metri
393795_109634425822720_787012963_n.jpg
http://arenyautes.cat/sites/default/files/393795_109634425822720_787012963_n.jpg
 |
Metri Santamaria
Quan la primavera esdevinga llibertat, la nostra lluita no haurà estat efímera. A través de la reflexió, m'agrada esbrinar el perquè de moltes coses.
Al voltant del Barça...
Enviat per Metri Santamaria el Dll, 02/12/2013 - 15:43
...voleu dir que no s'està fent un gra massa?
No sóc cap periodista esportiu, ni ganes de ser-ho. Tampoc entraré en polèmiques barates de ser cap erudit del joc de la pilota, però com a barcelonista de sempre i amant d'un club que tant m'estime i tantes emocions em comporta, vos diré que no m'agrada aquesta mena de conxorxa periodística que des del començament de temporada percebo al voltant del joc del Barça, del joc de l'equip, de pèrdua del seu estil,...Floretes i floretes que alguns mitjans i periodistes van llençant tossudament, i que acaben comportant un estat d'opinió al voltant de l...
Previous
Següent
-
metri
Al voltant del Barça...Al voltant del Barça...
...voleu dir que no s'està fent un gra massa?
No sóc cap periodista esportiu, ni ganes de ser-ho. Tampoc entraré en polèmiques barates de ser cap erudit del joc de la pilota, però com a barcelonista de sempre i amant d'un club que tant m'estime i tantes emocions em comporta, vos diré que no m'agrada aquesta mena de conxorxa periodística que des del començament de temporada percebo al voltant del joc del Barça, del joc de l'equip, de pèrdua del seu estil,...Floretes i floretes que alguns mitjans i periodistes van llençant tossudament, i que acaben comportant un estat d'opinió al voltant de l'equip , sobretot a l'entorn de la figura de l'entrenador que acaben corroborant que les ments de bona fe prenguin partit al costat dels destralers.
Temps al temps, els "pseudocientífics" abominables de les tertúlies esportives acaben per imposar els seus criteris, i el que, al meu parer, en d'altres clubs, mereixeria un recolzament sense reserves a un club que en nova temporada i amb nou entrenador (per cert educat, discret i correctíssim) capaç d'engegar un nou curs amb un full de ruta victoriós, ací es converteix en carnassa de voltors disposats a tot. El seu reduccionisme a una certa fidelitat a l'estil del barça fa que algunes tertúlies esportives passe de ser-ne gratificants, educades i relatives a convertir-se en baralles de punto pelota i què bonic, oi?
Molt em temo que se'n vaja tot en orris.
L'estat d'opinió, quan està dominat per una llosa fosca de veure només els defectes i, el que és mes greu, ficar una lupa a sobre per resaltar-los, només pot comportar que es tregui la part negativa de qui té la responsabilitat de conduir la nau. Treballar amb una gran pressió per part de qui està al front de la conducció de qualsevol grup humà, comporta que les bones qualitats d'quella persona/persones no surtin ni se sentin valorades. Les errades i la consciència del fracàs, és molt probable que acabin per desfer projectes i portar-los al fracàs.
En la meua expeiència al món educatiu en dono fe. Quantes vegades amb un nano, quan veiem només les seves parts febles, quan no el valorem amb els seus criteris, quan se l'estigmatitza i se li recrimina contínuament, no estem ensorrant l'edifici, sempre fràgil de la seua personalitat? Tot això també és apicable a les empreses i a la vida social en general. Al contrari, la valoració positiva i sobretot la confiança en les persones, quan se la mereixen, és clar, i amb els projectes sempre donarà millors resultats, no vos sembla?
Si aquest pensament i manera de veure les coses, ho translladem al món polític, anem ben arreglats.
Bé, potser volia fer-ne un modest apunt sobre el moment del Barça i m'estic esplaiant una miqueta massa, però és que m'emprenyen una mica aquestes coses i tenia ganes de dir-ho.
Potser, repeteixo, se'n fa/en fem un gra massa de certes coses, quan pel mig hi ha problemes més acuciants.
Salut!
-
metri
PANERO versus RIQUERPANERO versus RIQUER
M' he assabentat de la mort d'aquests dos personatges just aquesta mateixa setmana, i m'ha vingut ganes d'escriure alguna cosa sobre ells.
D'entrada, no aprofundiré sobre la dimensió literària de les seves figures ni de l'abast de les seues obres. Ni estic lo suficientment documentat ni és l'objectiu d'aquestes ralles. Només intentaré deixar plasmat el flash de les meves impressions.
