blog de ferranarenys

Per fi he llogat el meu pis. M'ha costat un any. Finalment una encantadora parella amb un fill en camí han accedit a la vivenda que durant dos anys i mig vaig estar reformant juntament amb altres membres de la meva família. Algun dia continuaré explicant, en aquells apunts titulats "fes-t'ho tu mateix", com fou el fet reformar un pis per algú que no en té ni idea. Anyway. El cas és que amb el primer problema que s'han trobat els meus llogaters ha estat el cony deTDT. Com que es tracta d'una tema de comunitat vaig posar-me en contacte amb la nostra presidenta que es va posar en contacte amb l'empresa que administra la finca que es va posar en contacte amb el tècnic que havia de passar per mirar-s'ho.

Si hi ha un viatge que m'agradaria fer és aquest. Creuar EEUU en cotxe, de punta a punta. Comprar un cotxe a Nova York i vendre'l a Los Angeles. Sempre m'ha fascinat aquest país, capaç del millor (rock'n'roll, texans, cola, Paul Auster) i del pitjor (envangelistes reaccionaris, ús d'armes indiscriminat, Bush, Novia a la fuga...). Per primera vegada en la història de la humanitat, l'hegemonia mundial està en mans d'un país amb sols, 200 anys d'història, que s'ha hagut de crear una mitologia a cuita corrents formada per morts vivents, tipus inquietants amb serres mecàniques i herois musicals morts en sòrdides circumstàncies. M'encanta!!! que voleu que hi faci.

Aquest dijous a la nit, les Galetes Franklin faran la seva primera (esperem que no sigui l'última) aparició a la TV. Concretament apareixeran al programa "L'Hora Q" presentat per la incombustible Helena Melero. A banda de criticar el pentinat que duu, que recorda a les nenes del meu cole quan tornaven a classe per la tarda i sa mare, amb tota la mala llet, les encoloniava la cabellera i amb un raspall els hi estirava enrere fent una cua de caball. La cara de tensió d'aquelles nenes al arribar a les 15.00 a l'esola era màxima). Doncs a banda de fer-nos mala sang (badblood)....res més...que això...que sortiran al programa i estic content.

Fa unes setmanes va venir a la llibreria en Jose Luís Gallego. Presentava el seu llibre "I això on va?". L'autor és el conductor de la secció de reciclatge i sostenibilitat del programa "Els matins de Josep Cuní". La presentació del llibre a Robafaves fou a càrrec d'Espartac Peran i d'un servidor. En Gallego va fer un repàs al llibre, un manual gairebé d'ètica del comportament humà vers els residus que ell mateix genera. De tant en tant l'Espartac intervenia dient: "Jose Luis, explica lo de la eco-bola!". Ell li responia que s'esperés. L'Espartac, com a animal televisiu que és, va extendre entre els assistents a la presentació un punt, més aviat un puntàs de curiositat. Finalment, i després de fer-se pregar, en Gallego va explicar-ho. Primer va dir que ell no ensenyava res a la Tv si abans no ho havia probat a casa. Va comprar l'Eco-bola i la va provar. Els resultats no podien ser millors. Una piloteta de color verd amb unes pedres ceràmiques a dins que col.locada dins la rentadora, renta la roba sense necessitat de detergents ni suavitzants. Senzillament increïble. Seguidament va explicar el seu funcionament. Pel que jo vaig entendre, aquestes pedres ceràmiques descomponen la molècula d'aigua, separant l'hidrogen de l'oxigen. Això crea una reacció en la roba pujant el seu nivell de Ph. Clavat al que fan tots els detergents. Al tenir un nivell alt de Ph, la roba, diguem-ne que "s'estova" i la brutícia es desenganxa amb més facilitat. La reacció que es crea és el famós efecte que molts detergents convencionals diuen que el seu producte fa: "L'oxigen actiu". En Gallego va dir que això era una perogrullada ja que l'oxígen sempre és actiu. Dins el seu ser, el del'oxígen, és inevitable ser actiu.

He trobat aquest apunt en un bloc que vaig obrir i no he utilitzat. És de l'any passat però m'ha fet gràcia llegir-lo i recordar com va anar l'intent de retrobar músics que van actuar amb Mr. Face i la comissió. No puc dir que la resposta fou total. Tot i així, va coincidir que la gent que va participar en aquestes dues actuacions van ser dels que més es van implicar en el projecte (alguns dels que els hi va ser impossible venir també entren al sac) fos en l'època que fos, desde 1994 fins 2005. Apali...

