desconnectar-se al pallars...

Aquest estiu ens ho hem passat de collons amb les Galetes Franklin. Deu n'hi dó la d'actuacions que hem fet (15) per ser un grup que versiona els temes de només una artista, per molt grossa que sigui. Potser en la que millor ens ho hem passat fou a la festa major de La Pobleta de Bellveí. Quin poble i quina penya!

Només arribar vam quedar una mica perplexos en veure tot de banderes penjant dels balcons de les cases. Banderes independentistes per tot arreu. La persona de l'empresa de managment que ens esperava, en Baloo, fou el primer que ens va dir: "Ja veureu, aquest poble és ple de rapats, però son molt macos". Joder! Vaig mirar a banda i banda de la plaça on actuàvem i no vaig veure cap rapat. Només nens fent una mena de gincana pallaresa. L'estètica skin em fa respecte. Podeu dir-li por, però suposo que és el que es busca quan hom es rapa el cap al zero i es calça unes martens.

Anyway, allà estàvem, fent la prova de so quan, de cop i volta, la barra de la festa s'omplí de joves amb aquesta estètica. No anaven tots d'uniforme ni molt menys. Hi havien d'altres perfils estètics entre ells. Llavors arriba el nostre representant. En Quim. És de Barcelona, però hi té família allà i s'hi ha comprat una casa. Ell també és skin. Es fa respectar. Es veu que té certa influència entre la resta de joves del poble. És bastant més gran que els altres i ja se sap que l'experiència és un grau. Baixem de l'escenari just acabada la prova de so i ens vé a saludar. Ens presenta en Joanet. En Quim ens diu que és el seu mentor i que serà l'encarregat "d'estar per nosaltres". Joder! Això sona a protecció. Anyway, parlem amb ell i és força divertit. Evidentment va vestit com la resta. De skin.

Anem a sopar. Compartim taula amb l'altre grup que actua després de nosaltres, els "Mala Vida". Fan versions de pop rock espanyol i s'estan xotejant del guitarrista perquè ha arribat tard. S'ha perdut per les carreteres pallareses i els seu cotxe, un Nissan Micra de finals dels 90, ha estat apunt de dir-li prou a mitja pujada. El tio parla en espanyol, amb un accent andalús molt marcat que fa que la seva micra-aventura sigui divertidíssima. Acabem de sopar, veiem en David Soler, guitarrista de Jonah Smith Band, que casualment està de vacances a la pobleta. Vaya banda que té. Si teniu oportunitat, escolteu-los, tant en cd com en directe.

Anyway, anem cap a l'escenari i començem l'actuació. Una 30ena de nens i nenes es col.loquen a primera fila. Després de cada cançó , bàsicament les nenes, criden: "GUAPAAA!!!" o "GUAAAAPES!!", depenent de si el tema és interpretat per la Maira o la Mònica en solitari o si són les dues que l'interpreten juntes.
La plaça es va omplint, a primera fila, els infants i darrere, els skins. Fan broma amb els nens i nenes. Se'ls pujen a coll i bè, els seuen a sobre l'escenari. darrere els skins, la resta de públic. Acabem l'actuació. Ha anat força bé. En Quim el representant ens ve a veure al camerino que ens han habilitat (la consulta del metge del poble). Ens diu que ha estat excel.lent, maravellós, repeteix excel.lent. Sempre utilitza aquests superlatius després d'una actuació nostra. Jo ja no sé si realment és així o ho fa per vici. Començen a entrar i a sortir skins del camerino. Ens feliciten, ens donen porros i cervesa, però jo vull un gintonic. En Joanet me'n porta un minuts després. Osti...hi tant que està per nosaltres!

Ja ho tenim tot recollit i sortim del camerino-clínica. Els Mala Vida ja toquen. Les cançons són híperconegudes i la gent les balla. Els nens i nenes s'han retirat de la 1a línia de foc. El seu lloc ha estat ocupat per els joves que abans estaven just al darrere del nens. La festa va pujant de to. Nosaltres decidim quedar-nos a ballar una estona. En Joan marxa. Dema ens hem de llevar a les 9 i ell haurà de conduïr. La resta ens quedem. Comprovem, parlant amb una noia que està a l'organització, que en Quim té molta influència en tota aquesta gent. Com si d0'un gurú es tractés. A mi em cau bé. Ens dóna feina i és divertit.

