Born to be wild V

L'entrada sembla la del Louvre. Just al costat de la porta principal hi ha estacionat l'autobús que duia de gira per tot el país a Johnny Cash i June Carter. M'encanta aquest cantant de country, de fet , cada cop m'agrada més el country. I quina història d'amor més bonica entre els dos que devia succeir dins aquest tros de ferralla. Johnny Cash va morir fa pocs anys, just tres mesos després de la seva dona. Si veus la pel·lícula que explica les seves vides al et queda la sensació que ell va morir de pena...aix...pasapalabra... Tot això i encara no hem entrat al temple de la música moderna, El Rock'n'Roll hall of Fame. La ciutat que l'acull és Cleveland. No és una gran urbe. La guia de viatge tampoc en recalca res, tret d'aquest museu i de que en l'equip de bàsquet de la ciutat hi juga Lebron James...em sembla que ja no oi? Per tant tot el que els hi queda és això que no és poc. Estic nerviós per entrar. Encara no és obert i ja som davant la porta juntament amb altres devots de la música. S'obren les portes i cap a dins. Unes guitarres gegants marquen el camí cap a les guixetes. La tècnica "sóc estudiant, fes-me descompte!" no funciona aquí. Tan bé que ens havia anat en altres museus...però bé...paguem els 22$ de l'entrada i apali! El primer que ens trobem és una mala notícia, una notícia tràgica...un control posterior ens fa deixar a tots les càmeres de fotos i vídeo. És una demanda expressa dels artistes que han cedit material al museu. Una altra vegada el seu art va per un camí i la seva vanitat per un altre. Durant tot el que portem de viatge hem fotografiat Picassos, Dalís, Van Goghs, Manets, Monets i ara em diuen que no li puc tirar una merda de foto a la guitarra d'en Jimi Hendrix? A les famoses americanes dels Beatles? Al cadillac de l'Elvis? Hi ha coses que no s'entenen de veritat. Tot i això aconsegueixo fer-li una foto a la guitarra del Hendrix, més per ràbia que per altra cosa. A banda del museu en sí, espectacular en cada sala i cada racó, fan passar per diverses petites sales de cinema on s'hi pot visionar un documental emotivíssim anomenat “The mistery train”. Mentre el veig tinc la sensació de ser una fava per emocionar-me, però mira...no em puc reprimir!. En ell s'explica com la fusió de la música blanca i de la música negra engendra el primer fill de r'n'r, Elvis Presley...la resta és història...de Robert Johnson a Wilco, passant per Chuck Berry, els Stones, Joplin, Queen, New York Dolls, Nirvana...en definitiva, un petit orgasme musical darrere un altre. Marxem cap a Chicago, 7 hores de viatge, amb la sensació d'haver visitat un lloc especial, molt especial, però que haurà de ser evocat en la memòria íntima ja que de la gràfica...poca cosa. Una altra cosa que hem trobat inquietant és que si aquest museu està dedicat a molts artistes negres, es fan referències continues a la seva lluita i a tothom que hi va ajudar, on era el públic negre? No n'hi havia per enlloc. Tots blanquets com gots de llet de vaca ianqui...Anyway...next stop... Chicagoooo!!!! Apali!