Avui, 20 de març, fa quatre anys que va començar la guerra d'Iraq. Les manifestacions i actes de protesta que s'han celebrat a gairebé tot el món es van convocar el cap de setmana passat per augmentar-ne el ressò i el poder de convocatòria, però l'efemèride és avui, i tothom pot comprovar quin ha estat el resultat: una muntanya de morts, l'èxode humà més gran que ha vist el món des de la fundació de l'Estat d'Israel, fa 59 anys, una guerra civil de la qual ningú veu el final i, en general, la destrucció física, econòmica i social de tot un país.

Les protestes contra la guerra a tot el món demostren que la consciència crítica gaudeix encara de bona salut, malgrat tots els intents de censura i autoritarisme que han intentat silenciar-la. És una sort, perquè la llibertat de crítica i dissidència és un dels elements cabdals dels principis que les societats lliures diuen defensar, i un dels que justifiquen la seva suposada superioritat. L'error i les mentides que han conduït a la destrucció de l'Iraq són ja paleses, però els seus responsables quedaran probablement impunes, perquè la petició dels manifestants d'aquest cap de setmana que l'agressió es jutgi com un crim no es farà realitat. Tanmateix, l'agressió a l'Iraq passarà a la història com un crim contra la humanitat. I els crims d'aquesta mena no prescriuen mai.