Ja he vist, ara mateix, que l'usuari ànonim per defecte és la Trinquis. Bona jugada: ella era prou anònima.
Ara bé, com apunta en Maiol, si ell creu que molts no han llegit (ni) una gota de l'obra dels escriptors arenyencs -i potser no li falta raó- no creieu que el millor és escriure sobre la Sinera, Mareny, Rialda, la Trinquis, etc. convidant-los a conèixer-los, potser sense remetre'ls a la lectura completa dels llibres, no caldria posar-nos "estirats", sinó actuant amb tots els mitjans 2.0 tal i com ho fan en R. Verdaguer, en P. Quintana i altres arenyencs que pel que fa a la "interpretació" de la "mitologia arenyenca" toquen més de peus a terra. Qüestió de context, ja ho havia dit a l'apunt anterior.
No obstant, i seguint l'argument anterior, haver llegit els autors arenyencs tampoc ens dóna dret a fer córrer els noms mítics per a qualsevol propòsit. Ja sé que filo prim, Oriol, però podem trobar un munt de propòsits que sí que són vàlids: comparar, citar, identificar les nostres visions amb les dels autors amb tota la proximitat -i sentiment de pàtria, si es vol- que vulguem. Però d'aquí a dir "La meva Sinera..." hi ha un bon tros. És ben fàcil: només cal explicar què intentem dir, citar amb autoritat (és a dir sense perdre de vista l' "autoritas", l'autor!) i escriure tal vegada 140 caràcters més, un segon tweet, o un apunt més llarg per aclarir les intencions.
Així no buidarem de sentit la "nostra" -perdó, esborro "nostra", jo també m'hi amorro, és ben fàcil i tots ho fem- mitologia arenyenca.
Sentit de context, tocar de peus a terra i filar prim. Si hi posem atenció, tots podem escriure els noms mítics a la xarxa. I tant que sí!
"Ai las, pobre Yorick! Jo el coneixia, Horaci."
"Ai las, pobres Espriu, de Pol, Cucurull! Jo els coneixia, amic arenyenc!"
Doncs parlem-ne bé, tal i com Hamlet parlava bé de Yorick.
Comentaris
Tocant de peus a terra
Enviat per Esperanceta el Dv, 20/05/2011 - 14:22
Ja he vist, ara mateix, que l'usuari ànonim per defecte és la Trinquis. Bona jugada: ella era prou anònima.
Ara bé, com apunta en Maiol, si ell creu que molts no han llegit (ni) una gota de l'obra dels escriptors arenyencs -i potser no li falta raó- no creieu que el millor és escriure sobre la Sinera, Mareny, Rialda, la Trinquis, etc. convidant-los a conèixer-los, potser sense remetre'ls a la lectura completa dels llibres, no caldria posar-nos "estirats", sinó actuant amb tots els mitjans 2.0 tal i com ho fan en R. Verdaguer, en P. Quintana i altres arenyencs que pel que fa a la "interpretació" de la "mitologia arenyenca" toquen més de peus a terra. Qüestió de context, ja ho havia dit a l'apunt anterior.
No obstant, i seguint l'argument anterior, haver llegit els autors arenyencs tampoc ens dóna dret a fer córrer els noms mítics per a qualsevol propòsit. Ja sé que filo prim, Oriol, però podem trobar un munt de propòsits que sí que són vàlids: comparar, citar, identificar les nostres visions amb les dels autors amb tota la proximitat -i sentiment de pàtria, si es vol- que vulguem. Però d'aquí a dir "La meva Sinera..." hi ha un bon tros. És ben fàcil: només cal explicar què intentem dir, citar amb autoritat (és a dir sense perdre de vista l' "autoritas", l'autor!) i escriure tal vegada 140 caràcters més, un segon tweet, o un apunt més llarg per aclarir les intencions.
Així no buidarem de sentit la "nostra" -perdó, esborro "nostra", jo també m'hi amorro, és ben fàcil i tots ho fem- mitologia arenyenca.
Sentit de context, tocar de peus a terra i filar prim. Si hi posem atenció, tots podem escriure els noms mítics a la xarxa. I tant que sí!
"Ai las, pobre Yorick! Jo el coneixia, Horaci."
"Ai las, pobres Espriu, de Pol, Cucurull! Jo els coneixia, amic arenyenc!"
Doncs parlem-ne bé, tal i com Hamlet parlava bé de Yorick.
Ara, ja em podeu apedregar ben fort. Esperanceta.