Reforma exprés, immersió lingüística o com desmuntar un model

Recordarem el 2011 com l’any de les agencies de ràting, l’any de la universalització del concepte del deute públic, i l’any que més o menys tothom sabia que el referent d’aquest indicador és l’alemany. Un any difícil per a la majoria de ciutadans; però a més, ahir vam rebre un atac frontal a la nostra sobirania. Per un costat la reforma d’una constitució per la via ràpida i sense consulta, ni referèndums quan fins fa ben poc aquesta, la Constitució, era inviolable, inalterable i innegociable.
Doncs bé, en un tres i no res han decidit carregar-se tots els arguments imposats fa uns mesos, anys... i el Congrés va votar a favor d’una reforma exprés per modificar la Constitució Espanyola. Un canvi que respon als desitjos dels mercats, un canvi que sobretot farà recaure les seves conseqüències en drets fonamentals. Jo recordaré el 2011 com l’any en què vam desmuntar l’Estat del benestar en detriment de la tranquil•litat i seguretat dels mercats. L’any en què es va fer visible, finalment, la cessió de la sobirania cap als mercats.
No vull deixar de mencionar Llamazares (ahir va estar excel•lent) quan va deixar en evidència més d’un polític i més d’una formació política al Congrés, no acceptant l’esmena d’última hora, fet que va provocar que no s’inclogués en el text final.
També es va produir una altre fet preocupant, l’ultimàtum del TSJC respecte el castellà com a llengua vehicular a l’escola. La immersió lingüística perilla de forma seriosa, un model excel•lent que ha fet possible que persones que teníem el castellà com a llengua materna i paterna, elevéssim el català també a aquesta categoria. Persones com jo som el resultat d’aquesta immersió lingüística i la veritat és que és un orgull tenir dues llengües maternes. S’han inventat un problema allà on no existia i per això convido tothom a firmar el manifest de Som Escola.
La desafecció amb l’Estat espanyol s’accelera per iniciatives com aquesta que no busquen el benestar dels ciutadans sinó acontentar interessos partidistes. Són atacs a Catalunya i jo, partidari del federalisme, veig aquest objectiu encara més llunyà i complicat.
Entre tot això, vam tenir una notícia positiva, Manuel Fraga Iribarne ha dit adéu a la política (ja tocava). És una vergonya com a ciutadà que un personatge franquista (confés i empíricament demostrable) encara estigués vinculat a les administracions i òrgans de govern de l’estat.
Com veieu un dia trist per a la societat i justament tinc més clar encara que #jovullvotar i que #jonoacato perquè tots #somescola.