A Juan Luís Panero el vaig descobrir arran d'anar a veure una pel·lícula, als anys 70, a València, quan una companya i amiga de la Facultat em va convidar a acompanyar-la. “El desencanto”, sens dubte, fou una estrena, en format de documental, que la veritat em va impactar notòriament en aquella època. Veure la carnassa que es descobria al voltant d'aquella família, fills i esposa del poeta franquista Leopoldo Panero, els fills atacant sense pietat la figura del pare ja difunt, i la mare intentant justificar-se, traient a la llum pública tots els drapets bruts, en un exercici de catarsi brutal, em va marcar la meva manera d'enfocar les coses de la vida en aquells anys de joventut.
De Martí de Riquer, he admirat sempre la seva passió per la literatura medievalista i el seu gran saber en aquests temes. Encara que, he de confessar-ho, mai no l'he aprofundit.
Un, JL Panero, amb una amargura existencial, ratlllant la bogeria, crec que va estar internat un temps,de la qual va voler escapar amb poemaris estremidors i crítics. Vaig comprar-me un llibre dels seus poemes, però només en vaig poder llegir tres o quatre. He de dir que em deprimien bastant.
L'altre, en Riquer, treballador infatigable en la recerca filològica i heràldica, amb un optimisme vital desbordant. També, encuriosit i docte en les seves investigacions de la llengua castellana, cosa que li fou premiada abastament, també s'ha de dir.
Potser el seu punt en comú, ha estat haver mort tots dos a Catalunya i en la mateixa setmana.
Ni un ni l'altre han estat per a mi icones en el meu ideari. No obstant, sí que he admirat en tots dos maneres totalment oposades, però, en el fons complementaries, de viure i treballar la llengua. Bé, com a eina d'alliberament personal i de crítica en un. De goig i de recerca en l'altre.
Descansin en pau!
1 comentari -
metri
Alguna cosa no va bé.Alguna cosa no va bé.
Ahir al de matí, caminant per Arenys, saludant la gent, vaig trobar-me dos comentaris i una situació que em van pegar malament.
M'explico, a les portes del convent dels caputxins vaig trobar dues, de les moltes persones que es posen al cancell demanant almoïna. Estaven compartint almorzar. Els hi vaig donar el bon dia i una d'elles es dirigí cap a mi parlant-me d'un no sé què els hi havia passat a la Creu Roja, fent-me saber que no els hi donaven res de res i queixant-se de què “todo se lo llevan estos moros de mierda...”. Amb molta discreció li vaig fer saber que aquells “moros” és possible que estiguessin en la mateixa situació que ells mateix, o potser pitjor si és que tenien una família i uns nens que donar-los a menjar. La situació va empitjorar quan aquest personatge va canviar radicalment el to de la seva veu, i, a més, li vaig notar una agressivitat envers el meu comentari, cosa que no em va agradar gens ni mica quan pelant una taronja, feia moviments amb la seva navalla.
Moments després, vaig saludar una persona d'Arenys de tota la vida, mig en broma li vaig fer saber que la placeta, en aquella hora, estava ben buida de gent, em va contestar, sense venir a to, que potser sí, ben buida de moros, i em va reblar el clau, “de moros i més moros”. Anàvem caminant en direccions oposades i no vaig gosar contestar-li.
Després vaig trobar-me un veí que viu en unes condicions econòmiques sota mínims: Fa temps que no treballa, va tenir un accident i té un braç fomut. Per cobrar el paro i després poder accedir a una mínima pensió, necessita que algun empresari li signe un contracte d'un dia, que és que li manca al ser acomiadat de la feina, de manera absurda, fa anys. I no hi ha manera de convéncer ningú.
Són d'aquells dies que, d'alguna manera, la realitat de molta gent et fum una bufetada i et fa tocar de peus a terra.
Els prejudicis i el poc afany d'ajudar la gent, quan ho palpes de manera directa, clava les seves punyalades en una societat que, d'alguna manera, necessitem millorar-la.
Es parla molt de valors i de la seva importància per a fer de la tolerància i d'ajudar els demés a ser una miqueta més feliços. Però la rutina diària i el pòsit d'una societat que tot ho basa en la competitivitat i el èxit a la vida, ens hi tanca els ulls a les realitats més properes.
Les grans manifestacions i la demanda d'una societat més justa són importants per a canviar els paràmetres de la nostra vida, però aprendre a ser sensibles i tenir aquelles actituds, sobretot mentals, que puguin fer de la vida un lloc més amable per gaudir-la, només són excepcions.
