HI HA PENSADORS QUE DIUEN...

Hi ha pensadors que diuen, coincidint força amb la física quàntica de primers del segle XX, que el món material no existeix i que les dimensions temps i espai desapareixen.

No us esgarrifeu, perquè jo també fa temps que ho interioritzo i ho maduro i encara em costa, però ara ho començo a veure una mica més clar.

Des de molt joveneta hi ha coses a la vida que m’han fet reflexionar molt, sobretot el tema de la mort. Veure que la gent es moria i que no els tornaria a veure em trasbalsava. I no entenia per què la vida funcionava així i per què naixíem. En l’època de la meva adolescència em vaig plantejar moltes coses i vaig començar a aprofundir-hi una mica.

Tornant al tema inicial, s’explica que la vida és com una pel·lícula i que el feix de llum en un cinema projecta totes les imatges, de manera que aquí també es projecten unes imatges que no són reals. Per tant, no hi ha temps ni espai, sinó que el creem nosaltres. Jo comprenc millor que el temps no existeixi, perquè és una dimensió que sempre m’ha incomodat, ja que tinc una velocitat lenta des que sóc al món, diferent de la del meu entorn. Això no m’ha perjudicat, perquè he pogut fer els meus estudis bé, encara que fos l’última d’acabar els exàmens, però, en canvi, treia molt bones notes. Vaig poder anar a altres països a completar els estudis. Vaig trobar feina de professora d’anglès, sempre ajudada de bons amics que m’estimen.

Per tant, he de dir que prefereixo que el temps no existeixi, però comprenc que l’humà el va crear per organitzar la seva vida i seguir uns ritmes determinats.

I així ens diuen que no existeix el sòlid; tot és una dansa d’electrons i protons. Aprofundint-hi més, es troben les forces de la vida i la consciència. Tot consisteix en vibracions elèctriques organitzades pel flux creatiu de Déu —i no em feu explicar què és Déu—, i tot és U i està unit. Imaginem que hi ha unes galàxies llunyíssim, i això és una falsa percepció, ja que tot ho tenim a tocar. Difícil de comprendre amb la intel·ligència cerebral; s’ha d’aplicar la intuïció, que arriba molt més enllà i obre compartiments que no podríem obrir.

Veient com va el món amb tantes guerres, tanta destrucció, tant sofriment i tants polítics que fan un disbarat l’un darrere l’altre, penso: “Això no pot ser realitat, deu ser una pel·lícula.” I alguns pensadors i místics que mediten molt ens volen explicar que això no és real. Ens diuen: “No tingueu por de la malaltia ni de la mort, perquè vosaltres no sou el cos, sou esperits encarnats que tornareu a la dimensió astral d’on heu sortit.” I ja sabem que el cos es queda a la Terra per convertir-se en pols.

Podem continuar investigant un altre dia, si us sembla.

Mª Teresa Quintana i Riera