El famós i discutit pla bolonya desembarca l'any que vé al nostre país. Curiosament, i sempre sota la versió dels diaris, som l'únic país que s'hi oposa frontalment. O a tota Europa no s'enteren de res o nosaltres som com aquell llogaret d'irreductibles gals que aguantaven l'envestida romana (bolonyesa en el nostre cas) de manera contínua. La diferència és que nosaltres no tenim poció màgica. Tant si ens agrada com si no, el pla s'instaurarà a les nostres universitats, de manera que (entre d'altres coses), les diplomatures passaran de ser de 3 anys a ser-ne de 4. Això és poc important en el fons, ho sé. Si és per millorar l'educació dels universitaris, benvingut sigui. Aquí, al campus centre de l'Universitat de Girona, les accions en contra del pla Bolonya s'estàn eternitzant. Formen part del dia a dia. I com tots sabem, la rutina deixa de ser important quan és això, rutina. Desde unes setmanes abans de Nadal que l'universitat està ocupada. Uns quants estudiants i d'altres que no ho son, s'han instal.lat al vestíbul i hi dormen cada dia. Com a fills de la societat que els han vist néixer, van deixar l'ocupació per les festes de nadal. Vivim temps convulsos. És com quan l'exèrcit anglès parava la batalla perquè era l'hora del tè. Doncs així fou, per Nadal tothom a casona. No crec que això sigui criticable del tot però fa gràcia. El que ja no fa tanta gràcia és la pudor que fa tot el vestíbul. Una olor força desagradable s'ha instaurat al passadís que du al bar i tota la zona de l'entrada. A part d'això, hi ha altres fets que els delata com a fills d'aquesta societat del benestar, m'explico. Avui he vist com una porfessora entrava en una sala al costat del bar acompanyada d'uan dona de la neteja. La sala ha estat cedida, quan no hi ha activitat acadèmica, als ocupants perquè dinin, sopin o facin el que cregun més convenient, Les taules estaven plenes de restes de menjar, d'envasos de plàstic buits, en definitiva, plena de merda. La professora ha tirat una foto i seguidament, la dona de la neteja a recollit tota l'aula. Ara, els ocupants tenen un punt menys davant l'opressor. La batalla de la credibilitat s'està perdent per detalls que no tenen rel.lació amb Bolonya però si amb els "bolonyesos".

Mai he llegit a Jose Saramago. Ho sé, un gran error per part meva. M'he perdut la sensació de llegir "l'Assaig de la ceguesa" i intentar "veure" tot l'imaginari que el llibre deu destil.lar. M'ho he perdut perquè acabo de veure la pel.lícula que Fernando Meirelles ha dirigit magistralment. Aquest director acostuma a fer molt bones pel.lícules dels llibres que llegeix. Amb "Ciudad de Dios" va fer un treball sensacional duent a la pantalla la novel.la de Paulo Lins. Més de 300 personatges en una història són un repte per qualsevol i el senyor Meirelles aconsegueix transportar-nos cap al dia a dia d'una favela de Rio de Janeiro. Buscapé, un noi que vol ser fotògraf, reté en imatges, moments de la vida quotidiana de la favela, així com tot l'univers delictiu que l'envolta. Recordeu aquest nom, Zé Pequeño. Més dolent que la tinya i el pebre! Anyway, en aquesta meravella de pel.licula, Meirelles li dóna un ritme Tarantinnià, amb flashbacks i altres tècniques del repertori clàssic del director de "Reservoir Dogs". Així doncs, abans de res, veure "Ciudad de Dios".

Per fi. Mai una artista pop havia estat tant nociva com per tallar de soca-rel la creativitat d'un director de cinema. Madonna s'ha separat de Guy Ritchie, el director de cinema britànic, després d'uns quants anyets de matrimoni. No sé si la seva ànima ha patit les conseqüències de la separació, però les nostres si i moltes gràcies. Desde que el matrimoni es consumà, el director va baixar el llistó fins fer-lo fregar el terra. A Madonna li va passar, encara que fós només durant un disc, l'inversa. Edità "Ray of Light", que segons la meva humil opinió és el seu millor disc.

Algú va tirar aquesta foto i l'ha penjada al seu bloc. És d'aquest estiu passat a la festa major de Cardedeu. La nostra actuació corria segons el guió establert. Recordo que jo acabava d'arribar de la Toscana. Havia sortit a les 5 del matí d'Incisa in Val d'Arno (població toscana agermanada amb Malgrat de Mar) i a les 7 de la tarda ja era a Cardedeu, dutxat, pixat i cagat, preparat per a l'actuació. A mig concert, dos nois molt joves van començar a ballar hip-hop davant l'astorament dels parroquians. LA cançó que els va disparar les cames i braços era "Rocksteady", un tema amb un ritme proto-hip-hopero. La Mònica, que a banda de ser una cantant excel.lent és ballarina, s'hi va fixar. Al final del concert, d'èxit remarcable, la Mònica va animar als nois a pujar a l'escenari. Ells, "ni cortus ni peredzosus" van fer un bot i ja eren a dalt. El que ballava més espectacularment, va demanar que féssim el mateix tema d'abans. No recordo si vam anunciar el títol de la cançó durant l'actuació (estem tant segurs de que molts temes no els coneix ni déu que ja no ens molestem ni a presentar-los...(primer disparem...després preguntem...jejeje). Tot i així el nano ens va demanar el tema pel títol. Jo em vaig quedar sorprès de que conegués el tema. Un nano de menys de 18 anys tenia "nocions" de soul! Van ballar espectacularment, fent les cabrioles típiques del hip-hop. A la gent li va encantar.

Què m'agradaria ser de gran? Josep Guardiola...ho tinc clar, em sembla. Passejar-me tot elegantot per la zona delimitada als entrenadors, cridant i corregint al millor jugador del món, que no és Robben, espantant-me perquè en Samuel m'ha saltat a sobre celebrant un gol. I sobretot: Dient menys imbecilitats i obvietats per minut que qualsevol altre entrenador.