L'escola? Els pares? La família? Les associacions? Els governs?...
Potser alguna cosa no acaba d'anar gaire bé.
Salut!
3 comentaris -
metri
La motivació com a temaLa motivació com a tema
Naturalment que aquest element psicològic és fonamental en qualsevol apartat en el que intervé la conducta humana. Estarem d'acord què és el motor que ens porta a moure'ns per alcançar objectius. Com aquella faula de la pastanaga lligada al davant del ruc. Quan la motivació no existeix o decreix, trobem una sobrecàrrega en les nostres tasques, i una apatia que prompte o tard ens hi fa perdre l'interès per les coses, les persones o els projectes en els que estem ficats.
Ara bé, això mateix si ho traslladem als sectors en els quals el factor humà és més important doncs, l'assumpte adquireix més rellevància. Permeteu-me que faci unes pinzellades del col·lectiu de l'educació què és el que més conec.
Els/les mestres, professorat i docents, tenen una tasca important i alhora feixuga en la formació de l'alumnat. Això comporta un esforç no solament de feina sinó, també, de contínua preparació i d'energia per portar-ho a terme. D'un temps ençà hi percebo una certa desmotivació en el meu col·lectiu. Suposo que són molts el factors que, d'una manera o altra, incideixen en aquest aspecte. Naturalment que no parlem de casos individuals, sempre hi han estat i sempre hi seran: l'edat, l'ambient de treball, l'estat físic i emocional i en definitiva la pròpia personalitat del docent, fan que uns estiguin més il·lusionats, mes ficats que d'altres, però en termes generals, potser fa un temps, jo no ho percebia d'una manera potser tan marcada.
No crec que les retallades siguin l'únic motiu d'aquesta diguem-ne “desmoralització”. I que consti que penso que la manca de recursos actua com a gota malaia que fa vessar el got.
Quan comencí a exercir coma docent, ja podeu imaginar-vos els recursos de què disposàvem els pobres mestres. Aquesta pobresa incloïa un sou que a mi, particularment em donava per comprar-me al mes una peça de roba i pagar just la pensió on m'allotjava. Potser m'ho mirava amb ulls de molta joventut, o potser aquelles paraules d'un inspector, el qual ens volia motivar dient-nos que a la classe, la imaginació i les ganes de fer hauria de suplir totes les mancances de que patíem, ves a saber.
I és què, repeteixo, amb totes les professions és molt important tenir l'element humà motivat, però en d'altres com la nostra, és fonamental. I ho subratllo, la motivació és fonamental. Com sinó, es podrà dur a terme l'acte educatiu, on tots volem que els nostre alumnes surtin preparats, capacitats, amb ganes i il·lusió per aprendre i educar-se?
Qui no recorda aquella mestra o mestre que el va marcar, amb una faceta o altra, i del què rajava un pou de complicitat i de motivació per la tasca que desenvolupava? Jo, particularment, de primària vaig tenir dos mestres, un que el vaig “patir” i l'altre que el vaig”anhelar”.. Del primer me'n oblidaria totalment. I del segon, que mai el vaig tenir, sé que tenia una enveja sana dels companys de l'altra classe, i que jo feia volar amb la meva imaginació per les coses que m'explicaven, dels projectes i i de la il·lusió que despertava en els seus pupils. Només a tall anecdòtic, aquest segon mestre era republicà i ja podeu imaginar-vos el que va durar al poble, quelcom menys que una mosca quan comencen els primers freds.
Els debats i les accions sobre retallades i manca de recursos em semblen importants en aquests moments. Però no penseu que fóra bo, també, debatre i repensar una mica sobre el paper dels docents en el moment actual i veure per on van ,i sobretot cap on van, reformes i contra-reformes educatives que, d'una manera o altra, deixen l'educació, potser una mica sense rumb i als mestres desorientats?
-
metri
A propòsit de...DEFENSAR LA TERRA.A propòsit de...DEFENSAR LA TERRA.
L'altre dia, per una estranya coincidència, vaig veure l'homenatge que la ciutat d'Alcoi va fer-li al seu fill, el nostrat Ovidi Montllor. Una mica tard, això sí, però tant s'hi val. Merescut, de totes totes. I alhora, com he dit al començament, em va caure al davant un vídeo penjat el 2011, però potser enregistrat bastant abans, on Canal9 oferia una entrevista, amb cançó inclosa, del també alcoià Camilo Sesto.
