Fragment de conte inexistent nº3

 

Com cada vegada que el capità del vaixell de creuer salpava i deixava el port enrere, es preguntava quants  d’aquells comiats que acabava de veure, eren per sempre. Quantes llàgrimes eren de felicitat, o quantes de tristesa. Quantes persones emprenien un viatge per no tornar, i deixaven el passat ben enrere. Agafava els potents binocles  de que disposava el  vaixell i mirava en direcció al moll. En algunes ocasions hi havia personatges solitaris, homes o dones, mirant direcció al transatlàntic  que s’allunyava. Per ells segurament, no era més que un punt a l’horitzó. Però allà s’estaven, ben quiets. Aleshores deixava el lloc de comandament per anar a la coberta, a popa. Allà s’hi trobava una altre persona, mirant cap a terra ferma, amb la mirada trista i mig perduda. Hi havia un fil que unia aquelles dues persones. Però a mesura que el vaixell s’allunyava el fil es feia més i més tènue, i finalment desapareixia. La persona marxava amb el cap cot, cap algun dels innumerables recons que hi havia.

El capità, home romàntic, sospirava. Ell tenia l’estranya certesa i percepció, que eren dues persones que no s’havien sabut dir: t’estimo...