històric entrades

albert

February 2013

albert
Corrupció
Corrupció
Ja fa uns dies o potser uns mesos que llegir la premsa em fastigueja, crisi, dades macroeconòmiques, prima de risc, rescats econòmics, retallades.... Si els darrers mesos era depriment a dia d'avui és una incitació a la desobediència. La paraula és corrupció. Una xacra estesa en moltes esferes de la societat i que esquitxa de forma massiva a la classe política, totalment desacreditada pel continu degoteig de noticies aparegudes als mitjans.
Sense entrar a valorar colors polítics voldria dir que la democràcia a l'estat espanyol és jove i amb una dictadura de 35 anys com a referent. El caciquisme continua existint, la corrupció existent a dia d'avui és l'herència de la corrupció de la dictadura. Les estructures de poder continuen plenes i dirigides per les mateixes elits econòmiques i socials que han sabut camuflar-se sota el paraigües d'una democràcia dèbil i jove, aquest fet també és reprodueix a la política i per defecte als polítics.
La transició espanyola no és ni de bon tros tan positiva com expliquen, recordo que a la universitat ens la dibuixàven com un model positiu i com un esforç col·lectiu de la societat per sortir endavant. Cada cop que em parlen de la transició com un fet positiu, m'estiro dels cabells, va ser una oportunitat perduda. Una transició incompleta que ha permès que continuem tenint el que teníem (evidentment i salvant les distancies del que és una dictadura militar instaurada per un cop d'estat), es va quedar a mitges per acontentar tothom, sobretot als militars i aquelles elits més conservadores que avui, continuen al poder. És hora de finalitzar allò que va quedar a mitges.
Per acabar amb aquesta xacra el país necessita un canvi, un sotrac, un crit de ràbia. Llegir aquest dies la premsa m'incita a la desobediència, prou.

November 2011

September 2011

albert
Reforma exprés, immersió lingüística o com desmuntar un model
Reforma exprés, immersió lingüística o com desmuntar un model
Recordarem el 2011 com l’any de les agencies de ràting, l’any de la universalització del concepte del deute públic, i l’any que més o menys tothom sabia que el referent d’aquest indicador és l’alemany. Un any difícil per a la majoria de ciutadans; però a més, ahir vam rebre un atac frontal a la nostra sobirania. Per un costat la reforma d’una constitució per la via ràpida i sense consulta, ni referèndums quan fins fa ben poc aquesta, la Constitució, era inviolable, inalterable i innegociable.
Doncs bé, en un tres i no res han decidit carregar-se tots els arguments imposats fa uns mesos, anys... i el Congrés va votar a favor d’una reforma exprés per modificar la Constitució Espanyola. Un canvi que respon als desitjos dels mercats, un canvi que sobretot farà recaure les seves conseqüències en drets fonamentals. Jo recordaré el 2011 com l’any en què vam desmuntar l’Estat del benestar en detriment de la tranquil•litat i seguretat dels mercats. L’any en què es va fer visible, finalment, la cessió de la sobirania cap als mercats.
No vull deixar de mencionar Llamazares (ahir va estar excel•lent) quan va deixar en evidència més d’un polític i més d’una formació política al Congrés, no acceptant l’esmena d’última hora, fet que va provocar que no s’inclogués en el text final.
També es va produir una altre fet preocupant, l’ultimàtum del TSJC respecte el castellà com a llengua vehicular a l’escola. La immersió lingüística perilla de forma seriosa, un model excel•lent que ha fet possible que persones que teníem el castellà com a llengua materna i paterna, elevéssim el català també a aquesta categoria. Persones com jo som el resultat d’aquesta immersió lingüística i la veritat és que és un orgull tenir dues llengües maternes. S’han inventat un problema allà on no existia i per això convido tothom a firmar el manifest de Som Escola.
La desafecció amb l’Estat espanyol s’accelera per iniciatives com aquesta que no busquen el benestar dels ciutadans sinó acontentar interessos partidistes. Són atacs a Catalunya i jo, partidari del federalisme, veig aquest objectiu encara més llunyà i complicat.
Entre tot això, vam tenir una notícia positiva, Manuel Fraga Iribarne ha dit adéu a la política (ja tocava). És una vergonya com a ciutadà que un personatge franquista (confés i empíricament demostrable) encara estigués vinculat a les administracions i òrgans de govern de l’estat.
Com veieu un dia trist per a la societat i justament tinc més clar encara que #jovullvotar i que #jonoacato perquè tots #somescola.

