CONVERSES AMB ELS OCELLS QUE EM VÉNEN A VEURE A LA TERRASSA

Doncs sí, tinc uns quants amics voladors que em vénen a veure per dialogar amb mi. Els més amics són: dues merles, que més que cantar vénen a parlar amb mi, una tórtora, una garsa i un ocellet petit negrós, que no és una merla, però no m’ha dit el seu nom.

 

Donades les circumstàncies que vivim de confinament, els animalets han baixat a les ciutats a veure la quietud que hi regna. Quin gust! Però els ocells són més lliures d’anar on volen i quan volen, amb confinament o sense. Van passant d’arbre en arbre i d’arbust en arbust. No paren d’anar als llimoners al costat de casa, però sempre s’aturen a la meva terrassa per saludar-me, mirar què faig i m’indaguen el que penso de tot plegat.

 

Merla 1: Passes moltes estones a la terrassa, oi?

 

Jo: Sí, merlona, perquè, com que tinc prohibit sortir al carrer, així puc estar una mica a l’aire lliure, prendre la vitamina D, que m’encanta, i visitar amb els ulls els jardins del costat. Esteu bé aquesta primavera, oi?

 

Merla 2: Sí, tenim una primavera boníssima, perquè ha plogut força i tenim la natura molt frondosa i gemmada. I després surt el sol, que ens escalfa, i podem volar gaudint d’aquest cel tan blau!

 

Garsa: Deixa’m preguntar-te una cosa! Oi que no llegeixes novel·les?

 

Jo: No, amb l’edat he perdut el gust per la fantasia. Prefereixo llegir llibres més profunds, dels que fan pensar una bona estona, i així faig treballar el meu cervell, molt interessant perquè no es rovelli. I no pensis que és presumpció, ho faig per gust.

 

Tórtora: M’ha semblat que llegies les Meditacions de l’emperador Marc Aureli. Ho dic bé?

 

Jo: Sí, ho dius bé. És un dels meus llibres preferits en aquest moment i de fa uns anys ja, perquè té uns pensaments espirituals i profunds que m’omplen l’esperit. Darrerament, he sabut que el seu imperi va sofrir la pesta antonina, que va durar uns anys i hi van morir entre 10 i 18 milions de persones. Cada dia morien a Roma 2.000 persones. Marc Aureli era un estoic de cap a peus i va portar la catàstrofe molt bé. Tots els nobles marxaven de Roma, però ell es va quedar al peu del canó, venent part dels seus béns i joies de la seva dona per poder ajudar tots els damnificats per aquesta pesta. Aquesta malaltia va causar la seva mort, la de la seva dona i la de vuit dels seus fills dels tretze que tenia. Va ser un virus semblant al d’ara. La personalitat d’aquest emperador i el seu bon fer van ser alliçonadors per a tothom; va ser l’emperador més honest del seu temps, i gosaria dir de tots els temps. Un gran exemple de què molts polítics actuals haurien d’aprendre!

 

Ja hem parlat força per avui. Un altre dia us explicaré més coses. No m’oblideu i continueu aterrant a la meva terrassa, encara que els llimoners del costat us tenen el cor robat

 

Mª Teresa Quintana i Riera

 

Afegeix un comentari nou