Entra al bar, demana un tallat. Seu a la primera taula, a la de sempre, on hi ha llum i es veu la gent com passa.

S'ha llevat a les 8, ha comprat el diari i ha agafa el tren. llegeix i s'entreté i pensa que ja no sap què fer amb el nòvio. Truca a la Maria perquè necessita explicar-ho tot, però la Maria no pot quedar. Té el dia atapeït i segurament no es veuran fins la setmana que ve.

Tampoc sap què fer amb la família. Només fa que discutir-se amb la mare i gairebé no es parla amb el pare. Els exàmens són a la cantonada i aquesta setmana ha de treballar més hores perquè el seu company de feina ha agafat la baixa.

Truca a la Paula, a veure si pot fer un tallat a la tarda. No respon. I la Sílvia? A no! que és de viatge! La Paula torna la trucada, però diu que avui no pot, però que demà segur que sí.

Pensa a qui li pot explicar i rumia si algú ho podrà entendre.

Entra al bar, demana un tallat. Seu a la primera taula, a la de sempre, on hi ha llum i veu la gent passar.

Se sent bé, sap que sola ho aconseguirà.

Arriba a casa, es mira l'ordinador, però no hi diuen res de bo. L'apaga i se'n va a dormir.

Demà és el seu aniversari, potser la Paula i la Maria el volen celebrar.

Fa dos divendres vam anar al concert de Sanjosex, un dels grans d'aquest país, de fet segurament, un Lluís Llach de les noves generacions, no per l'estil musical, ni tampoc per la temàtica de les lletres, sinó per la capacitat d'escriure pensaments col·lectius importants i fer-ho amb qualitat.

Però bé, aquest no és el tema amb el que em vull centrar. Al concert de divendres passat, una vegada més, i com passa a tots els concert haguts i per haver, arriba aquell moment, el final del concert. Bé, el final fictici del concert. Perquè tothom sap que allò està recontraplanificat, però en canvi tothom segueix la pamtomima. El músic marxa, els assistents aplaudeixen fervorosament, el músic surt a saludar, els assistents emprenent el crit de "no n'hi ha prou" i finalment el músic surt de nou a tocar 2 o 3 temes més.
Quina absurditat... si tothom sap que marxarem tots plegats quan els llums de sala s'hagin obert i soni música ambient. I tothom sap que el músic tornarà a sortir, és més, el músic ha deixat aquells 2 o 3 temes expressament per el segon final del concert.

Cal que fem tot aquest teatre? No podríem anar a un concert, que el músic toqués del principi al final i ja està? En sabríem? Ens agrada massa creure que tornen a sortir per nosaltres? als músics els hi agrada massa creure que són aclamats??

Per descomptat, són qüestions idiosincràtiques, però tot és plantejable, oi?

El matí comença amb una situació d'aquelles de "no t'hi vulguis trobar mai".
Puja al tren la típica senyora que no saps si l'has de deixar seure o no. Si en el millor dels casos t'aixeques, el més probable que passi és que la bona dona t'etzibi un “que no sóc tan gran” amb veu greu i cara de fàstic. Si del contrari no ho fas, es passarà la resta del trajecte mirant-he fixament, tan que li pots llegir el pensament..”es que aquest jovent d’avui en dia...”
Per gran sort de tots els passatger d’aquell vagó, un noi assentat dos seients més enllà es va aixecar per baixar. La dona va seure. El perill havia passat.

Tenia un llibre a la mà, però ja no el vaig poder continuar llegint. Després de la dona perillosa, veig una noia jove, d’uns 24, que per la carpeta s’endevinava que anava a la universitat. Erem acabats de sortir de l’estació de Badalona, i la noia, tota cofoia, treu el seu “kit de maquillaje xupi guai”, en treu un mirallet i es posa a arreglar-se. Després d’enpolsinar-se, fer-se l’ombra dels ulls i pintar-se els llavis, treu un corrector d’aquells per tapar les ulleres que fem al matí, acabats de llevar. Però el va treure justament al revolt. Als que agafeu la renfe cada dia, segur que ja sabeu a quin revolt em refereixo. Sísí, aquell que hi ha entre Sant Adrià i el Clot, aquell que sembla que el tren hagi quedat posseït per un cavall salvatge. Doncs just mentre passàvem pel revolt, la noia, agafa el corrector i se’l passa per sota els ulls. Admirable. Ni una escapada. Excepcional, una obra mestra. Un pols professional i fi, enriuete’n d’en MaxFactor!
(Al cap d’una estona, al metro, descobriria una xina fent-se la línia dels llavis. Espectacular.)