Arribem al moment que m'ha fet escriure aquest apunt. Estem tots a un costat de l'escenari, ballant, rient, bevent i veient com la gent disfruta. De cop una persona que està enmig de tota la munió de gent cau a terra. Joder! després d'uns segons s'aixeca. Fa cara de com si no sabés què passa...sacseja el cap....i continua ballant com si no passés res. Llavors un altre cau, i un altre....i un altre. Una pila de nois i noies són a terra. Hi ha gent que no entén res. Els que queden drets riuen. Es van aixecant, sacsejant el cap i amb de cara d'haver fet un viatje interestel.lar. En Joanet és al meu costat (suposo que vigilant-me que no em passi res). li pregunto que passa, i ell em diu: "Fixa't-hi".

Jo m'hi fixo i llavors ho veig. Algú passa per darrere de'n Joanet i alça la mà fins a l'alçada de la part posterior del coll, el nano fa un gest com si apagués un interruptor instal.lat al clatell de'n Joanet. Llavors en Joanet es desploma com si l'haguessin desconnectat. Jo el miro hi està com adormit al terra. Després d'uns segons, s'aixeca amb la mateixa cara amb que s'han aixecat els altres anteriorment. Em mira i riu: "Ara ho veus?" em pregunta. "Oitant!" M'explica que és una tradició, que si et desconnecten has de caure a terra i esperar uns segons amb els ulls tancats. Després t'aixeques com si no sabessis que ha passat. Ja veuràs! En Joanet em desconnecta i jo caic a terra, m'espero 5 segons i m'aixeco amb cara de no saber que passa. La Mònica riu. Jo vaig i la desconnecto, també a la Maira. Cauen a terra. Alguns amics de'n Joanet es desconnecten a ells mateixos per caure sobre la Mònica i la Maira. Ell em comenta que és una de les ventatges de la història: "si algú se t'enplasta molt et pots desconnectar a tu mateix si vols". Osti, això a Arenys triomfaria!

La nit ha avançat força i tothom va bastant torrat. Nosaltres també. La Mònica és a dins la barra. Algú li passa pel darrere i la desconnecta. Cau a terra. En Coqui engega un dels seus famosos atacs de riure. La majoria dels bateries amb els que he tocat tenen un riure explosiu i escandalós. La Mònica s'ha tirat al terra de darrere la barra. Un terra ple de diferents alcohols i d'altres begudes. Sorprenentment s'ha tacat poc.

Llavors veig la segona imatge de la nit. Un skin amb pinta de males puces plora. Plora desconsoladament. De fet fa hores que plora. Sembla que tothom el coneix i el consolen continuament, però ell no pot deixar de plorar. La imatge em commou. Se'n va...torna i encara plora. El mite Skin acaba de caure a terra igual que el mur de Berlín. Fins i tot a mi m'entren ganes d'anar a consolar-lo. Fa tota la pinta de desengany amorós, un mal que ni els més forts estan vacunats, ja ho veieu. La Maira em comenta la jugada. Pobre nano per aquí, pobre nano per allà. Plora amb tantes ganes que començem a maleïr la mala puta que li està fent passar tot això. Allà està. Arrepenjat a la barra, amb unes Martens immenses i uns pantalons militars que perden tot allò d'intimadatori que tenen al aixecar el cap i mirar la cara desfigurada de tant plorar del nano. Que hi farem. Tothom hi passa per aquí.

Són les 6 del matí. El meu cos encara tolera un gintonic més. Els "mala vida" finalitzen l'actuació. Uns quants personatges autèntics del poble pujen a l'escenari (entre ells en Quim i en Baloo) a cantar un Blues. El que canta és el carnisser del poble. S'acarnissa amb el Blues, es clar. El tem es diu "boom boom" i la lletra és: bum bum bum bum" tota l'estona. Moment màgic pels aborígens del lloc. Caigudes, per desconnexió clatellar en sèrie se succeixen en massa. És la traca final.

Al finalitzar el ritual en comença un altre. Tothom es dirigeix cap a una forneria on fan coca de recapta. Tot fent esses, els 5 membres de Galetes Franklin es dirigeixen cap a la furgo on en Baloo ens espera, per dur-nos fins al camping on hi tenim el nostre bungalow.
En Joan em lleva a les 9. He estat somiant de 6 a 9. Tinc la sensació que no he dormit ja que el somni semblava la continuació de la festa.

Per cert, si voleu veure que pensen els aborígens del lloc sobre les Galetes Franklin, us convido a visitar el bloc de'n Ramon Arqué, també es la autor de la foto, on fa una crònica de la nit:
ramonarque.blogspot.com/2008/08/les-galetes-de-la-pobleta_23.html

Apali