Li va venir la dèria quan tenia la canalla petita. Per aquelles èpoques en que arribaven de l'escola i els mitjons eren marró fosc tirant a negres. 

Els posava en remull dies i dies, però mai recuperaven ni el color, ni la suavitat.

Podien ser de ratlles i ella fregava fins que desapareixien les ratlles i els colors. Els blancs mai no van tornar a ser blancs, quedaven blanc trencat i trist. Res a veure amb el blanc lluminós dels anuncis.

Dels negres no cal dir res...quedaven pensits i de color negre indefinit (si es que existeix...).

Ella no perdia l'esperança i fregava, fregava i tornava a fregar. Fins a fer-se mal. Fins a cremarse la pell de les mans....

Els deixava dies, setmanes en remull (als mitjons). Avui, encara en té una bona pila en remull.

Diu que un dia aconseguirà tornar-los l'execel·lència (de color i de teixit). Mentre passen els dies i les setmanes en remull!