TRES AMICS FINS EL FINAL [1]
Enviat per rosaura [2] el
Els tres cavallers
Tres amics, tres maneres d'entendre la vida, tres maneres de jugar al dòmino. Tres ànimes singulars unides per un tradicional joc de taula i per una malaltia cruel i despietada.
En Quicu, en Lluís i l'Agustí van compartir moltes tardes, fileres de fitxes blanques amb punts negres, comentaris de futbol, de política, cançons, inquietuds, pors i alegries. I van parlar de l'esperança en el futur tot i que sabien que la loteria del càncer tard o d'hora els hi acabaria robant.
Ells tres ens van anar deixant, un rere l'altre, ordenadament, respectant el torn, com feien cada tarda que jugaven al dòmino als jubilats, al Centre o al Caliu.
En Quicu i l'Agustí ja han deixat de cantar l'Internacional o de recitar Andaluces de Jaén... bé, o al menys ja no els sentim fer-ho perquè, probablement, siguin on siguin, des d'aquí no els sentim.
En Lluís ja fa un temps que no acompanya a un Agustí ja molt castigat per la malaltia al Centre o ve a fer la partideta al Rial Pasqual.
Ara, en tot cas, es troben els tres, en total plenitud de facultats, i comenten animadament que fer la resta de l'eternitat.
En Lluís i l'Agustí es buscaven l'un a l'altre. Sabien que el primer, en Quico, ja havia sucumbit. Ells havien d'aguantar units. Tingueren una amistat curta però profunda i sincera. Un veritable raig de llum al bell mig de tanta foscor.
En canvi, l'Agustí i en Quicu es coneixien de ben jovenets, de quan el primer empaitava les franceses al Johnny's i el segon lluïa una llarga melena.
Els tres amics, els tres cavallers del dòmino, van deixar tres cadires i tres llars buides. Tres vides, que tot i ser viscudes amb amor, respecte i intensitat, van acabar-se prematurament.
Però no hem de baixar la guàrdia. En algun lloc d'aquest univers estrany, aquests tres homes singulars, continuen la seva partida. I quan es prenen un descans per fer un cigarret o per anar al bany o per demanar un tallat, llancen la seva mirada a través de l'espai i el temps per llucar què estem fent els qui encara som aquí.
DAVID PUIG FERRER