Reforma LEC

No puc evitar qüestionar-me quins podrien ésser els eixos que explicarien les escasses reformes introduïdes en la llei d’enjudiciament civil anterior (1881-2001) davant la seva redacció actual, que en els seus onze anys de vigència ja ha patit un bon nombre de retocs en proporció a l’anterior. Serà la redacció massa impetuosa i poc acurada? Serà a causa de la velocitat evolutiva de la societat?

En fi; la darrera ha estat operada per la llei 37/2011, de 10 d’octubre (BOE núm. 245), que tot just va entrat en vigor el passat 1 de novembre. Entre els diversos extrems que han estat objecte de modificació, em centraré en algunes qüestions que considero poden tenir més interès social.

— Potser el punt més llampant de la reforma és el que fa referència als desnonaments. Des d’ara, el demandat serà requerit prèviament perquè en el termini de deu dies abandoni voluntàriament l’habitatge o local, presenti una oposició a la demanda o pagui la totalitat de la quantitat deguda. Si no acull cap d’aquestes opcions l’assumpte es transforma automàticament en una execució, sense que calgui celebrar el judici. S’adopta així pel legislador la mateixa operativa característica del procediment monitori. Tanmateix, es manté la mecànica anterior d’assenyalar el judici i la data del llançament ja des del començament del plet, de forma que si el demandat presenta oposició se celebrarà la vista afixada i, en el cas que esdevingui condemna, es durà a terme el llançament la data del qual també és fixat al començament de la tramitació. L’únic inconvenient advertit, no sabem pas si per una badada o intencionadament, és que el legislador no ha previst imposar les costes al demandat en el supòsit (que segurament serà majoritari) en què no atengui el requeriment inicial de deu dies i no formuli oposició ni acrediti el pagament, tal i com sí que es va introduir en els monitoris derivats de reclamacions per deutes a la comunitat de propietaris. Així, doncs, als arrendadors els han dotat d’un mecanisme més àgil per recuperar la possessió, però a càrrec seu.

— El procediment monitori és un tràmit mitjançant el qual hom pot pretendre d’un altre el pagament d’un deute dinerari, vençut i exigible, sempre que s’acrediti amb documents, factures, albarans, certificacions, telegrames, telefax o qualssevol altres documents que, fins i tot unilateralment creats pel creditor, siguin dels que habitualment documenten els crèdits i deutes, sigui quina sigui la forma i classe o el suport físic en què es trobin, que apareguin signats pel deutor o amb el seu segell, empremta o marca o amb qualsevol altre senyal, físic o electrònic, provinent del deutor. Fins ara el límit a reclamar era de 250.000 euros, però a partir de la reforma 37/2011 la quantia demandable passa a ésser il•limitada.

— Els procediments de capacitat, filiació, matrimonials i menors seran ara de tramitació preferent, sempre que alguns dels interessats sigui menor, incapacitat o en situació d’absència legal. És una pràctica que generalment ja se solia contemplar pels Jutjats, però que ara el legislador ha adoptat amb caràcter imperatiu.

— Fins ara, totes les sentències pronunciades pels jutjats eren susceptibles de recórrer-les en apel•lació, amb independència de la seva quantia; ara s’ha imposat una línia divisòria en els 3.000 EUR, de forma que ja no es podrà interposar cap recurs contra les sentències pronunciades en procediments que es reclamin quantitats inferiors. Considerem una mesura poc afortunada ja que, per tal frenar el col•lapse de les Audiències Provincials degut a l’augment de la litigiositat, un percentatge molt alt d’accions legals romandran ara en mans dels jutges d’una única instància (podríem parlar perfectament d’un 70%), sense possibilitat d’invertir les seves resolucions per molt incoherents o desajustades que les considerem. És sens dubte una minva de les garanties dels justiciables que pel moment potser no hauria d’haver prosperat, sobre tot si ha passat, com apunten algunes veus crítiques especialitzades, que en el tràmit parlamentari no hi va haver un posicionament comú per part del Senat i del Congrés.