi d'acollida, hem de procurar que s'ho sentin seu, que els agradi, que ho sàpiguen valorar, que se sentin protagonistes. I tot això no és tan difícil si ens ho proposem. Malauradament, no sempre li donem la importància que té, i per això passa el que passa.
És més fàcil que hi hagi actes incívics quan les persones no s'hi troben bé. No consideren que allò també els pertany i que necessiten respectar-ho encara que només sigui per interès propi. També és cert que el lloc que has vist sempre, el teu lloc de naixement i infantesa resulta més senzill d'estimar i respectar, i avui, que hi ha més mobilitat, més persones han canviat de residència. Tot i això, no hi ha cap garantia que els primers siguin més respectuosos que els segons. És qüestió d'educació, i la família hi juga un paper molt important.
Sempre he pensat que l'ajuntament d'una població té una ocasió única d'obrir-se als nouvinguts, sigui quina sigui la seva procedència. Donar la benvinguda, explicant com és la vila on han anat a raure. Quins són els costums, les tradicions, però també els serveis que poden rebre i els deures que han de respectar.
És per això que alguns ajuntaments varen elaborar uns documents explicatius que es lliuraven en el moment d'empadronar-se, i que facilitaven la integració dels nouvinguts al municipi. Alguns d'aquests ajuntaments continuen amb aquesta pràctica, però d'altres no ho han continuat. Crec que seria bo recomanar la recuperació d'aquest hàbit, en bé de tots, no només de les persones que acaben d'arribar sinó també d'aquelles que no se n'han mogut mai, o fa molt temps que varen escollir-ho com a lloc de residència.
Conviure és exercir drets i deures, respectant els teus veïns, ajudant-los en el que faci falta, sabent que mai ens deixaran de banda si els necessitem. Si ho fem fàcil, estimarem el nostre entorn, i el respectarem.
-
Vacances d'estiu per a tothom!
Llegeixo que la junta del Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC) ha acordat que aquest 2026 serà el darrer any que les proves de repesca de les PAU se celebraran en el mes de setembre. Diu la notícia de l'ARA que Catalunya era l'única comunitat autònoma que ho feia així, i que la resta ho programen el mes de juliol, com passarà a partir del 2027.
Recordo els meus anys d'estudiant que el repte del mes de juny era aprovar totes les assignatures per poder gaudir d'unes vacances d'estiu sense tenir l'amenaça dels exàmens de recuperació del mes de setembre. Suspendre una o més assignatures el juny volia dir estudiar durant els mesos de juliol i agost, per poder passar al nou curs sense res pendent. Estudiar durant l'estiu i, per alguns, deixar de gaudir de les vacances tan anhelades.
Els meus estius van ser molt plàcids, però recordo que de molt jovenet, a Cantonigròs, dedicàvem els matins a estudiar, no pas per recuperar cap assignatura suspesa, sinó per no perdre l'hàbit de l'estudi i no tenir tantes hores d'esbarjo. De bon matí, arribava des de l'Esquirol un estudiant de capellà que ens reunia al menjador de casa, amb els quaderns d'estiu.
Desconec què passa avui dia. Els meus fills ja no es troben en edat escolar i tot ha canviat molt. No sé si la mesura presa és correcta. Si amb un mes de diferència, de juny a juliol, els alumnes suspesos poden preparar-se les matèries suspeses, o es tracta simplement de donar una segona oportunitat, pensant que en l'examen de juny han estat de pega.
Vull pensar que és una mesura presa tenint en compte elements pedagògics i no només organitzatius. Llegint la notícia fa l'efecte que els motius del canvi estarien a permetre que tots els alumnes comencin el curs universitari el mateix dia. No sé si aquest és motiu suficient i lògic per prendre la decisió. Ho deixo perquè els que hi entenen donin la seva opinió.
-
Desnonar alegrament
Em sembla greu el que ha passat a Badalona, amb el desnonament de les persones que vivien a l'institut abandonat, on, segons sembla, hi han viscut fins a quatre-centes persones, algunes de les quals en varen marxar quan van conèixer la decisió de la jutgessa que ha portat el cas. Em sap greu per com s'ha tractat a persones humanes, i per les declaracions del seu alcalde justificant l'actuació policial.
