Raons per a un govern de coalició CiU-ERC

En la meva condició d’independentista i militant d’ERC havia explicitat durant la campanya que era important la conjunció d’aquests dos fets: que CiU no assolís la majoria absoluta i que ERC esdevingués la segona força al Parlament de Catalunya.

Implícitament estava assumint que CiU es mouria per sobre dels 62 escons d’aquesta darrera legislatura (però per sota dels 68) i que optaria per un govern sense recórrer a altres forces (l’aritmètica feia preveure que no les necessitaria).  Aquesta  no majoria absoluta forçaria CiU a haver de pactar els pressupostos i era aquí on ERC podria influir amb propostes de fiscalitat redistributives pel que fa a l’esforç de les classes treballadores o dels qui més tenen.

En l’agenda nacional, cap dubte que ERC vetllaria per l’acompliment del clam de la diada.

El desenllaç del 25N conjuga certament els dos objectius (no majoria absoluta de CiU i ERC segona força al Parlament) però amb un fet inesperat: CiU no només no consolida els seus escons sinó que en perd 12 (gairebé un 20%). Per cert, un diari afí als socialistes ha qualificat  de “patacada” aquesta pèrdua de suport però suposo que no deuen haver trobat adjectiu per la pèrdua de gairebé un 29% dels escons del PSC. Tanco parèntesi. En tot cas, un suport de 50 escons (més d’un 40% de distància a la majoria absoluta) és un suport feble per conduir el país en aquests moments de tanta adversitat.

Des d’ERC hem dit que serem el “soci més fidel del poble de Catalunya” i que el nostre objectiu ”no és maximitzar el nostre rèdit electoral sinó el servei al país”. Des del meu punt de vista, el poble de Catalunya ha decidit que no confia el govern del país en una única força (CiU) sinó que aquesta ho haurà de fer cercant altres suports i complicitats. I aquí el paper de segona força d’ERC li atorga aquesta responsabilitat que no pot defugir.

Si vam posar al seu dia els 23 i 21 diputats/des al servei de Catalunya a través d’un govern compartit amb dues forces no independentistes, per què ara, en un moment més transcendental no hauríem de posar els 21 diputats/des d’ERC al servei del país a través d’un govern amb una CiU compromesa amb el referèndum d’autodeterminació?

Sens dubte governar en aquests moments no és agraït. Però aquesta no és la qüestió. Algú ho ha de fer i el resultat a les urnes ha dictaminat que no és cosa d’una sola força. Ens ha tocat. Segurament perquè molta gent ha confiat en el nostre relat i en la credibilitat del nostre missatge.

Doncs som-hi, que és el mateix que dir, hem de negociar amb CiU per tal de pactar el calendari cap al referèndum i també els canvis indispensables en la fiscalitat per tal que no carreguem excessivament l’esforç  a les espatlles dels qui menys tenen.

Amb això no resoldrem la crisi ni el sofriment dels qui ho estan passant tan malament. Per tant, ens hem de conjurar per tal que aquesta propera legislatura encara sigui més curta que la que acabem de tancar. Al final ens hi espera la

In-inde-independència!

Afegeix un comentari nou