fes't-ho tu mateix, episodi 2

Si senyor!. Després de mesos d'infructuoses visites a finques, finalment vaig trobar el que a la llarga seria el meu espai.
Arenys de Mar començava a ser el que Pedralbes és a Barcelona, només hi poden viure gent de pasta i pels seus carrers no hi ha mai ningú. De fet Arenys de Munt també no s'hi diferenciava massa, pels carrers mai hi ha ningú també! Passegeu-hi per la riera tan nostrada i plena de sorra que tenen cap a les 22.00 i sabreu el que dic.
Així doncs la opció era Arenys de Munt. Molts arenyencs il.lustres han marxat a la vil.la veïna en una mena d'exil.li inmobiliari forçat. Tothom en parlava meravelles de la població: "Encara és un poble, la gent no para de fer coses etc..." A mi relament m'importava relativament poc, tot plegat. Crec que Arenys de Mar encara és un poble, lleig, però un poble al cap i a la fi.
Vaig anar a les finques on ja m'havien llogat algun pis anteriorment. Vaig parlar amb la Maria. Val la pena entrar-hi, encara que nomes sigui per saludar-la, la visita s'ho val!
Malauradament, qui ens va atendre no era ni la meitat de guapo que la Maria, però, centrem-nos, no hem vingut a pescar ni res d'això.
Seguint els savis consells de l'API vam anar a veure el pis. Pujant la carretera, abans d'arribar a les 4 carreteres, a la dreta, allà estava, s'aixecava majestuosament un bloc de 4 pisos amb dos vivendes per pis. El primer que vaig notar fou l'espai que hi havia per aparcar cotxes. N'hi cabien 4 i un cartell ja avisava que "només propietaris". La façana era d'obra vista amb unes mallorquines de color blau. En aquell bloc quelcom de glamour es repirava, ja que, sàviament, algun veí havia llençat les mallorquines blaves i les havia substituït per finestres d’alumini (més endavant ja entrarem en el fascinant món de la fusteria d’alumini). Pujant les escales es notava aquell ambient de pis de postguerra: poca llum, colors que ni Agataruizdelaprada combinaria...etc..El millor era que fins a la meva porta només hi havia un tram de graons, Bé! així no hauria de carregar massa l’amplificador tornant d’un bolo. Al arribar davant la porta, el meu pare ja em mirava amb cara de dir: “Perquè ets jove que sinó...fots el camp per potes”. Vam aguantar la respiració. El nostre alè hagués tirat la porta a terra. Només entrar i començar a respirar ja vaig entendre que no ho havia d’haver fet....de respirar! La calefacció funcionant a tot drap havia ressaltat les (males) olors del pis fins a redefinir de nou el concepte de pudor! Desde l'entrada dues portes davant nostre indicaven les dues habitacions. Les vam passar de llarg i primer ens van encarar cap al passadís. Hi havia dues portes més a la paret de la dreta, una, el lavabo, dos, la cuina. El lavabo feia (i fa encara) 1.5 m2. L'havien enrajolat d'un color blau que feia mal als ulls. Algunes rajoles fataven al seu lloc. Elles si que en saben! Desde la dutxa tenies (i tens encara) accés a una finestra abatible, llavors era de fusta malmesa pels anys i l'humitat. La següent porta conduïa cap a la cuina, vella, rònega i amb una paret ocupada pels tubs de l'aigua i la caldera nova de trinca, tot acabat d'instal.lar i a la vista, ni regates ni òsties. Sortim de la cuina i ens dirigim cap al final del passadís. Dues portes. Una donava a la tercera habitació, petita i amb una finestra. L'altra donava al menjador. Una iaia amb la seva assistent d'origen magrebí ens esparava. La filla, que ens havia fet la visita turística, ens fa entrar al menjador. La calefacció estava a tope. La calor exagerava encara més la pudor a tancat, a vell. El menjador no estava malament. Petit