Mentre tot això passava, els habituals no hi faltaven pas! Els músics, que només inclouen el “volaré” dins el seu repertori, la “sinyiori, sinyiora” que puja a Premià, el que ven kleenex, la senyora que porta tot el viatge dormint amb la boca oberta, el que ronca de tan en tan, el que no s’ha dutxat al matí, el de la bicicleta, el del cotxet, el de la maleta, el yonki, el borratxo... i tants i tants altres personatges, que més aviat són part del decorat. La renfe no seria res sense ells.
Amb tantes coses, és impossible que el viatge se’t faci llarg. De seguida ets a Barcelona i estàs agafant el metro.
A sota terra, la situació és un pèl diferent, però quan et poses a observar-la sents una veueta pel costat esquerre, que et fa retornar al món real:
-jdiip`rpogj?
-com?
-iejfi´hjreio?
-com?
-s-ta làlia
-aaaaaah, Santa Eulàlia!!
Reacciones, saps pràcticament segur que la parada de metro de Santa Eulàlia està a la mateixa línia i a la mateixa direcció de metro que tu estàs esperant! Però mires, remires i tornes a mirar el cartell, i no hi ha manera, no la trobes...
Però de cop i volta, de manera inesperada, Pam! Et responen per la dreta:
-Si, és allà!
Davant dels nassos, no falla! Menys mal que aquell ha respost!! I acte seguit, descobreixes que acabes de jugar al joc del telèfon (Per l’esquerra m’han preguntat on era l’estació de Santa Eulàlia, i per la dreta m’han respost que era allà) i automàticament agraeixes profundament les excursions amb el cau.

Torno a casa, fa sol de primavera, el mar està calmat, la vista és meravellosa.
Observo el decorat, tan variablement immutable, del qual me’n deixen formar part durant 48 minuts de la meva vida i rumio quin deu ser el meu paper.

Obro el diari. Ens passa una guerra pel davant i estem atònits. Ens la mirem des del sofà de casa o des del tamboret del bar. I ja està. Ah! no clar, que els Manel treuen un disc! Perdoneu! i Antònia Font i Brams, també. Totes les entrades de tots els concerts venudes gairebé abans de que s'hagin posat a la venda. El país ha embogit absolutament. Està molt bé, i estic molt contenta de que així sigui. I hi ha una guerra.

Potser, davant totes les adversitats dels últims temps, ens hem abonat a la música. És la millor de les aspirines davant totes les guerres que hem de lluitar cada dia.

Diumenge, després d'una guerra llunàtica, vaig anar al Harlem Jazz a Barcelona. Quan vaig arribar ja havien començat i vaig poder seure amb un tamboret a un racó de la sala. De seguida ho vaig notar. La pau arribava a mi de forma inevitable. L'aspirina, de cop feia el seu efecte, i l'energia ressorgia.

Va ser un petit gran tresor, trobat una tarda de diumenge.

Deixeu-me ser romàntica un moment, i dir que tan de bo, totes les guerres tinguessin aquesta dolça aspirina. I deixeu-me ser una mica èpica, i dir, llarga vida a la música amb català!

Al començament no li agradava gaire... Sí, era simpàtic, divertit, agradable...

Les tecnologies 2.0 els permetien estar en contacte, i per aquelles coses que no se sap ben be perquè passen, es van començar a trobar cada vegada que un dels dos encenia el xat. Era com si estiguessin harmonitzats.

D’entrada va saber que li encantava, era perfecte, divertida, enginyosa....
Sospirava quan la veia connectada al xat, es posava nerviós i volia ser el més astut, i sobretot, fer-la riure, tots saben la importància de fer-la riure...

Quantes hores de xerrameca virtual... només parlava d’això amb les amigues: “sabeu que m’ha dit avui?” Quan arribava a casa, es connectava, esperant saber-ne coses d’ell i coneixe’l.

Un bon dia, va descobrir que li encantaven els restaurants japonesos. Ja està, ja ho tenia, en coneixia un de fantàstic a Barcelona i se’ns falta l’havia de provar, el pròxim dissabte la convidava a sopar!

El japonès li va encantar. Després van anar a fer unes copes. Es van explicar la vida.

Volia tornar a parlar amb ell, es deixava començar a entreveure aquell cuquet pseudoenamoradís... no sabia ben bé què era, però era alguna cosa que res, ja no era.

Estava boig per poder tornar-la a convidar. Volia sopar de nou amb ella. Estava tot el dia connectat per si de cas ella també s’hi connectava.

Rèien, xerraven, sopaven, feien copes, es connectaven, tornaven a riure, a xerrar, a sopar.

Quan ens tornarem a veure? M’agradaria veure-la cada dia. Vaig a buscar-la a casa. D’avui no passa.

Però no m’atreveixo, no n’estic segur de que ho vulgui.

Sempre ve, però no tinc clar el que sento. És magnífic i encantador i té tantes coses bones... però jo ara vull parella? Em sembla que no...

La vull, la necessito, li vull fer un petó! Però... i si no vol???

No sé què fer, no sé què em passa! M’agrada aquest noi?

Riuen, xerren, sopen, fan copes.

On és, on s’ha ficat? Perquè no hi és al xat? Li enviaré un mail a veure què passa.

M’ha respost, estava malalt. Quin espant!

Em sembla que m’agrada més del que m’imagino! M’agradaria poder-li fer un petó...

No vol res amb mi. M’agrada molt, és preciosa i intel•ligent, però no vol res. Tot a fer punyetes i ja està.

2 setmanes amb silenci, però reprenen la xerrera. I fan un sopar.

Sí que ho vull.

Sí que ho vull, li vull fer un petó.

Li va fer un petó.

Ella li va enviar un missatge.

I avui és el tal dia que fa un any.

Va ser una gran experiència, una gran gesta de tot el país i per sort, no es va quedar allà, sinó que ha anat fent camí.

Molt bons records i molt bon futur!

Si voleu veure-ho amb imatges o amb un vídeo: