Opinió davant la vaga general

Durant els 30 anys del període neoliberal que ara s'acaba, la decadència dels sindicats ha anat paral·lela a la minva de l'estat del benestar a les baixades dels salaris reals i a l'impuls del consum mitjançant l'endeutament generalitzat.
Davant de la pressió globalitzadora-deslocalitzadora, l'acció mediàtica de la postmodernitat, el pensament únic i la societat líquida, els sindicats apareixien com una mena de arcaismes, atès que les classes havien desaparegut i tothom era màximament feliç amb el seu crèdit.
Aquest paradigma estic convençut que fa figa irremeiablement si considerem la profunditat inqüestionable de la crisi, però la inèrcia conceptual encara continua. Només cal veure els opinadors habituals de qualsevol televisió.
La solució proposada per resoldre les conseqüències de l'ensorrament financer ha estat socialitzar les pèrdues traspassant els deutes al contribuent, i per resoldre el consegüent defalliment dels estats, prémer amb una segona volta als treballadors mirant de dissoldre l'estat del benestar, desactivar la negociació col·lectiva, i abaratir l'acomiadament; potser a fi que els capitostos financers puguin cobrar els seus bonus malgrat tot.
Qualsevol treballador en condicions mitjanes es pot fer una idea del que pot ser la vida laboral sense cap mena de cobertura ni sindical ni legal; potser algú pot pensar que pot seguir tranquil·lament perquè això no va amb ell. Cal dir que el món laboral i social que coneixem pressuposa els sindicats i l'estat del benestar, ordre aconseguit a Europa desprès de molts anys de pressió.
L'alternativa? La podem trobar en els models socialment esgarrifosos de, per exemple, més d'un país sud-americà.
Els bancs i els mercats financers no se n'estan de sotmetre a pressions gairebé tectòniques als estats.
Que potser els treballadors, els ciutadans, no estan en el dret, gairebé en l'obligació, d'exercir les seves? Qui creu que la vida social no és un joc de forces entre sectors i classes?
La vaga està justificada? Sí.