Escolto El Dominical de Ràdio Arenys, com cada vegada que vull captar el pols de la societat arenyenca, i m'entra per les ones la veu de la regidora de Sanitat, Soraya Real, explicant una anècdota personal amb un individu incívic que va deixar la 'caca' del gos davant un cèntric supermercat arenyenc. Prosseguia l'electa convergent donant detalls de la conversa, pujada de to, amb el neandertal. Al final, interpreto que l'home, a base d'escridassades, deixa a la Soraya asseguda al lloc i se'n va de rossetes.

La segona reflexió que em faig –la primera era apostar per la regidora i el seu carácter inquisitiu- és entristir-me veient com una persona que la llei li ha atorgat el rang d'autoritat, deixa fugir un incívic, qué a més la insulta i escridassa en públic. Però a sobre, la vexada ho justifica dient que entre que avisa i no, la policia ja no l'haguessin trobat, un fet que mostra també una dubtosa confiança amb les forces locals d'ordre públic. I la cosa, queda aquí, en un enuig radiofònic que, a mí, que sabeu m'agrada treure punta a tot, m'entristeix d'allò més.

Primer. Si una regidora del meu poble deixa passar un fet que per la majoria dels vilatans és considerat una de les pitjors problemàtiques que pateix la vila, com és la merda de gos pels carrers, és que alguna cosa falla a l'ajuntament. Si la Soraya Real desconeix que el fet de ser regidora li confereix un rang d'autoritat que, a més d'obligar-la èticament a denunciar l'infractor fins a les darreres consqüències, donant exemple del què els passa als infractors de la normativa municipal, l'obliga a exercir de garant de les ordenances públiques.

Ara, per un moment, em plantejo un escenari diferent, més idíl·lic, però que d'altra banda, era el què hauria esperat d'una persona com la Soraya. Primer, si detecto un tío xulo que es rebota i m'insulta quan li recrimino que el seu gos ha deixat la gran tifa davant el Condis, truco a la policia, m'identifico com a autoritat i ordeno, donant les característiques físiques dels dos animals, la seva recerca i captura (no podien anar gaire lluny amb aquelles pintes). Segon, en lloc de lamentar-me perquè els espectadors no van dir res, els demostro que tenen una regidora amb empenta que dóna exemple i no es posa a la seva alçada i espera el micròfon dominical per denunciar-ho. D'altra banda, deixeu que palessi la meva indignació pensant amb el fart de riure de l'individu –en el cas improbable que sigui oient d'El Dominical- amb l'estirada d'orelles de la regidora a través de les ones hertzianes.

I per acabar, un avís per als taurons. Que tinguin ben present que la meva crítica a la Soraya es pot difussionar a tots i cadascún dels regidors municipals, apàtics i àvids de micròfons sense rèplica, o sigui que, si per una d'aquelles casualitats algú dels electes pensa treure'n rèdit electoral d'aquesta crítica, sàpiga que de caques tots n'hem trepitjat i ho seguirem fent mentre hi hagi gossos.

És incívic aquell que un divendres nit llença una bossa de brossa de rebuig dins la paperera?. Si, ho és.

Però em pregunto si no és incívic també aquell treballador municipal que la treu i la deixa sobre la vorera durant dos dies seguits amb la catipent pels residents?. Al final, aquella bossa queda trencada amb tot el seu contingut escampat davant les cases dels qui complim amb la selectiva.

I no és menys incívic aquell operari de l'empresa de la neteja que abans de posar-hi l'engaxina destrossa la bossa sense miraments per si l'usuari ha errat amb el contingut i se li enfot si embruta tot el carrer?. Doncs encara ho és més perquè incompleix amb les obligacions per les que ha estat contractat.

En un exemple tant senzill com real, es demostra que alguna cosa falla en la recollida municipal quan els únics afectats són els que compleixen amb la normativa de les deixalles. A la fi, són els qui han de patir l'efecte del triple incivisme que, com està vist, no només prové del veí marrà.

Estic fart de rebre les conseqüències d'un sistema que gira la cara a les problemàtiques. Fart d'uns regidors que es repeteixen en campanyes de sensibilització i els entra la por electoral davant una campanya sancionadora, que mostren ser ignorants de la realitat arenyenca i que només segueixen l'actualitat a través de les xarxes socials i entre mossegades als suculents esmorzars.

Si això és el que voleu, doncs vinga!, tornem-nos tots incívics i potser llavors veuran el malament que ho estan fent. Deixaré de treure la bossa de la orgànica a la nit i la ficaré dins la paperera. Aniré davant altres portes dels veïns a deixar la bossa incorrecta malgrat saber que allí restarà durant dos dies. Ompliré de cartrons i vidre les voreres malgrat molesti al passar. I deixaré la bossa al matí davant la porta, com fan les noies pijes del carrer d'Avall abans d'anar al mercat del dissabte. 

Si no entenen els raonaments lògics del veïnat, potser entendran una acció de boicot. A cadascú el seu llenguatge, l'important és l'entesa. Si no defensem a qui fa les coses ben fetes, hem d'entendre que els incívics són els responsables municipals?. Doncs, ara per ara, sí. Sancionem-los.

Vaig anar al CAP per superar la insistència de la família en allò de fer-nos la revisió anyal, la ITV.

El cas és,¡ que superades les reticències, demano hora i cap allà que enfilo. En arribar, s'em creua esperitada la meva metgesa, la que m'havia de visitar al cap d'uns minuts, i em deixa anar un "hola" fugisser. A la sala d'espera començo a escoltar un "rum-rum" entre els usuaris i pregunto. "La doctora està de guàrdia, l'han cridat d'una urgència i ha marxat, no és la primera vegada que ho fa" m'expliquen els experts, aquelles persones que es passen mitja vida en aquelles cadires de fusta tant incòmodes.

Caram. O sigui que malgrat tenir hores concertades l'obliguen a sortir corrent per atendre les urgències?. Algú més a prop de Déu ha de valorar que els que estan a la sala no són urgències. Però bé, hom dirà que és el preu que hem de pagar per les retallades i la crisi. Però el què no té cap justificació és la manca de sensibilitat que demostren els responsables de la sanitat pública, en aquest cas els responsables e la caserna local dels malalts.

Jo em pregunto si els costaria gaire, veient que la metgessa que té la sala plena ha de sortir corrent, avisar a les persones que hi ha esperant del què està succeïnt?. Es creuen Déus de veritat si disposen del temps i l'humor de les persones?. Com en el meu cas, la pressa em va fer fugir veient l'hora i els clients que tenia davant. A la fi, vaig optar per demanar hora per un altre dia.

En sortir, em fixo en els rètols que intenten fer més agradable l'estada dels usuaris, que no hi van per gust a aquests llocs. Però a banda d'un rètol penjat a la porta, hi ha un fet que em comença a preocupar: la deshumanització. No em vaig sentir tractat com a persona i molt menys com a ciutadà de ple dret. Em vaig sentir oblidat, menyspreat i menystingut per algú que pren decisions amagat darrera una bata blanca.

Senyor director o directora del CAP. És tant senzill com sortir i fer saber a les persones que desesperen que hi ha una urgència que s'ha d'atendre abans que res i deixar anar allò que tant els agrada "aliè a la nostra voluntat". Em dirà que em queixi, però em nego a parlar amb un paper del que després no obtinc resposta. Per tant llenço a la xarxa la meva protesta i els exigeixo que donin la cara, ho tenen inclòs en el seu sou. Facin honor a la seva professió i procedieixin a tornar-se més humans. Tant senzill com això, deixin de tractar als pacients com a bèsties i recordin que, fins i tot els animals tenen sentiments.

L’inspector de la Policia Local d’Arenys de Mar, Joaquin Cruz Ureña, plega i se’n torna a la Guàrdia Civil, desencisat diu per la manca d’il·lusió amb la seva feina. El que en pobles normals no deixaria de ser un relleu habitual a la cúpula policial, a Arenys de Mar, com ens agrada complicar-ho tot, ho farem més difícil encara i deixarem els dos sergents (enfrontats entre sí) en un comandament compartit.

 L’excusa política és l’estalvi econòmic, però la realitat és que ningú s’atreveix a enfrontar-se amb les famílies que dominen el cos policial. Deixar els sergents Ortigosa i Gòrriz, dues visions totalment antagòniques del què ha de ser una policia local, que comparteixin comandament és crear un monstre. Un monstre amb dos caps.

 Ens caldrà un valent Sant Jordi per tallar algun cap i tornar-nos a la policia que veritablement necessita un poble com Arenys de Mar. Una policia real de proximitat, com la que moria amb la marxa d’en Cristóbal González i que els d’Arenys de Munt bé ho van agrair i aprofitar. Una proximitat que no vol dir només passejar-se amb fatxenderia pel poble, mirant de reüll, sinó aturar-se a sentir el batec del veïnatge. No ens cal un cos armat fins a les dents, no ens calen uniformes negres com de ‘comandos de pel·lícula’ que tenen amagats a l’armari.