Fes-t'ho tu mateix capítol 1er

La decisió estava presa. Em comprava un pis, tot per mi. Evidentment millor que siguis ministre, o corredor de f-1, notari, o alguna altra feina hiper-remunerada, perquè fer-ho sol amb sou de mileurista és inviable. Tot i així la vida és una balança que s'equilibra no se sap ben bé com i on tu no arribes...hi arriben els teus pares! És cert, allà estaven ells, fins i tot il.lusionats per la nova aventura que se'ns plantava davant dels morros. Disposats a tot, ells i jo vam crear una societat anònima tàcita, és a dir, ens vam organitzar per tirar endavant el projecte, sense contractes, ni clàusules ni signatures, vaja, a la brava, com abans. 2 camins s'obren a l'haver trobat aliats en la teva escomesa:

1-trobar el pis

2-trobar el banc que et deixi els diners

La primera part va ser força entretinguda. Vaig veure 3 pisos abans de trobar el meu.

El primer era increíble, no et podies creure com era possible que algú hi hagués viscut mai. El propietari havia posat: un menjador amb sofa i tele, una cuina, un llit i un lavabo. atenció, en 18 putus m2!!! era un quart pis sense ascensor, però això era com aquella picor que rascant se'n va. Lo serio era quant arribaves a dalt. Convidar als amics a sopar a casa era una idea que l'habitant del pis havia de desestimar ràpidament. plantejar-se tenir nòvia també, on la fots? Per sort, el pis tenia una terrassa d'uns 60m2 amb una petita caseta de fusta on posar la rentadora i els estris de neteja. Al mig de la terrassa un forat amb barana que travessava de dalt a baix tot el bloc. Estava en el lloc ideal per no poder-hi fer cap reforma, perfecte. Quan li vaig preguntar pel preu, el propietari va fer el càlcul normal i lògic que es fa per saber que val 1 pis, és a dir: 18m2...18 milions!!!!

Quan baixàvem les escales, la meva mare, fidel acompanyant, estava apunt de plorar, no per mi, sinó pel pobre infeliç que comprés el pis-caixa.

El segon pis que vaig veure hi vaig anar tot sol. Era un baix d'un bloc de pisos dels anys 80. El reclam central de l'oferta era que tenia piscina comunitaria. L'habitatge no estava malament: 1 habitació, menjador ampli amb cuina americana i lavabo. Tot i així, el millor del pis era la noia que me l'ensenyava, em reia totes les gràcies, en castellà. La sorpresa va venir quan vaig demanar per veure la piscina. No vam sortir del pis. La noia és dirigí cap a l'habitació i va obrir la finestra. tatxan! una piscina enmig d'un jardí de gespa verda! S'hi podia accedir desde la finestra! Em vaig imaginar un matí de diumenge amb una ressaca supina, llevant-me...i directe a la piscina. Llavors també em vaig imaginar el mateix diumenge i la mateixa ressaca...i els crits dels txinorris corrent al voltant de la piscina i tirant-s'hi en plan bomba....infernal.

El tercer pis que vaig veure està encara situat a la zona de st.elm, altrament dita dels pescadors. Són uns blocs lletgíssims de protecció oficial situats a sota el cementiri d'arenys. Ara és un lloc normal, abans també però per l'escola on jo anava de petit, que estava molt a prop, aquella zona era territorio comanche. Ui quina por els nens dels pescadors! de fet, un dia fent-hi atletisme amb l'escola, uns nois em van aturar i em van amenaçar (mostrar, mes aviat) una navalla. Eren quatre o cinc, i jo amb el meu xandall de l'escola allà palplantat, acollonit fins a la medul.la. Un d'ells, que devia ser el Gandhi de la colla, digué: "eh deja al xaval en paz!" i vaig continuar corrent. És el primer moment d'acolloniment total que recordo si no comptem el dia que els meus pares em van dir que hi havia una cosa que es deia "mili" i que s'hi havia d'anar per pebrots.