Resum i valoració del Sant Zenon d'enguany

Iniciava aquesta festa major enfeinat fins dalt de tot. Estava entregat en cos i ànima a la cuina. Dissabte, el dia del Sant Patró, tenia vint-i-cinc amics a sopar a casa. Tinc la sort de tenir un balcó/tribuna magnífic per poder contemplar, a cor que vols cor que desitges, l'encesa dels focs llençats a honor i glòria del sant màrtir romà. El fet d'haver de cuinar per tanta colla va impedir que pogués assistir al Pregó de la festa grossa. Vàrem dir-me, però, que els protagonistes de l'escola Joan Maragall varen fer-ho la mar de bé, com autèntics professionals.

Si que vaig fer mans i mànigues per escapar-me i assistir a les solemnes Completes que se li dediquen al sant que vetlla per nosaltres, nit i dia, durant 365 dies l'any. Confesso i lamento, dolgut, que la cantada del Himne s'ha desfermat de tal manera que hem perdut el senderi, el seny i moltes més coses. Certament la cantada actual -bé, diguem-ne bramada- no té cap gràcia ni cap interès. Aquest acte religiós/popular l'hem engegat en orris, a parir. Per què dic que lamento dolgut que aquesta cantada hagi derivat fins aquí? Doncs, perquè sóc conscient que ara fa cosa d'una vintena d'anys -un per sobre un per sota- jo, el vostre humil servidor, vaig començar a popularitzar l'himne i vaig convidar a força gent jove que vingués a sumar per aconseguir un bon gruix de cor que donéssim la talla i que entonéssim “l'honor i glòria a Sant Zenon” amb ganes, vocació i donant el do de pit amb generositat i, sobretot, elegància. Em vaig auto-anomenar encarregat d'obrir les portes grans de l'església per donar cabuda als fidels infidels que per un dia exercien d'arenyencs devots. M'agradava veure'ls enfilant-se pel pentagrama fins fer aquella nota, aquell pinyol tant agut, gairebé impossible de “l'honor i glòria a Sant Zenon”. Però, certament, de mica en mica, la cosa ha anat degradant-se fins arribar a l'actuació deplorable d'enguany. No podia ni volia imaginar-me que tots aquells ganàpies ens dediquessin aquell “boti, boti, boti, pastisser el qui no boti” de tan mal gust i d'altres bajanades per l'estil. Em sap greu. Queda dit, el proper any em dono de baixa d'assistir a aquest espectacle que, hores d'ara, no té cap interès.

Els focs, que són la millor excusa per reunir a gent estimada que veus molt de tant en tant, els vaig trobar bonics, ben resolts, innovadors... Aquesta és la meva opinió i la de 25 persones més que m'acompanyaven al terrat de casa. La nit, tot cruspint-nos allò que havia cuinat i bevent una ampolla rere l'altra de xampany català, sent llarga es va fer curta. El sol, matiner, ens enxampava in fraganti fent aquella copa que en diem última i que no sé perquè sempre és la penúltima. L'astre rei es treia les lleganyes del damunt mentre nosaltres fèiem uns badalls que se'ns emportaven al llit. Un llit que sent gran se'ns feia petit, estret. Normal, aquest és el resultat d'una nit de tabola, d'una nit descordada.

Vàrem llevar-nos tard i l'esmorzar va esdevenir dinar, el dinar de festa major. En el meu cas aquest àpat va ser frugal, consistia en enllestir les restes de la nit anterior. Poca feina i això va permetre, encara, d'obsequiar-me amb una becaina reparadora. A les sis era, puntualment, a la Riera per veure la gegantada multitudinària. L'acte va resultar distret i, sobretot, molt concorregut. Personalment em va interessar menys que no pas més. Valoro l'esforç de la moguda gegantera, en canvi del resultat final en dubto un bon xic. Malgrat tot haurem d'esperar al vídeo del flash mob i visionar-lo detingudament. Serà llavors quan podrem fer-ne una valoració amb més exactitud. Immediatament després els Caps Grossos de Mataró van aixecar uns castells amb precisió exquisida. Llàstima que tots varen quedar-se al setè pis. Érem uns quants els qui esperàvem veure torres humanes de vuit i nou pisos, torres de gamma extra. L'escenari de la Riera arenyenca era molt ben escollit. Els castells, vistos a contrallum, en aquell espai feien un goig indescriptible.