Deixar al carrer a aquestes persones, al marge dels problemes de convivència que poguessin provocar, és un fet molt greu, si no s'ofereix una alternativa digna. Estem parlant de persones, molt vulnerables, amb una situació d'incertesa constant, bàsicament perquè la llei d'estrangeria permet que una persona visqui al nostre país sense poder treballar ni obtenir el permís de residència.
Analitzo els fets de Badalona intentant ser molt imparcial. Puc entendre els motius que els veïns puguin tenir per avalar la decisió de l'alcalde, però ells també han d'entendre que són persones que tenen moltes dificultats per sobreviure, i que se'ls ha d'oferir una alternativa clara i digna.
I em desagraden les declaracions de l'alcalde perquè menysté unes persones que no hi tenen cap culpa. M'imagino que si són aquí entre nosaltres és perquè al seu país de procedència hi ha guerra o fam. Tenen dificultats per viure i busquen un món millor. La nostra feina és facilitar-los la vida i no treure'ns-els del damunt com si fossin una plaga.
Reconec que es tracta de situacions complexes, però fa massa anys que tot segueix igual, i no hem estat capaços de legislar per evitar moments i realitats com aquesta. Els nostres polítics tenen l'obligació, fins i tot moral, de trobar solucions humanes per aquestes persones, i nosaltres n'hem de ser conscients i valorar què representa que et facin fora de casa teva i et deixin al carrer.
El risc de carregar totes les culpes als més vulnerables és fruit del discurs de l'extrema dreta i, malauradament, hi ha massa gent que s'hi agafa. Hem de ser justos i saber entendre quina és la realitat dels que tenim a prop. No són ells els culpables, sinó les víctimes. No totes aquestes persones es comporten correctament. El mateix podem dir dels autòctons que ens creiem la flor i nata i els únics que tenim drets.
-
El Regne Unit rectifica
Arran de l'acord adoptat perquè el Regne Unit torni al programa europeu Erasmus, avui la premsa parlava de la decisió de sortir d'Europa, el Brexit, després d'una votació que va generar molts dubtes. En primer lloc, perquè la campanya per defensar la sortida no era ni clara ni sincera, i probablement també perquè els seus defensors no ho havien analitzat prou bé, sobretot les conseqüències que se'n derivarien. Crec que poc després de la sortida ja se'n penedien.
La Unió Europea no viu els millors moments de la seva història, des de fa ja uns quants anys. Hi ha altres estats que potser també es plantejarien la sortida, llevat que en treguin algun benefici econòmic, i probablement frenats pel fracàs britànic. La solució demana reformar la Unió, des de dins, corregint aquells errors que són evidents.
El creixement de la Unió no ha anat acompanyat de les reformes necessàries per fer-la més governable. No és el mateix ajuntar-te uns pocs estats més o menys semblants, que obrir les portes a una gran quantitat d'estats, amb característiques molt diverses i també interessos diferenciats.
Podem posar molts exemples, però potser els més evidents, i no voldria equivocar-me, serien l'eliminació de la unanimitat dels principals acords a adoptar, i incorporar-hi el sistema de majoria qualificada, i la política fiscal unitària, que no es pot adoptar fàcilment i encara menys de manera sobtada.
L'auge de l'extrema dreta, d'un fals patriotisme que exaspera, no afavoreix l'avenç cap a una Unió més forta, sinó que més aviat potencia el distanciament dels estats membres, amb l'únic interès per aprofitar-se dels beneficis. Acceptar tots els drets, però negar o dificultar el compliment dels deures.
El conflicte entre Rússia i Ucraïna tampoc hi ajuda, i les amenaces de Putin, que culpa Europa de tots els mals, no facilitaran aquest caminar plegats que tant necessitem. Seria bo que ens aturéssim a reflexionar-hi i assumir el repte de desencallar una situació de paràlisi que fa massa temps que dura.