Repeteixo, estranya coincidència que em va fer pensar en unes paraules de la ídem alcoiana, Isabel- Clara Simó: “la nostra és una terra de potents contradiccions, d'una banda tenim l'Ovidi i d'altra el Camilo. Tots dos amb trajectòries artístiques ben reconegudes, però amb signes d'identitat ben diferenciats,”
Així, doncs, vaig visualitzar el ja anomenant vídeo, on el cantant interpretava una de les seves cançons, en aquest cas la què porta com a títol “El meu cor es d'Alcoi” (sense accent a la “e”, és clar).
Bé no tinc res en contra de la persona d'aquest cantant i sempre he valorat molt la seua bona veu i el posat artístic del personatge, però...Aquesta em sembla que és l'única cançó del seu amplíssim repertori, que ho fa en valencià. Mèrit, sí senyor, d'un xicot que s'ha passat la vida menyspreant la llengua i la identitat dels seus orígens. “me siento tan madrileño como el que más”, va manifestar en més d'una ocasió. I bé, ell pot sentir-se com li done la gana, faltaria més! Però el que trobe d'un hortera acabat és que a l'entrevista vagi fent un panegíric del seu amor per “la terreta” i d'altres folklorades. I el més greu, l'entrevistadora i el Canal9 fent-li preguntes boves, com si la gent es xuclara el dit, de “tenies una espineta clavada, eh que sí?” i en lloc de preguntar-li perquè no s'ha reivindicat més com a valencià, cante en la llengua que vulgui, deriva el seu qüestionari a preguntar-li sobre la lletra i la seva relació musical amb la Lucia Bosé, etc., etc. I no vull estendre'm més.
Em pregunto, on era aquest personatge, quan l¡Ovidi feia palès la seva lluita i el seu compromís amb el poble i amb la llengua, reivindicant poemaris d'autors valencians tant imprescindibles com per exemple l'Estellés i d'altres? O quan amb les lletres de les seves cançons es pelava l'esquena, per no dir altra cosa, al costat de les injustícies i la vida del seu poble?
Ja vos conteste jo mateix, aquest Camilo ( per cert, de cognom Blanes!), en aquell temps potser es dedicava a sortir fent el pallasso, en el sentit pejoratiu d'aquesta paraula, en programes d'humor i a dir bajanades a tort i a dret. Això sí, el seu cor és d'Alcoi, ningú ho dubta, però potser el seu cap i d'altres coses són d'una altra galàxia.
Salut.
-
metri
Experiència, vida, educació.Experiència, vida, educació.
Hi ha un fet de la meua infantesa,( quan s'arriba a certa edat ja se sap), que recordo molt respecte del meu aprenentatge a l'escola de ben menut. Vaig anar, com la majoria de nens, a l'escola unitària del meu petit poble. Malgrat les penúries i les bestieses d'aquell temps en una escola rural, hi ha un aspecte que sempre l'he trobat molt positiu i amb ganes de parlar-ne. És el fet d'haver compartit els meus primers anys escolars on ens hi barrejàvem nens de totes les edats. I dic nens perquè, això sí, les nenes en un pavelló al costat, totalment aïllats uns dels altres, fins i tot ens hi barraven el pas als patis a l'hora dita “de recreo”, perquè no poguéssim ni olorar-les. Potser d'aquí em ve aquesta insaciable curiositat pel sexe femení, ves a saber.
Doncs bé, l'aspecte vivencial i de convivència era tan gran i ric que, moltes vegades, apreníem més dels companys que del propi mestre, que prou feina tenia l'home en controlar a tota la mainada, això sí amb mà de ferro i una vara més llarga que un dia sense pa.
Aquest aspecte el vaig reviure l'altre dia quan, interessant-me per les tasques escolars, li preguntava al meu fill coses de matemàtiques. El nano que fa tercer de primària, em va dir, amb una tranquil·litat com si res, que estava aprenent l'arrel quadrada (ell en diu”arren”). Jo em vaig quedar sorprés, i sí, sí, alguna cosa se li bellugava al seu cervellet. D'on has tret tot això?,li vaig dir. Em contestà que uns companys de sisè li ho havien ensenyat a l'hora del menjador. I el més important, m'ho explicava com si hagués descobert el món.
Quant de bé fa l'intercanvi d'experiències, vaig pensar, i què malament ho tenen la canalla a l'escola!
Moltes vegades m'ho he rumiat, si la vida és un aigua-barreig de persones i sobretot d'edats, on s'aprén cada dia de l'altre, perquè l'escola no ho fomenta? Sí, sí, ja sé el que em contestareu,la racionalitat, el rendiment, l'aprofitament del recursos, les metodologies, les avaluacions,......I què? Potser tanta esclavització a les programacions racionals i metodològiques ens hi ha abocat a descuidar aspectes fonamentals de l'educació, com és aquestes experiències vitals que porten a l'enriquiment de les persones.
