històric entrades

xevigalceran

March 2011

February 2011

January 2011

December 2010

November 2010

October 2010

xevigalceran
No compraré mai més a Eismann
No compraré mai més a Eismann
Sabeu què em va passar l'altre dia? Sóna l'interfon de casa:
Jo: “Si”
La veu de l'interfon: “Eismann”
Jo: “T'equivoques, nosaltres no hem demanat res a Eismann, ho sento”
La veu de l'interfon: “Eismann”
Jo: “Perdoni, però nosaltres no som clients d'Eismann”
La veu de l'interfon: “Eismann”
Jo: “Pugi, pugi”
L'espero al replà de casa amb una consigna clara: gràcies per la visita, però no necessitem res congelat. Però no me n'adono i l'home ja m'ha venut quatre quilos de pèsols, tres paquets de gelats i mitja dotzena de pizzes. El repartidor em fa la fitxa i em diu que passarà la setmana que ve. Jo contesto que no cal, que ja el trucaré quan en vulgui més, però ell insisteix en veure'm d'aquí 8 dies.
Al cap d'una setmana (a la mateixa hora), torno a rebre visita de l'Eismann. Li recordo que no he demanat res i que, per tant, no cal que vingui, però torno a caure al parany i acabo demanant uns filets de limanda i un pollastre Villeroy.
Van passant els mesos i l'Eismann no em deixa respirar. Cada dimecres a les vuit del vespre apareix, amb el seu vestit impecable i amb el somriure intacte: broquetes yakitori, risotto fruti di mare, mongeta tendra tallada... ho provo tot. Un dia fins i tot em regala un mini gratinat de patates amb foie com a premi a la fidelitat i la constància.
Executo diverses estratègies per perdre'l de vista, però no hi ha manera. És més, me'l trobo per tot arreu: apunta els seus fills a l'escola dels meus, ve a casa en Quim Puig a veure el Barça, es fa subscriptor d'El Punt per fer-se el pilota de la meva dona, es compra una segona residència a Santa Eulàlia de Riuprimer... estic amargat.
Desesperat i fart de menjar congelats plastificats, decideixo deixar-ho tot (família, feina i el canal Gol TV d'en Quim Puig) i anar-me'n a viure a Gòsol, apartat del món.. Però un dia que jec a la plaça del poble, amb un palillu a la boca i un quinto a la mà esquerra, veig arribar la furgoneta d'Eismann: la finestra del vehicle baixa lentament i veig l'home del vestit impecable i el somriure intacte que em mira i em diu: “un client és un client”.
En qui he pensant mentre feia aquest escrit? amb en Quim Puig i la seva cama
Quina cançó he escoltat?: “Foc a l'obaga” de Roger Mas (del disc “A la casa d'enlloc” 2010)

September 2010

xevigalceran
La meva sogra i jo
La meva sogra i jo
Sabeu què em va passar l'altra dia? Nem a casa els sogres a dinar i, de sobte, la cuina queda
buida: un per aquí, l'altra per allà... I ens quedem sols la meva sogra i jo. Es fa el silenci.
Ella ramena olles, jo menjo olives
Ella controla el forn, jo conto rajoles
Ella patates pela, jo el vi negre em bec
La meva sogra se m'acosta i em diu que fa dies que vol parlar amb mi, i que ara és el moment: tinc por. Què em deu voler dir la sogra? Què he fet malament? Què li deu haver dit la seva filla de mi? Per què les sogres i els gendres han de parlar? De què?
La sogra em diu que ja fa temps que vaig amb sa filla i que sembla que anem en serio. “Collons, sogra”, li dic, “Fot nou anys que vivim junts i tenim dos fills! Clar que anem en serio!!”
M'explica que la seva filla és la seva filla i que amb ella no pot anar-hi un qualsevol: es mereix un home capaç de sortir-se'n davant de qualsevol entrebanc. I per això em diu que ara és el moment de passar un exàmen: si no supero les proves, ja em puc anar acomiadant de l'Elena.
Ella ramena olles, jo menjo olives
Ella controla el forn, jo conto rajoles
Ella patates pela, jo el vi negre em bec
La primera prova és anar a buscar bolets: passejo tres hores pel bosc i només en trobo de dolents o corcats. Un desastre.
La segona prova és de cuina: he fer un carn amb castanyes, el plat preferit de l'Elena. Fracasso de ple: la carn em surt dura i les castanyes, crues.
La tercera prova és surrealista: he d'anar fins Andorra amb ella (amb la sogra) i hem de mantenir una conversa sobre òpera durant tot el viatge: quan no hem arribat ni a Granollers ja no sé què dir. Un altre suspens.
La quarta prova em toca molt els ous perquè em fa vergonya no saber-ho fer: he d'encendre la llar de foc. Tampoc me n'ensurto.
I la cinquena prova ja em deixa mort: m'ensenya el meu cotxe i veig que té les quatre rodes reventades: me les acaba de destrossar ella amb els ganivets de cuina: he de canviar-les sense trucar al RACC. M'estic vint minuts buscant al gat i ni el trobo. Acabo ajegut i plorant com un nen.
Ella ramena olles, jo menjo olives
Ella controla el forn, jo conto rajoles
Ella patates pela, jo el vi negre em bec
M'aixeco com puc i, quan ja estic apunt de sortir per la porta conscient que ho he perdut tot, arriba l'Elena, els nens, els cosins, l'avi, els tiets... tots de cop i cantant “Una mosca volava per la llum” (http://www.musiquetes.cat)
I la meva sogra s'acosta a l'Elena i sento que li diu: “Saps que tinc el millor gendre del món?”