August 2011

October 2010

albert
Política lisèrgica
Política lisèrgica
Crec que aquest darrers dies he assistit a un dels shows polítics més lisèrgics dels últims anys. Montilla afirmant que no reeditarà el tripartit.
A un mes de les eleccions que han de decidir el futur d’aquest país, amb les enquestes totalment en contra i sobretot amb una abstenció brutal, Montilla es despenja afirmant que no tornaren a fer servir la fórmula (a Madrid ara sí que brindaran amb cava català, ara si toca.)
Aquesta afirmació, amb una clara intenció electoral d’incentivar i motivar el vot abstencionista a les autonòmiques però votant del PSOE a les generals i que com a norma, no acostuma a exercir el seu dret a vot a les eleccions al Parlament de Catalunya, serà el seu cavall de batalla. Montilla ha quedat com un mal jugador que ha posat en entredit els darrers anys de govern i el més greu de tot és que ha omplert de contingut totes aquelles critiques que durant els anys de tripartit i govern d’entesa s’han dedicat a destruir, tergiversar i assetjar al govern català.
No se si un altre tripartit (govern d’entesa) seria positiu o negatiu per el país, el que si tinc clar es que d’una manera clara ha llençat la presidència i al govern “al baul de los recuerdos”. La jugada del PSC i el posicionament d’aquesta afirmació com ja he dit es clara, incentivar al votant del PSOE català perquè es mobilitzi i vagi a votar. Doncs bé, tal i com jo veig les coses em pregunto si des de Madrid aposten clarament per un govern de CiU (exemples en aquest darrers anys hi ha de sobres) que els hi doni estabilitat parlamentària, que no els hi reprodueixi problemes amb les Espanyes mesetàries i que a més, doni suport puntual per aprovar pressupostos generals, perquè el votant PSOE ha de votar PSC? Si el missatge que arriba des de Madrid es que la coherència la posa CiU?
Sobre el discurs de CiU... em sona a lo de sempre. Amb la situació econòmica de crisis mundial, encara que algú s’encaparri a localitzar la crisis a Catalunya i a la mala gestió del tripartit, les mesures que proposen em semblen irrisòries, demagògiques i sobretot irreals, no a l’impost de successions, no a l’impost de..., baixarem l’impost de..., baixarem l’impost de... i em pregunto? Com finançaren les arques públiques? ... aaaaa amb el concert econòmic!!! Aquest tema, el del concert econòmic és un ”I have a dream” que ni ells se’l creuen.
Bé, amb tot això no s’ha d’oblidar que podem tenir i tindrem, representacions parlamentàries diverses, variades i de diferent signes polítics a l’arc parlamentari, fet que farà que el repartiment d’escons no afavoreixi precisament als partits grans. El PSOE com sempre s’ha imposat al PSC, el futur de la generalitat passarà per la presidència d’Artur Mas i a Madrid ja els hi va be, tindran allò que volen de Catalunya, estabilitat i recolzament institucional. I de passada perquè no provar una Sociovergència o una Peppervergència? No descartem res però el que puc assegurar es que Montilla no vol ser President, ell mateix ho ha dit. Tot plegat lisèrgic.
Albert

September 2010

June 2010

May 2009

June 2008

May 2008

March 2008

albert
Bipartidisme excloent
Bipartidisme excloent
Ja fa temps que escoltem la mateixa cantarella, repetitiva sempre i molesta en certs moments. Avui el paradigma de la nostra política, l’exemple més clar d’un punt sense tornada o un punt d’inflexió en la nostra democràcia, és que el pluralisme polític ha sigut derrotat per la por. Hegel parlava de la dialèctica de contraris, una lluita que s’eternitza i que depèn de les dinàmiques del moment. Doncs aquesta dinàmica a la nostra política és la por mútua que es confessen els dos partits d’àmbit estatal, i que deixen fora tota opció ( inclòs la nacionalista), les passades generals han deixat un panorama molt negre per aquells que encara creiem en una democràcia plural. Una democràcia definida com a parlamentaria però amb una posada en escena presidencialista que es mou en aquesta guerra de la por infundada des de dintre, i que poc a poc va arraconant altres opcions que no juguen amb el factor de la por al contrari.
El pessimisme és avui més gran que ahir, els resultats són negatius per aquells que encara lluitem per una democràcia plural. El bipartidisme i el seu potencial mediàtic ha ferit greument la pluralitat al parlament. En 12 anys l’arc parlamentari ha perdut més de 30 escons repartits en altres opcions a favor del bipartidisme, i els que avui es conserven els aglutina el nacionalisme conservador, PNB i CiU en la seva majoria.
Aquesta cantarella repetitiva i pesada empobreix la nostre democràcia i els nostres polítics, la por ha empobrit la pluralitat, ha eliminat alternatives i ha tornat mediocre la nostre política. Si eliminem opcions i aglutinem tot el poder en el centre de l’esfera política, continuarem a la mediocritat, els nostres polítics seran criticats i escridassats i continuaré escoltant la cantarella que diu... anar a votar? Perquè? Si sempre és el mateix!
Un optimista combatiu.
Albert.