Recordo, de la meva vida professional, mil anècdotes, però deixeu-me que us en diga una que la tinc molt present. Als meus primers anys de mestre molt jove,en un poble del País Valencià, tenia la meva aula en un magatzem re-utilitzat per tasques escolars. La porta d'entrada, com que era molt pesada i una mica rovellada, restava oberta tot el dia, això sí donava a una placeta on no hi hi passava cap vehicle. De tant en tant em venia a visitar l'avi d'un nen que com que no tenia gaire feina, entrava a classe, em convidava a una cigarreta ( en aquell temps fumar en públic a part d'habitual, donava un aire d'autoritat), i quan l'estona ho permetia, i els nens tenien la feina organitzada, em petava la xerradeta. Fins que li vaig proposar que ens hi ajudés amb el que bonament pogués. L'home a part de ser pagès, tenia habilitats en el camp de la mecànica i els experiments. La història va acabar cuidant-se'n de l'hort i explicant mil i una batalletes i coneixements als nens, que se'l escoltaven encantats.
Per últim, ahir a la missa del convent (sóc practicant no massa habitual) em va encantar l'homilia del pare Cinto. I, precisament, s'hi va abocar sobre aquest tema, l'experiència de la vida, la racionalitat de les coses i la fe.
I, perdoneu, hi ha millor cosa que aprendre de les pròpies experiències?
-
metri
El poder/plaer de la transgressióEl poder/plaer de la transgressió
Em conflueixen un fotimer de coses al cap. D'una banda, he tornat a veure, ara per tv, "El desencanto" de Chávarri.És temps de carnaval. I els noticiaris només obren les seues primícies amb el retocat i punyent tema de les imputacions a tort i dret, i tots els partits polítics en surten esquitxats, encara què uns més que d'altres.
No sé per on començar, ho confesso. Ho farem pel carnaval ja que, a part de ser més divertit, ens hi serveix una mica de catarsi col·lectiva, en forma de pantomima, del nostre temps. Aquesta festa crec que és la més trangressora de totes les que celebrem al nostre calendari. Per uns dies ens deixem arrossegar per la tradició, i abans d'entrar en el periode fosc i restrinyent de la quaresma, com manaven els cànons de l'església, podem disfressar-nos i fins i tot transmutar la nostra personalitat. Què bonic, oi? Què ben pensat i controlat que ho tenen. També podem transgredir normes quotidianes que ens atenallen i deixar-nos anar... per tornar-nos, passada la disbauxa, a la cleda.
Potser, penso, que l'autèntica trangressió fóra invertir l'ordre, portar la màscara i la disfressa durant l'any i dedicar uns dies a la rutina i a la cadena de les normes, i tancar a la cleda aquells que transgredeixen "legalment" per encadenar i portar a la misèria una gran majoria.De la pel·lícula- documental que he esmentat, m'ha causat un plaer i alhora una inquietud de tornar-la a veure a distància de quan ho vaig fer, allà pel 76. Quantes coses han canviat des de llavors!, Però el tema continua éssent totalment recomanable. És brutal de veure com una família benestant, a l'època franquista, els Panero, es desestructura arran de la mort del pare, un reconegut poeta del règim. I com els fills, esquizofrènics i paranoics, segons la seua pròpia confessió, aporten dintre de la seva bogeria, una lucidesa tan gran. Hora i mitja d'autocrítica i atac sense pietat als pares, de transgressió total per part dels fills, fan dels seus rostres i gestos davant la càmera uns retrats entre lo tràgic i lo còmic d'una gran de sinceritat. Em quedo amb una frase del germà petit, "el desencís només es produeix quan hi ha hagut un encanteri". I això portat al nostre temps i a la situació del nostre país, hauríem de tenir-ho present per no patir una desilusió col·lectiva.
Per acabar, us diré que màgrada la trangressió, però només aquella que comporta un alliberament tant personal com de poble. Les normes, no sé si estan bé o no, però el cert és que n' hem fet tantes i de vegades tan poc racionals, que ens acaben convertint en esclaus atemorits d'elles mateix. I el més trist, és que s'anteposen les normes i la repressió que elles aporten, a les pròpies persones, quan sempre hauria de ser a l'inrevés. Això qu e dic no és cap novetat, ja fa molt de temps un tal Crist ja ho va fer palès.
