En Fàbregas, els croissants i el caliquenyo de l'Agustí

Sóc home de bar, ho admeto. M'agrada anar a fer el cafè amb llet al matí, la cervesa al migdia i el cafetó després de dinar. El bar és un reflex del món. Hi trobes el simpàtic, el gamarús, el desganat, el brut, el set-ciències... A Arenys hi ha un bar on m'hi sento bé. És La Croissanteria. Des de fora no en donaries ni un duro. Estret com una mala cosa, t'has de fer un fart de demanar permís per passar d'una banda a l'altra del local. Normalment t'has d'estar dret, perquè les quatre taules que hi ha sempre estan ocupades. Per xerrar has de cridar, perquè tens l'altra gent a un centímetre. Però La Croissanteria té un encant, o més d'un. Per començar, els croissants. Són bons, què carai. A vegades vas a llocs que demanes un croissant i gairebé busques el codi de barres pel gust artificial que arriba a tenir. Els entrepans són boníssims, amb pa de veritat i embotit que té gust. I quan et prens un cafè l'assaboreixes. Però si quan vaig per Arenys sempre m'aturo a La Croissanteria no és per la teca, sinó per la gent. Per començar, els amos (els agustins), el pare i el fill. El pare és l'ànima del local. Ho controla tot: xerra amb un, critica l'altra, riu amb un tercer i cobra dos tallats i un cafè a un quart. Fa més de deu anys que el conec i, tot i els inconvenients que ha pogut tenir, el veig sempre igual. Gras, amb les ulleres a la punta del nas a punt de caure i fins que va poder, amb el caliquenyo mig apagat a la boca. És un home que es fa amb tothom, un bon relacions públiques. L'altre dia m'explicava les visites d'en Cesc al bar. Si encara hi ha algú que no ho sap, en Cesc Fàbregas és un noi que tot just ara li surten els primers pèls a sota el nas i ja triomfa a la lliga anglesa de futbol. En Cesc és d'Arenys, i tan ell com el seu pare són habituals de la Croissanteria. Ara perquè viu a Londres, però quan està per Arenys sempre ve una estona per aquí, em diu l'Agustí, tot orgullós. Mentrestant, l'Agustí fill, gros i amb el cap ben pelat, fa petar la xerrada amb els habituals del bar. Parlen de futbol, de l'Espanyol, dels àrbitres i de jo què sé més. De dins del bar també veig que surt en Joan Pons, tot un personatge d'Arenys. Home culte, sempre té una opinió de tot. I l'acostuma a encertar. Fa uns anys, els agustins es van acollonir perquè just al costat de la Croissanteria van muntar un bar, molt més gran, i que hi feien de tot. Però ha passat el temps i cada vegada que passo per Arenys m'hi paro a fer el cafè i he de continuar demanant permís per passar d'una banda a l'altra del local.

14 d'abril de 2005

Originalment aquest text es va publicar aquí

Afegeix un comentari nou