EXPECTATIVA DAVANT LA PLUJA

Vivim uns moments de tanta sequera i tan poca pluja que, quan anuncien pluges intenses, ja ens posem vigilants i a l’expectativa, com si no haguéssim vist gaire sovint ploure, però és veritat que és una experiència de la qual gaudim poc últimament. Tots sabem que la manca d’aigua és un greu problema per al planeta i, per tant, per a la humanitat, la natura i tots els éssers vivents de la Terra.

 

Ahir, que era el dia que havia de ploure, mirava sovint el cel per veure l’evolució dels núvols que s’estaven preparant per deixar caure la pluja. I quan va arribar el moment, quina alegria i quina bellesa veure caure l’aigua abundant durant quatre hores. Sóc de les que m’agrada badar davant la pluja i sobretot escoltar el xiuxiueig de l’aigua sobre els arbres, la terra i tot allò que troba. Em passa l’estona amb la contemplació d’aquest fenomen tan agradable.

 

Ara bé, ja sabem que hi ha el cantó negatiu i perillós. Pot ploure massa i provocar inundacions perilloses, amb pèrdues humanes i materials, com ha passat en algun país, que han tingut grans destrosses. A casa nostra també hi ha hagut una colla de poblacions afectades. L’aigua, tan imprescindible, pot ser un factor de destrucció quan arriba embogida sobre la terra.

 

Els pobles del Maresme —ja sabeu que jo sóc d’Arenys de Mar— tenen rieres i rials que quan plou tant baixen esverats i poden provocar problemes. Recordo a la meva infantesa que, quan ens avisaven de pobles de més amunt que baixava la Riera, preparàvem la porta d’entrada amb fustes que taponaven i sacs per evitar que entrés l’aigua, que podia anar endins pel passadís i arribar al menjador. A vegades baixava tant que les onades arribaven al balcó del primer pis.

 

I l’altra experiència era: quan avisaven el Col·legi de la Presentació, on anàvem, situat a la part alta de la dreta de la Riera, que l’aigua baixava amb força, les monges ens feien baixar corrents cap a casa. Recordo com corríem: els peus ens tocaven el cul. Tot un espectacle! Sortosament, no ens van atropellar mai, aquells aiguats que podien haver-nos endut al mar, on anaven, i provocar-nos molt mal o potser la mort.

 

Recordo que havien salvat gent que ja anaven cap avall i molts cotxes que l’aigua s’enduia. Era vertaderament un desastre, abans d’asfaltar la Riera.

 

L’altre dia el meu fill m’avisava que si no plovia gaire havien anunciat restriccions per al novembre. Malauradament, els que som de la postguerra en vam patir moltes, de restriccions d’aigua i de llum. El jovent no ho han viscut, això.

 

Demanem que la pluja vagi arribant per ajudar-nos a viure i, si més no, tenim la possibilitat de posar més dessalinitzadores per aprofitar l’aigua del mar, que dubto que ens l’acabem.

 

Mª Teresa Quintana i Riera

Afegeix un comentari nou