Aquests dies en Rafa [3] em feia a mans unes fotografies de les primeres orenetes [4]que arriben a casa nostra. De fet les havia caçat amb la seva càmera tot pensant que es tractava de les orenetes cuablanca que arriben normalment a principis d'abril. Però després d'una consulta amb l'expert arenyenc Pere Alzina descobria que es tractava de l'oreneta vulgar que marxa com totes però és la primera en arribar. Més endavant, cap a la tercera o quarta setmana de maig arriba la cuablanca i finalment el magall-falciot.

Avui però jo us vull parlar d'una altra oreneta arenyenca. Aquesta que acompanya el meu escrit va arribar a mitjans d'un mes de desembre. Va fer el niu i l'entorn li va fer el pes perquè no ha tornat a marxar. A mi també em passa com a en Rafa, cada matí quan em llevo i la veig, em venen ganes d'agafar la càmera per copsar els seu somriure o un badall fantàstic després d'una nit de somnis increïbles.

El seu nom ens va agradar des d'un bon principi. Un dia tot parlant amb un amic, en David Caldeira, vam descobrir el seu significat. Ainara és oreneta en basc. De fet actualment la paraula ha evolucionat i també es fa servir encara quan es parla d'oreneta.

Aquesta 'oreneta' no va arribar sola, venia amb una companya de viatge. S'havien conegut 9 mesos enrere i des d'aquell moment han estat inseparables... Però aquesta és una altra història de la que us parlaré un altre dia.