-
La consellera de Salut
No us passa a vosaltres que hi ha gent que, per la manera de fer i de dir les coses, no us acaben d'agradar? Des del primer dia, la consellera de salut del govern socialista, la senyora Olga Pané, s'ha fet notar força. A vegades penso, potser equivocadament, que amb la intenció de reduir despeses, està prenent decisions no gaire clares i fins i tot perjudicials per a sectors de la població.
Va ser ella qui, davant de les protestes per la manca de pediatres, va declarar que els centres d'atenció primària (CAP) no havien de disposar d'aquesta especialitat. Ja no recordo com ho justificava, però la gent no ho va trobar bé. A mi tampoc em va convèncer, encara que no tingui fills en edat de ser atesos pel pediatre.
La notícia que he llegit avui, sí que m'afecta. Segons he vist, el síndic ha pres en consideració una denúncia que va fer pública una persona de 72 anys, perquè Salut va decidir limitar els cribratges de càncer de còlon fins als 69 anys. Tampoc no ho trobo bé. El síndic demana que ho argumentin i justifiquin, ja que sembla que en aquesta edat els tumors són més freqüents. No sigui que la consellera consideri que arribats a aquesta edat no cal malgastar diners públics.
Aquests dies també hi ha manifestacions i vagues de metges o d'infermers... Diuen que els fan treballar més hores seguides del compte. Falten metges, diners, o endreçar el departament?
Els fets són importants, però les formes també. Té una manera de dir les coses que la gent se sent atacada, menystinguda o ignorada. L'empatia no és precisament la qualitat que li escau més a la consellera, però tampoc sembla que ho consideri necessari. Ella va amb el pinyó fix.
Per les xarxes socials m'ha arribat un tros de conversa del director de VilaWeb on parlava de la mediocritat dels actuals governants. Hi col·locava dirigents catalans i espanyols. No sé si són mediocres o interessats, però segur que més d'un hauria de reflexionar si està jugant al lloc que li correspon. Hi ha algun cas, que conec de prop, que em va sorprendre des del primer dia. Sempre penses que potser amb els anys n'han après, però... t'adones que sovint les primeres impressions són les que serveixen.
-
Una marató solidària
Un any més, tot fa penar que la Marató de TV3 ha estat novament un èxit. Dic això perquè la televisió, a casa, no es va engegar en tot el dia, però la trucada solidària no hi va faltar. D'alguna manera et sents compromès amb la tasca anual de recollida de diners per a la investigació, que salva vides.
És cert que el seguiment del programa solidari és interessant, perquè t'assabentes de realitats que desconeixes. Unes vivències que et posen la pell de gallina, i que t'ajuden a adonar-te de la sort que tens, quan pots afirmar que tens salut. Els diners són molt importants, sobretot els mínims indispensables per a una vida digna, però la salut és bàsica, i acostuma a passar que només ho veus, quan et falta.
Avui, però, obrir la televisió resulta frustrant. Tot i que hi deu haver programes molt interessants, predominen aquells que només busquen fer-te passar l'estona sense aportar-te gaires continguts ni coneixements. Hem avançat en tecnologia, però hem perdut qualitat, i això fa que prefereixis asseure't amb un bon llibre i deixar estar el soroll de l'aparell.
M'imagino que es programa allò que la gent demana, però segur que cauen en l'error de donar peixet, no fer pensar gaire a la gent, distreure'ls i fer-los riure, que la vida ja és prou trista. Recordo que quan jo era jovenet i va arribar la televisió, es va crear un segon canal pensat per aquells que buscaven alguna cosa més que entreteniment.
Sé que no soc just posant tota la programació al mateix sac. Que hi deu haver programes que aporten coneixement, que no tot és riure absurditats, però m'he cansat de buscar i he optat per tenir la televisió apagada. Tenim el recurs, i en podem fer ús quan volem o creiem que hi ha alguna cosa que ens pot interessar. No es tracta de vetar-la, però sí de regular-ne l'ús i no tenir-la com a música de fons sense cap profit.