July 2010

xevigalceran
Vindràs a casament? No, gràcies
Vindràs a casament? No, gràcies
Sabeu que em va passar l'altre dia? Un client em convida a casament de la seva filla. “Se'm casa la Martona”, em diu. Tinc tantes raons per dir-li que no hi aniré que no sé per on començar: perquè no conec la núvia (i el nuvi encara menys); perquè no sé fer-me el nus de la corbata; perquè em fa mandra compartir taula amb quatre capullos que només saben parlar de fil, de totxos i de la borsa; perquè només vull fer regals a la gent que estimo.... És el meu millor client i, enlloc de dir el que penso, penso el que dic i m'invento una excusa: “Em sap molt greu, però som fora de viatge: anem a Cremona amb els nens”. No sé perquè em surt Cremona, però em surt Cremona.
Arriba el dia del casament de la Martona i només llevar-nos convoco la familia a la cuina: “Ho sento molt, però avui no podem sortir al carrer. Ni un minut. Tampoc podrem anar al terrat, ni cridar, ni posar la tele. Les persianes han d'estar baixades i no podem tirar la cadena de vàter. No podem agafar el telèfon, encara que truqui l'àvia Conce. Hem de fer veure que no hi som, d'acord? M'hi va la feina”
Ens passem el matí sense dir-nos ni ase ni bèstia, tot va bé. Però de sobte em miro en Martí i veig que té la cara com un mapa: li han sortit grans per tot arreu... No recordava que en Martí és al.lèrgic al silenci!! Cada vegada que està més de tres hores sense parlar, l'al.lèrgia li va afecte i es queda com un monstre. Per això a la nit, i des que va néixer, l'hem de despertar cada dues hores cinquanta-nou minuts i fer-lo parlar.
Vaig cap a la farmàcia a buscar-li la medicació, amb el perill que em vegi algú i sàpiga que no sóc a Cremona. Tot i ser el juliol, em tapo amb un passa-muntanyes i una gavardina. Però quan arribo a la farmàcia, la primera persona que em trobo és.... el germà de la núvia!!! El molt cabronàs ha vingut a comprar una caixa de preservatius. “Què fots aquí? Que no estaves a Itàlia?”, em pregunta. Em trec ràpid el passa-muntanyes i no sé què dir-li: m'invento que el final no hem pogut anar a Cremona perquè en Martí... s'ha trencat la cama!! “Vinc a la farmàcia a buscar calmants” El gamarús s'ho creu. S'ho creu tant que em diu que ara mateix m'acompanya a casa a veure la criatura.
Estic apunt de dir-li que tot és mentida i que no hem anat al casament perquè no ens ha donat la gana, però no tinc pebrots: és el fill del meu millor client, i si el meu millor client no em compra... Arribem a casa (el fill del meu client i jo) i li dic a l'Elena que entretingui al gamarús mentre vaig cap en Martí, li agafo la cama i li trenco d'un cop sec amb un bat de beisbol que tinc per casa. És una fractura neta, que diria el doctor Tassu.
A partir d'aquest moment, es desencadenen una sèrie d'accions: en Martí plora com un boig amb la cama trencada i la cara destrossada; el fill del meu client pregunta a la meva dona si el nen s'ha trencat la cama a Cremona o a Mataró abans de sortir, i l'Elena li respon que on collons està Cremona; el fill del meu client, tot i ser tonto, descobreix que tot plegat és una excusa per no anar a casament; en Pau em demana si ja pot posar la tele; el fill del meu client truca al seu pare i li explica tot; el meu client em truca i em diu que no es comprarà mai més res, per traïdor; i jo pujo al terrat, poso música (“I la pluja es va assecar”, de Roger Mas) i em poso a riure.
xevigalceran
La Pilar López de Ayala i jo (2a part... i última)
La Pilar López de Ayala i jo (2a part... i última)
-En el capítol anterior: arriba la fi del món i, per casualitats de la vida, només hi ha dues persones que sobreviuen: la dona dels meus somnis (l'actriu Pilar López de Ayala) i jo. Què puc demanar més?
… Els primers dies mantenim les distàncies: ella camina amb posat seriòs i es passa hores i hores sense dir-me res. Jo tinc ganes d'abraçar-la, treure-li l'unica peça de roba que porta posada (un vestit de cotó que li va a la mida) i escolarme per dintre seu com un cuc hiperactiu.
Un mes i mig després comencen a passar coses rares: són les tres de la matinada i jo dormo com un liró quan, de sobte, obro els ulls i em trobo la López de Ayala mirant-me fixament a dos pams de la meva cara: m'espanto. L'endemà no li comento res, però ella sap (perquè jo li he explicat) que jo sóc molt poruc (trauma infantil).
Al cap de dos dies em llevo i me n'adono que m'ha rapat al cap al zero i m'ha pintat unes llàgrimes de color vermell sota els ulls. Li pregunto per què es passa les nits fent-me coses tan estranyes i em contesta amb una pregunta:
Ella: “Quieres hacer el amor conmigo?”
Jo: “Però...”
Ella: “Quieres o no quieres?”
Jo: “Si”
Ella: “Esta noche”
Jo: “Vale”
Accepto el repte amb una barreja desigual d'il·lusió (20%) i acolloniment (80%).
Em fa estirar a terra, em tapa els ulls amb un mocador i em diu que m'esperi: noto que puja sobre meu i em comença a mossegar. De les pessigolles inicials passem a pessics insuportables per acabar amb uns blaus impressionants. Fujo de sota seu com puc. Marxo corrents i m'amago en una petita cova, però no tarda en veure'm, m'agafa per l'esquena, em fot quatre cops al front amb una pedra punxeguda i perdo el coneixement. Em llevo unes quantes hores més tard: m'ha lligat en un arbre i noto que em fan mal les cames: les tinc ensangonades, plenes de talls que m'ha fet amb una ganivet de cuina. Em desmaio de dolor i em moro de ràbia: on és la “meva” Pilar López de Ayala? Què se n'ha fet d'aquella noia guapa/fascinant/intel·ligent que jo admirava?
Quan em desperto noto que porto un collar de gos i que estic lligat en una barana de ferro. Només penso en marxar, però sóc incapaç de moure'm. Em porta lligat, m'obliga a menjar ossos de cossos humans i fa les seves necessitats escatològiques sobre meu. La meva vida és una merda i una humil·liació continua!! Penso que em vull morir.
I la cosa va a pitjor: un dia se li ocorre tallar-me les cames amb una serra mecànica; un altre dia m'exprimeix un testicle amb un trenca-nous; un matí s'entreté partint-me síndries de vuit quilos sobre el meu cap... Fins que arriba una nit que, hores després de treure'm un ull amb una cullereta de cafè, mantenim aquest diàleg:
Ella: “Me quieres?”
Jo: “No sé...”
Ella: “Creo que eres el hombre de mi vida”
Jo: “Si tu ho dius...”
I mentre sóna de fons “Feed my soul” dels The Holmes Brothers (http://www.myspace.theholmesbrothers) ens fem un petó i ens prometem amor etern.