Encara vaig tenir temps per regalar-me una passejada per la fira. Vaig comprovar que ja no és per a mi, que el meu mal no vol sorolls. Vaig sortir-ne tan aviat com vaig poder. Camí de casa m'entrebancava amb els titelles i putxinel·lis de la Plaça de l'Església. Em van semblar que no eren ni carn ni peix, sense suc ni bruc. Crec que ens els hauríem pogut estalviar.

A bona hora m'entregava, esgotat, als llençols que em donaven la millor de les benvingudes. He dormit 14 hores d'una tirada (si no en dormo 12 mínim cada dia, després no rendeixo, no serveixo per a res). Ara, mentre escric aquest apunt amb un enyorament latent, em trobo fresc com una rosa.

La valoració final de la festa major és del tot positiva. Em reservo per un proper apunt la baixada que vaig fer amb la tirolina i que em va portar de dalt del campanar, allà on la campana més grossa crida a sometent, fins l'altra banda de la Riera, a casa dels amics pianistes a quatre mans.

Si encara queda un petit tros de festa major -que queda- aprofiteu-lo i viviu-lo intensament. Que el Zenon, el de casa, ens conservi sans i bons, ens estalviï murgues, ens faci la vida fàcil i agradable i ens guardi de qualsevol mal i pertorbació. Així sigui!

1 comentari

Afegeix un comentari nou

Comentaris

Isabel Yglesias

Completes

Enviat per Isabel Yglesias el Dm, 12/07/2011 - 17:49

Estimat Pep:

Gràcies per un resum tan exhaustiu de com vas viure la Festa Major. Em deixa, però, amoïnada: em preocupa que diguis que l'any vinent no aniràs a Completes. Que tu, que et dius responsable d'haver popularitzat l'Himne a Sant Zenon, deixis no només que uns "ganàpies" destrossin un acte solemne i nostrat sinó que, sobre tot, et facin desistir d'assistir-hi, em sap molt greu – sobre tot per si aquesta és la opció de més d'un arenyenc.

Evidentment, crec que el "pastisser qui no boti" va ser una falta de respecte a la persona de l'Estanis i a la institució de l'alcaldia i del consistori mateix, com bé diu en Miquel Colomer. Però crec, sobre tot, que aquesta falta de respecte s'emmarcava en una falta de respecte general contra l'Església, tots els qui hi érem (creients o no), contra les Completes i, amb elles, contra les tradicions arenyenques. Quan va arribar el "pastisser qui no boti" ja feia estona que un grup de gent estava entonant cançons (La presó del rei de França, per exemple) que feien difícil seguir les Completes a l'interior.

Que la parròquia es vagi omplint a mesura que avancen les Completes; que s'obrin les portes en el moment final de l'himne per a que hi càpiga més gent i l'Himne se senti de fora a dins i de dins a fora; que el cantem ben fort i que ho així fem tant els de dins com els de fora és ja una tradició i un ritual d'inici de festes. Sabem que hi ha gent a qui no agrada, però també que ha anat guanyant còmplices i adeptes amb els anys (fins i tot el Pare Mateu somriu marcant els temps a la munió de gent que s'uneix al cant).

Per tot això, crec que més que deixar d'anar a completes o criticar els "ganàpies", el que hauríem de fer (i et demanaria encara més a tu, com a "popularitzador" de l'himne que ets) és explicar a aquests "ganàpies" unes quantes normes de respecte bàsiques – i, de pas, que per a que es perpetuïn, les tradicions s'han de respectar (tot i renovant-les, és clar: una cosa no treu l'altra). I és que ja sabem tots, i encara més a Arenys, que les tradicions són necessàries, imprescindibles: són els nostres orígens, la nostra identitat. I ja sabem que qui perd els orígens (i el respecte als orígens) per la identitat.

Abraçada i fins aviat,

Isabel