Abans - després (II)

Començo la setmana amb un altre abans-després. Avui és, bé a aquestes alçades ha estat, un dia especial. Per primera vegada després de 5 anys torno a jugar a volei. Sí, el volei, que el vaig deixar després de la lesió que veieu a la primera foto. Un esguinç de tormell que em va esquinçar totes les esperances i tota la preparació pel que havia de ser la millor temporada de la meva vida. Una jugada, una rematada, topada al pal, vaig caure malament a terra "crec" i adéu a tot. Quan vaig tornar recuperada de la lesió ja no tenia salt, no tenia agilitat i ja gairebé s'acabava la temporada d'hivern. I l'equip sencer també esquinçat, massa competitivitat, masses aspiracions i gens de cohesió.

Però el Volei Sant Celoni m'ha retornat les ganes. Ara sí. Amb 30 anys, però mai és tard, repte: pujar de 4a a 3a. Abans era pujar de 2a a 1a. Com canvien les coses. Però encara que canvïin, qui diu que ha de ser pitjor?

Per això el meu després és la segona foto, la foto de les meves ASICS després del primer entrenament d'avui: anar i tornar fins al final del passeig marítim de Canet 3 vegades i sèries de velocitat a la sorra de la platja. I després rialles, xerrades, propostes "i si fem un torneig per Nadal?" "i si després de la presentació fem un sopar d'equip?". Això era el que necessitava.

I desitjar molta sort a les meves antigues companyes de l'Arenys. Cada any a millor i encara que no ho manifesti segueixo la trajectòria. Perquè el volei Arenys el duré sempre amb mi. Com diu en Fàbregas (de qui per cert estic orgullosa, abans i ara) ONCE A GUNNER ALWAYS A GUNNER. Doncs jo ONCE A ARANYADA ALWAYS A ARANYADA.

Siamo fatti della stessa materia dei sogni.

VISCA EL VOLEI!