Mens pulchra in corpore pulchro. Això és tal vegada el que hauria de ser i no és. Impotència davant del foc devastador. Pena, ràbia i tristesa infinites. Se’ns crema una part de la terra per una burilla mal apagada o no gens apagada. Esclaten bombes de la guerra civil fins i tot. Recordatori del que hauríem de ser i no som. Aquest deure i aquest combat constant contra la deixadesa, la inconsciència i l’abandó. No pot ser que la mort faci tanta gràcia o tanta pena com la vida. El cel era baix, la humitat intensa i tot, tot, apareixia dominat per un color tan negre com una gola de llop. I de sobte el foc, de sobte aquest Nord que el fa inabastable, incontrolable, fulgurant.