Desitjo que s'hagin recollit molts diners i que es destinin a la investigació per aconseguir noves fites per combatre el mal lleig, que ens comentaven els nostres pares. La paraula càncer feia feredat.
-
Declaracions inoportunes!
Les declaracions del president de la Conferència Episcopal Espanyola, avui a La Vanguardia, són com a mínim inoportunes. Ho són perquè els representants de l'Església catòlica no han d'immiscir-se en la política agafant partit. Sí que poden parlar de política en el sentit ampli, però mai decantar-se obertament per una opció partidista. Ells han de pensar que tenen creients de diferent ideologia i preferències polítiques. També són inoportunes perquè la institució arrossega massa exemples de comportaments deshonestos, i el millor que s'ha de fer en aquests casos és tenir la boca tancada i dedicar-se a esmenar els errors comesos, demanar perdó i procurar fer net.
Em dol profundament, per la meva fe en l'esperit de l'evangeli, i considero que avui aquestes manifestacions no ajuden, sinó que més aviat serveixen per desprestigiar una institució, on hi ha persones prou vàlides, però que es veuen silenciades per alguns personatges mediocres i equivocats.
Sortosament, a Catalunya, gairebé sempre ens hem diferenciat de l'opinió general de la institució espanyola, i això ens alleugereix la pena. Serà la nostra manera de ser o pensar, que ens fa diferents i, si més no, salvem els mobles. La rèplica de l'arquebisbe de Tarragona, Joan Planelles, ha estat oportuna i escaient, i convindria que el president Luis Argüello ho tingués en compte i rectifiqués les declaracions, o com a mínim fos més curós en un futur.
Durant el franquisme l'Església espanyola va cometre massa errors, que haurien de servir d'avís, avui en democràcia, per no repetir-los i encara menys conduir el país i els seus feligresos cap a una involució que no desitgem.
Sovint comentem que la transició democràtica espanyola no ha funcionat en el món judicial. En tenim prou exemples amb jutges ideològicament a l'extrem més dretà i nostàlgic. Temo que podem dir força el mateix de la institució eclesiàstica, amb uns bisbes i arquebisbes que no saben estar al seu lloc i que demostren poca sensibilitat i molt desconeixement del fons del missatge de l'evangeli.
-
Obrim bé els ulls!
Tots recordem les botigues de barri amb una certa nostàlgia. Potser no les valoràvem prou, perquè era la cosa més natural. En Pere, en Josep, en Joan... aquell botiguer de tota la vida que no tancava fins tard i que ens anava tan bé quan ens acabàvem d'adonar que no ens quedaven ous, o sal a casa. Eren el gran recurs que teníem per poder fer el sopar.
Avui tenim els supermercats vint-i-quatre hores que fan la seva funció, encara que no és el mateix. Ens serveixen per a aquells descuits de darrera hora, això sí, però ja no ens explicaran aquelles històries del veí que fa dies que no el veuen per la botiga, o d'aquell altre que ha canviat de feina i se n'ha anat a viure a no sé pas on.
Són uns petits supermercats, franquícies d'empreses amb nom, amb personal treballant, no sempre en les millors condicions. Segur que no tots funcionen de la mateixa manera, però no és estrany que de tant en tant llegim que han inspeccionat aquell o aquell altre supermercat, amb productes caducats, treballadors esclavitzats i condicions deplorables de les instal·lacions.
No hem de viure dels records i cal ser realistes, però ens hem de fixar bé on entrem a comprar perquè no ens enredin. Hem d'obrir bé els ulls i que no ens venguin gat per llebre. Amb l'excusa que trobem allò que necessitem, a l'hora que sigui sense caminar gaire, no ens ha de fer abaixar la guàrdia.
A vegades ens hem posicionat davant de multinacionals que han explotat els seus treballadors amb uns sous ridículs, aconseguint uns productes molt bé de preu, i no ens adonem que, potser al costat de casa hi ha un supermercat on els venedors cobren una misèria treballant tot el dia, sigui feiner o festiu.
