Ens han tallat el presseguer

El propietari del jardinet de sota de casa ha tallat el presseguer. Quina tristesa! Li he donat el condol. Diu que estava malalt. Jo l’enyoro perquè em marcava el pas de les estacions: a la tardor pelat i podat, al gener-febrer sortien les fulles i les flors rosades. Era tan bonic, com tots els arbres fruiters! A la primavera podíem veure com les flors es convertien en fruits petits, i a l’estiu ja teníem els préssecs grossos i a punt de menjar. I sempre en rebia algun de regal. És una fruita que aprecio molt.

Ens feia companyia i ha deixat d’existir. És un ésser viu que ja no hi és. I això em fa meditar sobre el pas del temps. Cal dir que en aquest jardinet queden uns plàtans prou esplèndids que ens regalen la vista, però que no poden substituir l’amor que jo tenia pel presseguer. Ja sabem que cada ésser viu és únic i insubstituïble.

Reconec que tinc una gran estima per les plantes i que m’ajuda a viure el fet de tenir-ne i cuidar-les. Tinc el privilegi de tenir una terrassa, encara que no sigui gran, al pis de Barcelona, i això fa que cada matí pugui sortir a saludar-les i passar una estona amb elles quan puc. Tinc una araucària que té trenta anys. Va arribar molt petitona i ara deu fer més de cinc metres. Fa molt goig! I acabo de plantar, pel desig de tenir arbres fruiters, un taronger i un mandariner. Són petits, però ja faran el seu camí. Tampoc poden ser enormes perquè parlem d’una terrassa. També he plantat les flors estiuenques, que donen molt color, cosa que també admiro. M’agrada també tenir alguna planta aromàtica com el romaní i l’espígol.

Parlant de plantar, el que m’agrada és remenar la terra, i vaig llegir que el fet d’estar-hi en contacte porta els seus beneficis. L’altra activitat que hem de fer per tenir cura de les plantes és regar-les, i sobretot a l’estiu, que amb la calor requereix una freqüència més alta. Dóna feina, però descobreixes que el contacte amb l’aigua relaxa molt, i puc dir que, mentre regues i després, tens benestar i tranquil·litat. Ho recomano.

Seguint la tendència actual, per la mancança de natura que patim els ciutadans de les grans ciutats, hem tingut tomaqueres i maduixeres, i així hem pogut menjar els nostres petits tomàquets i algunes maduixes, encara que no fossin gaires. Però era el que nosaltres havíem conreat. Tot això ens passa perquè a ciutat veiem molt ciment i poca natura, i els que necessitem el verd per viure ens n’hem d’envoltar d’alguna manera. Gaudeixo també de la vista d’uns grans llimoners de la terrassa del costat, que em fan de teló de fons de les meves plantes i que els tinc visualment incorporats. També em cau alguna llimona, i moltes fulles que el vent em porta. Les recullo amb paciència i afecte.

Ja veieu la meva bona relació amb el gènere vegetal. Sempre m’ha emocionat un paisatge bonic, veig totes les floretes per petites que siguin i a vegades amagades. I és que la natura la tinc molt a dintre meu i entenc que en formem part. M’hi puc embadalir i perdre la noció del temps. Em dóna la possibilitat de fer contemplació i meditació i de transcendir el nostre món quotidià. I somio, a vegades, que, quan m’arribi el moment de marxar, tingui el goig de trobar espais (ja sé que no és la paraula adient) enjardinats, si això és possible en el més enllà, en el qual confio intuint que la vida no s’acaba aquí. Parlo evidentment de la vida de l’esperit, que no sé si em permetrà la vista de flors i arbres. I per què no?

Cito ara unes línies d’un llibre que és un tresor: La joia de viure la natura, d’Edith Holden, naturalista anglesa de l’any 1906. Des de molt jove va ser una apassionada de la natura. En un dia de juny escriu, entre altres coses: “La terra es cobria d’herba curta i de gatoses, a l’ensems que es respirava una flaire deliciosa de farigola. Enmig de la gespa creixien floretes de tota mena: llet de la verge de coloració purpúria i vermella, tormentil·la, pedicularis, espunyidella i dues espècies de veça i de verònica…”

I ara és el poeta escocès Robert Burns (1759-1796) qui parla:
“Ara el lliri floreix a la riba,
La prímula, falda enjús,
L’espinal brota a la vall
I l’aranyó ha esdevingut blanc com la llet.”

Publicat originalment a la revista l'Ametlla, el setembre de 2011
Foto: Viquipèdia