Trobo molt encertat l'escrit, i la diagnosi del problema i la solució. Però l'eina no crec que sigui la més adequada.
ERC és un partit teòricament independentista, però que porta tota la seva existència acomodant-se en les prebendes de l'autonomisme. Un independentisme gradualista que els porta a recolzar l'entelèquia del pacte fiscal, plantejar per un futur utòpic un referèndum d'autodeterminació, etc. i que ens deixa en el mateix punt on érem fa 30 anys. Un independentisme simpàtic molt convenient per Madrid per mostrar-lo com a signe de democràcia tolerant mentre no mossegui, sinó intranscendent i col·laborador amb les institucions estatals (per això el Bono, Duran i Lleida, etc. tenien tanta estima al Ridao i són tan combatius amb Solidaritat o Amaiur).
La independència s'ha de prendre, i quan abans millor. I la línia més recta normalment és la més ràpida. Especialment com quan deia algú, a cada retort del camí ens esperen els saltejadors espanyols per buidar-nos la bossa.
Crec que l'eina més adequada per obtenir la independència és Solidaritat i la seva estratègia (fins fa poc la mateixa que Reagrupament): Una declaració unilateral d'independència per una majoria del Parlament, i després refrendar-ho amb un referèndum.
Qualsevol altra via és inviable a hores d'ara. El pacte fiscal és una pastanaga que no millorarà res per molt que ho venguin com independència fiscal (Espanya no pot renunciar al que ens espolia, no seria viable com a país, ja tenim l'exemple del nou finançament que manté un 8,5% del PIB d'espoli com el vell), no es pot convocar un referèndum d'autodeterminació perquè la potestat per fer-ho és estatal, etc. etc.
Comentaris
El camí més recte
Enviat per Pepet el Dg, 18/12/2011 - 23:34
Trobo molt encertat l'escrit, i la diagnosi del problema i la solució. Però l'eina no crec que sigui la més adequada.
ERC és un partit teòricament independentista, però que porta tota la seva existència acomodant-se en les prebendes de l'autonomisme. Un independentisme gradualista que els porta a recolzar l'entelèquia del pacte fiscal, plantejar per un futur utòpic un referèndum d'autodeterminació, etc. i que ens deixa en el mateix punt on érem fa 30 anys. Un independentisme simpàtic molt convenient per Madrid per mostrar-lo com a signe de democràcia tolerant mentre no mossegui, sinó intranscendent i col·laborador amb les institucions estatals (per això el Bono, Duran i Lleida, etc. tenien tanta estima al Ridao i són tan combatius amb Solidaritat o Amaiur).
La independència s'ha de prendre, i quan abans millor. I la línia més recta normalment és la més ràpida. Especialment com quan deia algú, a cada retort del camí ens esperen els saltejadors espanyols per buidar-nos la bossa.
Crec que l'eina més adequada per obtenir la independència és Solidaritat i la seva estratègia (fins fa poc la mateixa que Reagrupament): Una declaració unilateral d'independència per una majoria del Parlament, i després refrendar-ho amb un referèndum.
Qualsevol altra via és inviable a hores d'ara. El pacte fiscal és una pastanaga que no millorarà res per molt que ho venguin com independència fiscal (Espanya no pot renunciar al que ens espolia, no seria viable com a país, ja tenim l'exemple del nou finançament que manté un 8,5% del PIB d'espoli com el vell), no es pot convocar un referèndum d'autodeterminació perquè la potestat per fer-ho és estatal, etc. etc.