Una rosa per a Salvador Espriu

Quan l'Espriu es va morir jo tenia 9 anys. No en recordo massa res. A l'escola ens ho van explicar i a casa em van acostar a la placeta perquè presenciés un fet que es percebia com a històric: el seu enterrament. A mesura que m'anava fent gran l'Espriu se'm feia més pròxim. Un dels records que tinc dels anys posteriors a la seva mort és que al seu nínxol hi havia sempre una rosa vermella que ningú no sabia qui posava. Ni recordo d'on ho vaig treure ni, de tan bonica que és la imatge, mai més em vaig preocupar de saber si era cert o no.

Per això, quan diumenge l'amic Quintana va enviar un missatge dient que ell i la Montse pujarien igualment al cementiri a fer una passejada per 'saludar' l'Espriu (s'havia postposat una lectura de 'Cementiri de Sinera') ens hi vam afegir. I com que no sabia massa com explicar el que anàvem a fer als meus fills vaig recórrer a aquell record i hi vam pujar amb una rosa vermella. Va ser un diumenge al matí preciós i gratificant. També perquè vam coincidir amb altres persones que volien fer el mateix que nosaltres: recordar l'Espriu en el 28è aniversari de la seva mort. En Filippo va demanar a en Roc que llegís el poema que tanca 'Cementiri de Sinera':

Quan et deturis

on el meu nom et crida,

vulgues que dormi

somniant mars en calma,

la claror de Sinera.

 

I això va ser, senzillament, el que vam fer. Acompanyar-lo en la seva immortalitat.

 

Abans d'escriure aquest apunt he volgut buscar si hi havia res de cert en això de la rosa. I he estat encantada de trobar el que he trobat. Fa poques setmanes, ja emmarcat en l'any Espriu, el CDESE va programar un homenatge a qui fou una gran amiga i puntal per al poeta, Amàlia Tineo. Albert Ibáñez fa una crònica de l'esdeveniment i diu: 'I Rosa Delor rememora alguna vegada que havia vist el taxi que des de Barcelona portava Amàlia Tineo, ja en cadira de rodes, fins al peu de la tomba del cementiri d'Arenys a pregar pel seu amic i deixar una rosa vermella al seu nínxol."

 

Doncs fantàstic, perquè diumenge, amb aquella rosa, vam homenatjar Espriu, però també una gran dona: Amàlia Tineo.

Afegeix un comentari nou