Born to be wild XV

Última etapa del viatge abans d'agafar l'avió cap a casa. Sortim de Sant Francisco amb una multa de més i un temps semblant als anteriors dies. Tot i això, només sortir de l'àrea d'influència de la ciutat ja s'entreveu que el temps ha de millorar. Ha de millorar per pebrots ja que hem d'espaterrar-nos en alguna platja del pacífic si o si. El primer intent el fem a Carmel, el poble que va tenir com a batlle Clint Eastwood. M'imagino en Lluís Homar sent alcalde de Sitges....estaria bé no? Anyway...

El tema és que no vam poder accedir a la zona de platja ja que a la vila s'hi celebrava la típica mostra de cotxes d'època. Sense voler-ho i de cop i volta estàvem al carrer principal del poble i el nostre Mustang participant d'una filera de cotxes antics i la Gemma saludant a la concurrència amb aquell gest que tant famós ha fet la imitadora de la Reina d'Espanya al Polònia. De cop, un policia local va veure que l'auto que conduíem no passava per clàssic (què sabia ell! El Mustang ho és) i ràpidament ens va fer desviar per un carrer secundari. Llàstima. Jo ja veia la costellada típica al final de la mostra...o no?

Vam decidir tirar endavant i agafar la Big Sur, la mítica carretera que serpenteja per la costa est i que evoca els grans viatges cap al sud dels primers aventurers cosmopolites. A nosaltres ens va evocar mareig i gana. A mitja carretera i passada l'hora oficial de dinar, parem a fer una hamburguesa caríssima i mirar el mapa a veure on decidim quedar-nos a dormir. Finalment guanya l'elecció San Luis Obispo, una població que segons llegim, avui dijous celebra un Farmer Market, i té una de les condicions indispensables per passar-hi una nit: Tenir un Motel6 (el Seeeeís, dit amb accent mexicà) dins el seu nucli urbà. Al arribar ens registrem a “El Seeeeís” i marxem cap al Market.

El poble és molt bonic i la festa que hi ha muntada val la pena. Tastem per primer cop la panotxa de blat de moro.... no ens agrada. Voltem, comprem fruita i un entrepà de carn boníssim i veiem un parell de velles glòries del poble tocant cançons que ja ningú no recorda (això és d'una cançó segur, no recordo quina...). Acabem veient un grup de rock clàssic en un pub. Dubtem si el/la cantant és home o dona. Guanya el mascle. Fem una cervesa...o dos, i marxem a dormir.

L'endemà ens posem un objectiu abans d'arribar a Los Ángeles/Hollywood, banyar-nos al pacífic faci el temps que faci. Pararem a Malibú, ja està decidit. El temps no és molt propici però es va arreglant mentre anem baixant per la Highway 1. Hem de triar un lloc per plantar tovalloles d'entre 43 km.de platja que té aquest poble de poc més de 12.000 habitants. Toca a uns quants metres per habitant no? Segur que ens en deixaran un tros. En efecte, el vent que fa segur que ha aturat a molta gent a anar a la platja...menys a nosaltres. Uns surfers i una família mexicana són els nostres veïns. I davant nostre, el Pacífic. Estic temptat de demanar a la Gemma que s'aixequi i es vagi a tirar una foto amb dos “vigilantes de la playa” que tenim al davant. Ja podem desmentir el rumor: No es mouen a càmera i lenta i són gent ben normal. Deixem estar el tema de la foto i comencem a tirar cap a Los Ángeles/Hollywood.

Res de l'altre món, que voleu que us digui. Estic segur que en profunditat, Los Ángeles té molt més suc. Però nosaltres només teníem una tarda per estar-hi. Dóna pel que dóna, bàsicament per passejar pel Walk of Fame, el carrer en el que la majoria de gent mira cap al terra. Centenars d'estrelles del cinema, música, televisió...alguns d'una qualitat més que dubtosa, ocupen a banda i banda, les lloses d'aquest passeig. Com s'entén que Joan Collins en tingui una? Anyway...

Mentre fem fotos observem a un home disfressat d'Spiderman en la seva versió més “homeless”. Molta gent es tira fotos amb ell. És la disfressa de superheroi més bruta que he vist mai. De cop, un camió s'atura. En baixen dues noies que l'obren pel lateral que dona al passeig i comencen a obrir caixes. Reparteixen pots de patates “Pringles” a tothom. És un nou sabor. N'aconseguim un pot...”Pringles Xtreme”....piquen que no vegis!

Hollywood no és la visita que més suc n'hem tret i ho sabem, però era de visita obligada. Tot no pot ser. No ens queda res més que tornar a casa. Han passat els dies que ni ens n'hem adonat. De fet comencem a fer-nos preguntes en plan: On érem el dimarts passat? Què vam fer a Chicago? Mira, si d'alguna cosa servirà aquest bloc, serà per fer-ne memòria.

Afegeix un comentari nou