Amb això no vull dir que davant d'un supermercat hàgim de desconfiar i col·locar-los tots al mateix sac de l'especulació i l'engany. Simplement, estiguem alerta i que no sigui un d'aquests, i si arribem a la conclusió que ho és, denunciem-ho.
-
Pendents d'Europa!
No fa gaires dies que en vaig parlar en aquest blog, però és que aquests dies estan reunits, a Europa, els ministres de la pesca per decidir quants dies podran els nostres pescadors sortir a la mar. Es parla de 9 dies, la qual cosa seria una barbaritat. Com es pot viure de la pesca amb aquestes imposicions? Ens estem carregant el sector?
Els pescadors es queixen i diuen que Europa decideix des d'un despatx, sense conèixer la realitat ni tenir en compte tot el que s'ha fet fins ara, i l'obediència mantinguda. Ara, diuen, s'ha acabat. Si ho restringeixen més que aquest 2025, caldrà desobeir. Els nostres representants polítics s'han de posicionar fermament i no deixar els pescadors a l'estacada.
S'ha fet la vida impossible als pescadors i també als ramaders i els pagesos. Després entren productes de fora, sense cap mena de control durant la seva producció i és impossible de competir-hi. Què pretenen? Moltes reglamentacions, per als de casa, i els ulls grossos per allò que ve de fora.
Si realment volem una Europa forta i unida, cal que reflexionem amb tot el que està passant. Les reglamentacions són necessàries, però no a qualsevol preu, i encara menys fent distincions. Hem de protegir el medi ambient, però sense escanyar la gent.
Sense vincles amb el mar i la pesca, puc entendre, però, la problemàtica i el patiment de les famílies dels pescadors. Quant al consum de peix, ja no sé què dir. Cada vegada es compra menys peix fresc i les peixateries van desapareixent. M'imagino que tot plegat té alguna relació, però en tot cas, quant a les limitacions de la pesca, crec que si es va en aquesta línia, alguna cosa s'haurà de fer, i podrem entendre que la gent deixi d'obeir. No es pot estirar massa la corda, amb el perill que aquesta es trenqui.
-
A mi, ni fred ni calor!
No he estat mai als EUA tret d'unes hores tancat en unes dependències de l'aeroport de Miami, en trànsit, en el meu viatge cap a Mèxic, i tot fa pensar que trigaré a visitar-los. Trump ha anunciat que revisarà les opinions a les xarxes socials de totes aquelles persones que tinguin intenció de visitar el seu país i no autoritzarà l'entrada a aquells que, entre altres coses, siguin crítics amb el seu govern. La llibertat d'expressió està compromesa amb Donald Trump a la presidència.
Em consta que hi ha llocs molt interessants i dignes de ser visitats, però davant d'aquest panorama haig de confessar que no en tinc pas ganes, sobretot tenint en compte que el món és prou divers i atractiu, i em queden molts llocs per visitar i conèixer a fons.
L'acció de control està en la línia de la manera d'obrar i dirigir el país, més propi d'una dictadura que no pas d'un sistema democràtic. No us estranyi que el president se les empesqui per aconseguir tirar per terra la limitació de dues legislatures i es perpetuï en el càrrec. Coses més difícils s'han vist.
Per la informació que rebem, la societat nord-americana no està en els millors moments de la seva història. Les condicions de vida i atenció, sobretot en temes sanitaris i de dependència, són molt precàries, i no serà aquest president qui hi posi remei. Tots sabem els interessos de qui defensa, i no són precisament els de les famílies més vulnerables, encara que hagin pogut votar-lo com a president.
I com que no tinc cap necessitat de viatjar als EUA, ja pot anar posant les traves que vulgui que a mi no em farà ni fred ni calor. Des d'aquest blog, i amb tota la humilitat del món, continuaré opinant sobre allò que consideri important i que afecta les persones, sobretot que ho fa de manera negativa per aquells que tenen menys defenses i estan més deixats de la mà de Déu.
Previous
Següent
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
14 comentaris -
-
-
-
-
-
