Ara als cristians se’ns demana una sola cosa, ser cristians, i punt.

Aquests dies ens ha deixat el P. Cassià Mª Just que havia estat abat de Montserrat. Un home que fins al final de la seva vida ha estat un punt de referència per a la nostra església. En una entrevista de no fa molt va dir una frase que deia: “Ara que ningú no demana res més als cristians que ser cristians i res més, ara resulta que no en sabem ser”. I és veritat, a través de segles i segles, a l’Església se li han demanat moltes coses, i fa moltes coses, ha esta promotora de grans activitats socials de molts llocs. Però ara als cristians se’ns demana una sola cosa, ser cristians, i punt. I com deia l’ex Abat, resulta que ara no ho sabem fer. Podria ser que per a ell volgués això precisament, ser cristià i res més.
.
L’Església, el creient-, “és una presència significativa en el cor del nostre poble”. El creient, l’Església, jo, he de ser una presència significativa en el cor del meu poble.
Com sóc una presència significativa al cor del meu poble? Essent una Comunitat... – no jo sol, una comunitat que creu, que és tenaç en l’esperança, i que és experta en reconciliació.
.
L’Església és una comunitat que creu, tenaç en l’esperança, no que posa dificultats a esperar, o posa núvols negres, sinó que obre el camí de l’esperança i experta en reconciliació. Llavors continua dient: Que cerca els drets de la persona, i el dret del meu poble, que és acollidora de creients i no creients i està oberta al diàleg d’altres cultures i d’ altres religions, i anima la pietat popular.
.
La pau cristiana no és la pau que neix del simple equilibri, no neix de l’equilibri de forces, sinó que neix d’assumir la vida com un aprenentatge a aprendre a estimar com Jesucrist. És la pau que neix de seguir Jesucrist i Crist crucificat, amb les contradiccions d’assumir la vida com la va assumir Jesucrist, que com diu la lectura de sant Pau als filipencs: Jesucrist que era de condició divina, no es volgués guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, i la seva pau, sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau. S’abaixà i es féu obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu.
.
La vida creient té una pau profundíssima, però no una pau feta d’equilibris i de compondre-se-les, sinó de la pau profunda d’assumir la divinitat que agafa tota la humanitat, agafa tot el que és humà.
Déu clavat a la Creu que li demanen: baixa i creurem, però Déu clavat en Creu respon: Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?. És com si assumís fins i tot la increença, assumís el pecat, i fins i tot l’ateisme, Déu arriba fins el fons mateix del dolor humà.
Sant Tomàs en la seva “Summa Teòlogica”, diu: Que és creient, simplement cristià, aquell que rebutja tot allò que Crist en la creu va rebutjar, i estimar, tot allò que Crist va estimar a la creu.
Un creient, simplement creient, és aquell que sap, que viure és Crist, i que morir és un guany, aquest morir, que és viure la tensió de l’existència humana a la manera de Jesús de Natzaret.

(de la homilia de fra Cinto Duran el Diumenge de Rams)