Recordo que fou en Pere Alzina qui me’n va fer adonar. Potser m’hauria passat per alt si no m’ho arriba a dir. Aquell claríssim i encertadíssim article de Vicent Sanchis, Qui és català?, a l’Avui de fa més de 5 anys. El TC dirà que és català aquell ciutadà espanyol que viu a Catalunya. I prou. Un ciutadà de Catalunya és un espanyol que viu a Catalunya. Impecable des del punt de vista administratiu. Però, i un català que visqui a Almendralejo, o a Torrelavieja, o a Vladivostok i se senti català per damunt de tot, ¿no n’és, de català si se’n sent? Hi ha una clara diferència entre el fet de ser ciutadà de Catalunya i el fet de ser i sentir-se només català. Aspirar a la normalitat. Aspirar al fet que sigui català tot aquell que administrativament i jurídica hi tingui dret i, sobretot, ho vulgui. Tot l’article com una peça per emmarcar i Sanchis que es mostrà un cop més -encara avui ho és- un dels primers soldats, llapis i tecla de punta fina. Model de llengua magistral aquell migdia de dissabte de mercat i de ple hivern que avui recordo. El comerç que encara ho mou tot i les mirades vives i brillants de tothom. I el regateig a la recerca de l’únic preu que estàs disposat pagar, el de la llibertat. Fortalesa d’aquest somni i d’aquest desig.

http://miquelcolomer.cat [3]