Podria tornar a fer una llista amb els quaranta i pico bons propsits i bones causes, coses a no oblidar i gent a la que he de trucar. No em ve de gust! No ho faré!

Podria escriure tantes foteses i irrealitats, que podria ofendre al veí de sota casa.

Podria i puc fer tantes coses que, sembla, que no tingui temps.

A tocar dels 44 recupero (una vegada més) el blog. L'obro, el miro, el llegeixo i, finalment, hi escric paraules amb sentits ocults. 

Cada dia una mica, gota a gota, per explicar correctament el que vull dir. Per transcriure pensaments ja d'adulta.

Per tenir, molt present, que el camí el vaig fent amb un bon grapat de caminants. Hi són, a tocar, a disposar.

Per deixar clar que qui no vol ser part del meu camí, ja no canviarà d'opinió. 

Per veure com torna (alguna cosa del passat) i ho gestiono amb aires de saber què he de fer (o gairebé).

Una cosa no canvia mai. La sensació d'aprenentatge constant, imparable, necessari i vital.