June 2010

xevigalceran
Alt i prim, parent d'en Bufa
Alt i prim, parent d'en Bufa
Sabeu què em va passar l'altre dia? Estic sol a casa i truquen a la porta: un home alt i prim i amb accent de fora m'ofereix respalls per gossos i gats. Li explico que no tenim animals a casa i, quan el faig fora amb suavitat, em demana per favor si pot anar al lavabo. Quan surt em fa saber que es diu Vladimir, que va néixer a Kiev, que fa un any que és a Catalunya, que fa de venedor ambulant de mil coses i que dorm a les estacions de tren. El convido a beure una cervesa i connectem des del primer moment: un home de món, sense por, que et mira els ulls... El convido a sopar a casa: companyia de la meva familia + gaspatxo + bacallà al pil-pil + més cervesa + un cafè. Són les onze de la nit i ja ha tingut temps de fer jocs de màgia als meus fills (que no paren de riure), d'arreglar el mòbil inerregable de l'Elena (que li dóna les gràcies mil vegades) i de donar-me conversa a mi sense descans. És l'home perfecte. Li ofereixo el sofà perquè es quedi a dormir.
Quan l'endemà em llevo ell ja ha preparat l'esmorzar per tota la familia i fins i tot ha tingut temps d'anar a buscar el diari. Li dic que mentre s'estigui pel Maresme pot venir a dormir a casa. Em mira, somriu de manera inquietant i em dóna les gràcies sense dir res. Al cap d'una setmana noto algun canvi a casa: en Vladimir ha pintat de verd clar l'habitació dels nens i ha intercanviat les posicions del sofà i de la tele del menjador. L'Elena aprova els canvis, i jo no dic res. Tres setmanes després és ell que porta els nens a l'escola, i fins i tot coneix la mestra d'en Pau. Al cap d'un mes ja ha posat la seva roba al meu armari i per més inri es posa les meves camises i els meus calçotets. Dos mesos més tard els meus fills es comuniquen amb ell amb ucraïnès. Al cap de noranta dies és ell qui decideix quin canal de televisió posem al vespre. Un dia l'Elena arriba tenyida de pèl-roig: “És que en Vladimir m'ha dit que m'afavoreix”, s'excusa. Quan anem de cap de setmana condueix ell el Peugeot familiar i a mi em fa seure al darrera, entre cadireta i cadireta. No s'oblida de felicitar el meu sogre el dia del seu sant, i a casa ja no es veu Xoriguer sino Stolichnaya. Un dijous al vespre arribo després de sopar amb els amics i, quan estic apunt de posar-me al llit, veig que en el meu lloc hi ha en Vladimir. L'Elena em mira i em diu: “No et faria res de traslladar-te a viure al terrat? Aquí no hi cabem tots”. Agafo una muda, els discos de Mishima, els llibres d'en Paul Auster i me'n vaig cap a dalt. D'una finestra del carrer de casa sóna la gran cançó “Indis i Cowboys” de Senyors Tranquil (http://www.myspace.com/senyorstranquil) i em poso a plorar com un nen petit.

May 2010

xevigalceran
El mossèn, el tigreton i els sis litres de Don Simon
El mossèn, el tigreton i els sis litres de Don Simon
Sabeu què em va passar l'altre dia? Passo per davant de l'esglèsia de Santa Anna i em venen unes ganes boges de confessar-me. No passo pel confessionari des que vaig fer la primera comunió i ja va sent hora de tornar-hi. Negocio amb èxit amb els homeless que viuen a la plaça: sis litres de Don Simon a canvi que em cangurin els meus dos fills durant el temps que estigui al temple sagrat. Em trobo un capellà que no veia des que em donava classes de cant gregorià:
Jo (educat): “Perdoni, pare Anton, que em podria confessar?”
Mossèn Anton (sorprès): “Però si tu... si tu ets en Xevi Galceran!!”
Jo (content): “Si, sóc jo. Veig que m'ha reconegut. Això que feia molt temps que no passava per aquí”
Mossèn Anton (rialler): “L'última vegada que et vaig veure pesaves com a minim 30 quilos menys”
Jo (indignat): “I vostè deu tenir un càncer, amb aquesta pinta que fa de vell demacrat?”
Fem les paus i entrem al confessionari. El pare Anton amb fa recitar el parenostre i em demana que li expliqui els meus pecats:
Jo: “L'altre dia vaig tenir un somni eròtic pensant amb la dona de la neteja de l'escola”
Mossèn Anton: “Què més, què més?”
Jo: “No segueixo “Lost” i en canvi m'he enganxat a “La Riera” “
Mossèn Anton: “Què més, què més?”
Jo: “Sempre dic als meus fills que nosaltres no som espanyols i que Espanya ens dóna pel sac ”
Mossèn Anton: “Què més, què més?”
Jo: “Aquest matí m'he comprat un Bonny i un Tigreton en una benzinera”
Mossèn Anton: “Alguna cosa més?”
Jo: “No, no, ja estic”
El pare Anton se'm queda mirant i em demana un favor: un canvi de papers. És a dir, que jo faci de capellà i ell de pecador. Accepto la proposta:
Mossèn Anton: “M'agrada anar sense calçotets sota la túnica”
Jo: “Què més?”
Mossèn Anton: “Porto un gran tatoo a l'esquena”
Jo: “Què més?”
Mossèn Anton: “Em crec tot el que diu en Zapatero”
Jo: “No passa res. Alguna cosa més?”
Mossèn Anton: “No m'he llegit la Biblia”
Jo: “Vale.”
Sortim del temple, el convido a fer un frankfurt i li regalo l'últim disc de Mishima. Estem relaxats i contents perquè ens hem explicat els problemes, sense jutjar-nos ni criticar-nos. Una gran teràpia, potser l'inici d'una gran amistat.
xevigalceran
El meu avi era marica?
El meu avi era marica?
No, no ho era. Però he pensat que si posava aquest títol, molta gent llegiria l'article. Només per morbo, que sou uns guarros!!!!!!
L'altre dia vaig anar a casa als meus avis. Els meus avis ja no hi són (són al cel), però la casa sí que hi és. Està a Santa Eulàlia de Riuprimer (Osona), un poble conegut mundialment perquè és on va néixer me mare. La casa dels avis sempre ha tingut un espai misteriós: les golfes. I per això he vingut a casa als avis: a veure què hi ha a les golfes. El meu avi MAI m'havia deixat pujar a les golfes, ni a mi ni a ningú.
Hi entro. Hi ha paquets, calaixos i caixes plenes per tots costats. Obro un calaix i primera sorpresa: el meu avi fumava porros!!!! Collons amb l'avi, no ho hagués dit mai! Però si sempre fugia del fum!! L'home tenia tot el material ben posat al calaix, cada cosa al seu lloc. Un fumeta ben organitzat, si senyor.
Obro un altre calaix: cartes escrites a mà, cartes d'amor. Estimada Júlia, estimada Marisa, estimada Pilar, estimada Remei, estimada Lluïsa... Collons amb l'avi!!! Segona sorpresa (i gran): l'avi les feia anar a totes de cul. Jo que sempre l'havia tingut com l'exemple d'home fidel, setanta-set anys amb la mateixa dona, fins i tot li feia arròs bullit quan ella es trobava malament!! Estic constarnat.
Dubto si: a) continuar xaferdejant b) marxar cap a Mataró: em decanto per l'opció a) i ara obro unes caixes que hi ha al costat de la petita finestra que debia servir per escampar el fum dels porros. La caixa està plena d'armes: pistoles, fusells, mosquets, metralladores, bazuques, llançagranades... Tercera sorpresa: el meu avi era un boig de les armes de foc!! El meu avi, l'home més pacífic del món, l'antiguerres, era la versió catalana de Charlon Heston!!!!! La mare que el va...
Ara si que plego: amb una visita de dotze minuts a les golfes he descobert que l'avi que jo m'imaginava que tenia (fidel, pacífic, saludable) era un altre (drogadicte, multiamorós, violent). Però quan estic apunt de baixar em fixo en un paquet de color groc que hi ha en una cantonada: l'obro i (quarta sorpresa): centenars de bitllets de cinc mil (5.000) de les antigues pessetes!!!!! Em poso a contar com un boig i m'hi passo dotze hores: la suma és desorbitant: cinc-cents (500) milions de pessetes, o el que és el mateix, tres (3) milions d'euros. D'on va treure el meu avi tants calès? Com va poder estalviar tant, amb el seu sou de paleta? I més preguntes: què faig jo ara? Explico a la meva família la troballa? Callo, vaig al Banc d'Espanya a canviar les pessetes per euros i m'ho patejo tot? Ho dono tot a l'escola del meu fill perquè comprin material? Faig una aportació al Barça perquè fitxin en Cesc? Contracto els Mishima perquè toquin tot el dia per mi?
Totes les respostes, d'aquí una setmana.
xevigalceran
Les pilotes de Nivea
Les pilotes de Nivea
Fa més de tres anys que no treballo del que la gent es pensa que treballo. Tot és mentida. Jo no venc fil. Les trucades són fictícies, els clients són inventats i tot plegat és una gran comèdia. Cada matí marxo a les 8 de casa amb l'única esperança de trobar alguna feina per les 8 hores següents. La meva dona i els meus fills no ho saben. Ara si.
Han estat tres anys durs, però me'n vaig sortint com puc. Primer me n'anava cada dia a Lloret de Mar a fer fotos als turistes pel carrer. Em van fer fora al cap d'una setmana perquè em va agafar la dèria de fotografiar només els peus de la gent.
Després vaig fer de rascador. Un milionari gros i simpaticot de Cardedeu em va contractar perquè li resqués l'esquena cada vegada que li venia un atac de picor. Vaig durar més d'un any . Em va fer fora un 11 de setembre, per deixar-li gravades les quatre barres a l'esquena.
Al cap d'un mes i mig aturat, vaig anar a parar a Ràdio Sabadell. Allà em van donar una feina curiosa: quan hi havia un programa concurs i no trucava ningú, jo havia de fer diversos personatges (home sec, dona histèrica, nen poca-vergonya, home poca-vergonya, dona seca, nen histèric, nen sec, home histèric, dona poca-vergonya...) amb la seva veu corresponent, que trucaven per participar al concurs. Era divertit.
Vaig deixar-ho i em va contractar una mare de Palafolls. Si, si, una mare que tenia problemes amb els seus fills i em volia a mi com exemple del que NO s'havia de fer. M'explico: jo havia d'anar pel carrer amb la mare i els nens i si, per exemple, un dels fills se li ocurria travessar sense mirar, la mare li deia: “Saps què et pot passar si travesses el carrer sense mirar? Això!” I aleshores jo havia de travessar al carrer en el moment que passava un cotxe, que se'm fotia a sobre i, amb una mica de sort, només em provocava rascades al cos i mil insults per part del conductor. I sempre acabava amb la frase de la mare: “Ho veus?” Van ser tres mesos estressants.
I del foc a les brases: vaig deixar la mare boja per anar a parar en mans d'un pare capullo. Era un home separat que passava les vacances a Sant Antoni de Calonge amb el seu fill de set anys. Perquè el nen no s'enyorés de sa mare, em va contractar perquè agafés totes les pilotes inflables de Nivea que tiraven les avionetes al mar durant els matins d'estiu. Quin fart de nedar, mare meva! Em passava tot el matí mirant el cel per si queia la puta pilota per donar-li al puto nen mal-criat!
L'última feina que he tingut ha estat més còmoda, però amb una càrrega emocional molt intensa: em va donar feina un empresari de Dosrius perquè li donés la raó tota l'estona. Jo em posava al seu costat i, quan ell deia alguna cosa tipus (“aquesta colla de treballadors, fills de puta!!”) jo havia de dir: “Hi tant, colla cabrons, senyor Armengol. Només disfruten estan de baixa i parant la mà cada mes!!!” I l'home es quedava satisfet.
Ara torno a buscar feina. Coneixeu algú que em pugui contractar?

April 2010

xevigalceran
El club
El club
Sempre m'ha agradat format part de clubs o col.lectius. Sempre. L'altra dia, per exemple, vaig anar a un sopar-trobada anual a l'Hospitalet de Llobregat del CDGFPUDEVPAUCAUAQNVSAFVSA (Club de Gent Frustrada Perquè Un Dia Es Va Presentar a Un Càsting Acompanyat d'un Amic Que Ni Volia Ser Actor i Finalment Van Seleccionar l'Amic). Va estar bé, vam riure molt.
Fa poc també vaig anar de cap de setmana amb un altre gran col.lectiu: el CDGQNECQESPEDQVCPPG (Club De Gent Que No Es Creu Quan Els Seus Pares Els Diuen Que Van Córrer Perseguits Pels Grisos). Hi havia homes i dones de Cornellà, d'Esterri d'Àneu i fins i tot un mataroní que havia perdut de vista feia anys perquè viu a Berlin.
Des de fa cinc anys formo part de la junta d'un grup molt actiu: l'APADESFAPRSVDOPLGC (l'Associació de Persones que Acusen al Doctor Estivill de Ser un Farsant i que els Agradaria que es Passés la Resta de la Seva Vida Dormint amb un Ós de Peluix i la Guitarra al Costat). Ja som uns 300 socis.
Tinc altres afil.liacions, potser menys destacades, com la del CGOPDARCDPPDSCPPFIFAPG (Col.lectiu de Gent que Odia als Pijos que Disfruten Anant al Restaurant i que el Cuiner els hi Digui de Paraula els Plats del Dia, Sense Carta ni Preus, així tot Pretensiosament i Falsament Informal, i que al Final Acaben Pagant les Ganes).
I no fa ni dues setmanes que tinc el carnet de soci d'un altre agrupació: CGCPCECBECQDA (Club de Gent que es Compra uns Pantalons de Camal Estret de Color Blau Elèctric i que al Cap de Quinze Dies s'Arrepenteix).
Ell va dir piscines, ella trampolins
Ell va dir planetes, ella va dir ‘quins?’
I quina pena es desencís, què rotunda i què valent;
no va ser, precisament, no va ser un final feliç.
(Joan Miquel Oliver. Mallorca, 2009)
xevigalceran
Coses que passen a la plaça (2º part)
Coses que passen a la plaça (2º part)
(En el capítol anterior: estavem a la plaça de sota casa i en Rafel II, l'amic del meu fill petit, ha desaparegut. Jo n'era el responsable, però no sé on s'ha ficat. És molt dur.)
No hem vist ni rastre d'en Rafel II des de fa dues setmanes. I aquesta tarda, quan ja no teniem cap esperança de trobar-lo (en vida), ha caigut al mig de la plaça.
Pataplafffff!!!!
Jo: “D'on surts, Rafel II?”
Rafel II: “He anat a veure si trobava l'avi”
Jo: “El teu avi es va morir l'any passat, Rafel II”
Rafel II: “Si, però he anat al cel a veure què feia”
Jo: “I què fa?”
Rafel II: “Es passa tot el dia jugant a escacs”
De seguida he avisat a en Rafel I. Al cap de deu minuts ja és a la plaça. L'abraçada d'en Rafel I amb el seu fill és l'acte d'amor més bonic que he vist en tota la meva vida. Me'ls he mirat a distància i he pensat tot això (que he escrit en un paper arrugat i que ara transcric en aquest bloc):
“Pau i Martí: us estimo molt. M'agrada abraçar-vos, fer-vos petons, portar-vos a coll, fer migdiada al vostre costat... M'agrada comprar-vos polos de llimona, contes de bruixes i samarretes del Barça... M'agrada posar les cançons de Mishima a tot drap i ballar amb vosaltres, fer curses de tres metres i mig pel passadís de casa, jugar a preguntes amb una oliva com a premi... M'agrada mirar-vos quan dormiu, quan jugueu, quan esteu amb vostra mare, quan us banyeu a la piscina... M'agrada veure que estimeu als avis, a les mestres i a la senyora Mercè... M'agrada veure com tu (Pau) ja em demanes sabates amb cordons i com tu (Martí) ja saps diferenciar un pet d'una llufa... M'agrada que em feu preguntes absurdes i contestar-vos amb mentides dolces, explicar-vos mil contes inventats i que els rebeu amb cara de que no s'acabin mai... M'agrada passejar amb vosaltres a peu, amb bicicleta, per la platja, per la muntanya i pel carrer Escudellers... M'agrada que m'agradeu tant i pensar que jo us agrado... M'agrada ser el vostre pare.
Demà divendres és Sant Jordi i tinc moltes ganes de passejar amb vosaltres i amb vostra mare, regalar-vos uns contes i perseguir-vos per la plaça Santa Anna.
Us estimo.
Xevi”.
xevigalceran
Coses que passen a la plaça
Coses que passen a la plaça
Per què quan algú t'envia un sms perquè ha nascut el seu fill sempre hi inclou el pes? A no ser que pesi 200 grams o 27 kg, quina importància té? Per què hi ha gent que t'envia el missatge en primera persona com si l'hagués escrit el nadó? “Hola, sóc en Jofre i acabo de néixer a la clínica del Pilar. La mare i jo estem bé. Peso 3,1 kg i, si tot va bé, dilluns anirem cap a casona...” Quina sentit té? Quina gràcia fa?
Amb tot això penso l'altra dia a la plaça de sota casa mentre em miro de reüll el meu fill petit, en Martí (3,6 kg quan va néixer), que s'entreté amb el seu millor amic, en Rafel II, llepant les burilles de tabac que troben per terra. En Rafel I, que és el pare d'en Rafel II, m'ha demanat que vigili al seu fill gran durant deu minuts perquè ha hagut d'anar amb el seu fill petit (en Rafel III, que encara va en cotxet) a comprar un tornavís per ajustar-se un parell de cargols que li han caigut del cap. Em fa gràcia en Rafel I perquè no conec cap més cas de família que el pare i els dos fills es diguin igual.
Em giro perquè sento els crits d'una mare histèrica que li ha posat Rayo Vallecano al seu fill petit. Penso com es deu dir el fill gran: Hércules d'Alacant? Real Unión de Irún? Però aquest no és el tema.
El tema és que, em giro de nou per veure en Martí i en Rafel II i... l'amic del meu fill no hi és. Miro davant-darrera-esquerra-dreta i no és enlloc. Li pregunto en Martí i no en sap res. La mare histèrica tampoc. Començo a suar com una truja: on collons s'ha posat el fill d'en Rafel I? Camino amunt i avall: els segons semblen (minuts), els minuts semblen (hores). Hi ha alguna cosa pitjor al món que perdre el teu propi fill? Si, hi tant: PERDRE L'AMIC DEL TEU FILL!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Estic tan acollonit i nerviós que no me n'adono que en Rafel I i en Rafel III ja han arribat de la ferreteria.
“On és el meu fill?”, em pregunta el pare.
“Què?”, li responc per guanyar temps.
“Que on és el meu fill?”
“Bona pregunta”, li dic.
I la pregunta “on és el meu fill?” em va ressonant al meu cap, una i altra vegada, amb la regularitat de Xavi al migdelcamp: “On és el meu fill? On és el meu fill? On és el meu fill? On és el meu fill? On és el meu fill? On és el meu fill? On és el meu fill? On és el meu fill?....
(On serà en Rafel II? L'hauran segrestat? Haurà aprofitat per escapar-se de casa? I el seu pare... em fotarà un jec d'hòsties? S'ho pendrà molt malament o fatal? La conclusió de la història, la nit del dilluns que ve en aquest bloc)

March 2010

xevigalceran
Sexe
Sexe
Sabeu què em va passar l'altra dia? Surto de casa i noto de seguida que avui serà un dia especial. Respiro sexe, busco sexe i el sexe em busca: sóc una bèstia sexual. Sempre ho he estat, però no ho me n'he adonat fins aquest matí.
Vaig a esmorzar al bar de sempre i la cambrera que sempre m'ha ignorat no para de mirar- me. I quan em torna el canvi em toca suaument la palma de la mà amb els dits: tres minuts després som al lavabo de dones: calçotets avall, sostens amunt, maquillatge abstracte, que si ahhhhh, que si vull un fill teu, que si uffffff...
Camino pel carrer i totes em miren: una iaia de vuitanta-vuit anys que avança gràcies a un caminador em treu la llengua i em mira amb els ulls pervertits, però marxo corrents; una lolita vestida de lolita, amb veu de lolita i de nom Ariadna em persegueix: acabem dintre el cotxe fent l'amor i no la guerra entre cadireta i cadireta infantil: que si calces avall, que si em m'ensenyaràs a conduir diumenge pel pàrquing del Pryca, que si ohhhh, que si m'agrades perquè t'assembles al meu pare però tu no em ratlles, que si siiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii...
Començo a treballar i el ritme sexual no s'atura, ans al contrari: en un matí m'ho faig amb una clienta de 49 anys que li descubreixo un tatuatge al cul amb la imatge d'en Ramon Bassas; dues secretàries joves-divorciades-escotades que m'utilitzen a mi per fer realitat la les fantasies sexuals pendents entre elles; la filla d'un client que em promet fer-me xecs al portador la resta de les nostres vides, comprar-me un Mini Coupé i ensenyar-me totes les drogues del món...
Estic exhaust.
Són les cinc i he d'anar a buscar el meu fill a l'escola: a la porta descobreixo que les mares fan pedra-paper-estisores per escollir quina d'elles se m'endurà a la sala de psico: tinc mala sort i em toca una barreja fallida de hippy-progre que només pensa amb el tantra, amb la llet de soja i amb en Gaspar Hernández.
De les set a les deu del vespre (mentre vaig a comprar i a fer una mica d'esport) conto que faig dotze polvos, em fan vint-i-dues fel.lacions i pronuncio seixanta-nou vegades t'estimo.
Arribo a casa mort. Els nens ja dormen i la meva dona llegeix el catàleg d'Ikea al llit, amb els ulls tancats.
Ella: “Fem l'amor?”
Jo: “Estic una mica cansat, he treballat molt”
Ella: “Bona nit. T'estimo”
Jo: “Bona nit. Jo també”
xevigalceran
Casa-pis-apartament-loft
Casa-pis-apartament-loft
(En el capítol anterior: La família Galceran-Ferran, obligada a marxar del pis de la plaça Fiveller/ La propietària de l'immoble els fa fora perquè fan massa soroll amb la Thermomix/ El pare de la família pateix un desmai i només aconsegueix despertar-se després d'un bufetada amb la mà plana de Bud Spencer)
Sabeu què em va passar l'altre dia? Mentre m'entretenc contant amb veu alta fins a deu milions vuit-cents mil en francès, l'Elena llegeix “Eric Castel: partit de tornada”, i els nens dormen, la porta del menjador sobre sola: és el tigre de peluig mida XL que els Reis d'Arenys van regalar a en Martí fa un parell d'anys!! Al·lucino veient que el tigre rugeix com un tigre de veritat, i tinc molta por. Se m'encara i, quan està a punt de tirar-se'm a sobre, apareix en Martí en pijama per la porta i, sense que li tremoli el pols, el liquida amb dos trets precisosguiópreciosos al cap. Per l'assessinatguiósalvació del pare, en Martí utilitza una escopeta de joguinaguióquincalla que vaig comprar-li a can Patuel un dia que plorava moltguiómassa i no sabia com calmar-lo. Però aquest no és el tema.
El tema és que no tenim casa i estem tristos. Surt fum del meu cap: que si haurem d'emigrar a Andorra i aprendre el portuguès, que si podríem viure camuflats en un traster i fer hores extres revenent mocadors de paper usats, que si intentem tenir un altre fill perquè així serem família nombrosa i rebrem ajuts... Al final se m'encén la bombeta: per què renunciar a viure com uns maharajàs? La història és:
Zéro) Pensem en positiu, que ara es porta molt.
Un) Detectem una casa que ens agrada.
Deux) Demanem deu dies de prova perquè no sabem si és la casa dels nostres somnis.
Trois) Al cap dels deu dies marxem dient que no ens fa el pes.
Quatre) Triem una altre casa i repetim l'operació.
En temps de crisi, el sistema funcionarà, segur. Les finques i propietaris tenen por de no vendre i estan disposats a concedir un temps de prova. I més si la persona que els ho demana té panxeta, cotxe familiar i dos fills rossets. Elena/Pau/Martí/Xevi fem la llista de les trenta-sis cases que anirem a viure des d'ara i durant tot un any sencer. Estem il·lusionats:
Un) Casa amb jardí davanter i traser al passeig dels Anglesos de Caldes d'Estrac.
Deux) Loft de 200 metres quadrats al barri de l'Havana de Mataró amb pati a l'altura de menjador.Trois) Casa blanca amb finestres grans en un penyassegat del Cap de Creus.Quatre) Apartament amb parquet i cuina amb taula al mig, a la plaça del Sol de GràciaCinq) Pis amb sostres alts i habitacions plenes de sants a la plaça Major de Vic.Sis) Casa sense cortines al canal Herengracht d'Amsterdam, amb quatre bicicletes a la porta.Sept) Casa de pedra al call jueu de Girona amb estanteries plenes de llibres fàcils.Huit) Casa amb llar de foc a Josa de Cadí amb vistes al Pedra.
….....
xevigalceran
Sa trucada
Sa trucada
Sabeu què em va passar l'altra dia? Sona es telèfon de casa:
Telèfon: “Ring, ring, ring”
Jo: “Digui?”
Telèfon: “Hola Xevi”
Jo: “Hola, qui ets?”
Telèfon: “Sóc jo”
Jo: “No, no, no, no, no....”
Telèfon: “Xevi, hem de parlar”
Jo: “No cal...”
Em cau el telèfon de ses mans i xoca contra sa terra. No puc parar de bramar.
Telèfon: “Xeeeeeeeeeviiiiiii!!!!!!”
Jo: “no, no, no, no... “
La trucada que no volia ha arribat. Caïc desmaïat. N'Elena (sa meua muller) truca a en Bud Spencer perquè em desperti amb bufetades amb la mà plana.
Elena: “Senyor Bud Spencer?”
Bud Spencer: “Si, sóc jo. Qui demana?”
Elena: “Necessito sa seva ajuda!”
Bud Spencer: “Ara vinc”.
Clack, cataclack, clack, cataclack!!!!! Bud Spencer em retorna a la consciència.
Bud Spencer: “Estàs bé, nanu?”
Jo: “Bud Spencer, que fas aquí. I en Benny Hill?
Bud Spencer: “No es diu Benny Hill, es diu Terence Hill, capullo!!!”
I em torna a pegar, però ara diferent, més suau: pleck, flitx, shuck!!!
Elena: “Què t'ha passat, qui ha trucat, per què estàs així?”.
Jo: “La sra. Moré (sa propietària des nostre pis). Ens fa fora de casa. Diu que els veïns s'han queixat perquè sa nostra Thermomix fa massa soroll”.
Elena: “Però si només la fem servir per fer brandada de bacallà un cop cada tres mesos!!!”
Jo: “Crec que és una excusa. La raó és que des de novembre que no paguem es lloguer, i n'està farta d'inquilinus com nosaltres”.
N'Elena no diu res, jo torno a bramar i en Bud Spencer se'n va.
Què farem? On anirem a viure? Haurem de tornar a casa als pares? Els pares d'Arenys de Munt o els de Mataró? I els nens, què en farem?
Sa crisi afecta sa familia Galceran-Ferran. No poden pagar es lloguer. Dilluns que ve, sa solució a:
http://www.arenyautes.cat/elmeubloc

February 2010

xevigalceran
SÍ mataré
SÍ mataré
Sabeu que em va passar l'altre dia? Dissabte, 8.30 a.m. i estic sol a casa. Tinc tot el dia per a mi. L'Elena se n'ha anat a Lleida a pronunciar la conferència “Com s'aconsegueix passar de viure a Arenys de Munt envoltada de tarongers, gallines i antenes parabòliques, a viure a Mataró entre nens, thermomixos i mobles d'Ikea que he de muntar jo i la Joana perquè el meu marit és un inútil”. En Martí participa a Sant Feliu de Guíxols en una taula rodona i dinar posterior sobre “Deixar de mamar la teta als dos anys i mig: pros i contres”. I en Pau ha marxat de cap de setmana a un càmping de l'Estartit amb els seus amics de P-5. Però aquest no és el tema.
Tinc dotze hores per endavant i em plantejo què fer. Com que estic fart de passar-me la setmana dient sí, sí, sí, d'acord, d'acord, d'acord, perfecte, perfecte, perfecte, quedem així, quedem així, quedem així... tinc ganes de dir no, no i no. Ganes d'anar a la contra, de fer el dimoni. I aquest és el tema: faré un cosa rara: experimentaré tot el contrari del que diu un dels 10 manaments de la llei de Déu. Si el manament diu que NO, jo faré que SI. Per escollir el manament, ho faig a sorts: “Quatre pedres hi ha al carrer, jo les sé contar molt bé, de color de xocolata, un, dos, tres i... quatre: collons, que m'ha tocat NO mataràs, vull dir que SÍ mataré. I aquest és el tema, collons, que he de matar algú!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Mira que seria fàcil passar-me el dissabte veient Barça TV, o construint la Torre del Oro amb palillos (palillu, gran paraula i millor persona). Doncs no, m'he de complicar la vida carregant-me algú. Però el joc és el joc, una promesa és una promesa, i ho he de fer. Si no compleixo el que dic, el meu fill s'enfada amb mi, i jo l'última cosa que vull a la vida és que el meu fill s'enfadi. I a qui em carrego? A la Nina, la Sílvia Cóppulo i en Daniel Sirera ja me'ls vaig carregar la setmana passada. A en Raphael ja se'l carregarà algú altre, això segur. En Tomàs Molina em cau fatal, però tant com per fotra-li un tret a la calba... Ja està, mataré algú NO famós, un homeless, un d'aquells que ningú no troba a faltar! Oé, oé, oé, oé, ja ho tinc! El ganivet del pa, una mica de valor, la sang freda suficient i.... cataclack!!!! Però quan arribo a la plaça Santa Anna em faig petit, petit, petit, i no tinc pebrots de fer-ho. Torno a casa amb el ganivet del pà però sense sang ni valor. A qui mataré? Com ho faré? Ho sabré fer? M'atreviré? Em tremolarà el pols?
La resposta... la setmana vinent.
S'ha acabat?
Ni un homeless, ni un mosso d'esquadra, ni un repertidor d'Eismann... NO mataré cap persona. Mato una altre cosa: el meu blog.
Ja ho puc dir ben alt: XEVI BLOC ha mort!!!!
A partir d'ara, les meves collonades a:http://www.arenyautes.cat/blog/721
Agraïments pòstums (per ordre alfabètic):
Albert Puig, Carles Belda, Diego Armando Maradona, Elena Ferran, Emmanuel Cuyàs, Fèlix Galceran jr, Gaspar Hernàndez, Jaume Marin, Javier Cercas, JD Salinger, