Un cafè. Un cafè!

A la Rambla de Cornella, al Cafè de la Rambla, ahir al matí, vaig demanar “un cafè” i vaig sentir, immediatament, la confirmació de qui estava al comandament de la cafetera; “un cafè!”. I el cafè, que va baixar amb la pressa justa, era bo i aromàtic. I el vaig anar assaborint, mentre també assaboria que ningú m'hagués preguntat si el volia “sol?”.

Demanar un cafè i immediatament sentir el “solo?” o, encara pitjor el “sol?” m'empipa. Ja hi ha qui ha escrit, polemitzat i fins i tot creat un grup al Facebook, sobre aquest tema i la importació recent d'aquesta nova modalitat cafetera. Aquí, el café sense res més, i amb tassa petita, és un cafè, ja se sap que som estalviadors de mena.

El “solo?” se supera amb un senzill si, i llestos. A vegades, potser per l'entonació m'ha sortit “si, ja en tinc prou. Gràcies” o també, “no, no, me'l pendré, amb aquests senyors”... Quan l'afegitó és “sol?”, sembla que sigui un principi d'una amistat: “doncs, si, no he vingut amb ningú més”... no patiu no les tinc massa sovint, aquestes sortides.

M'ha agradat que això m'hagi passat a Cornellà.

Afegeix un comentari nou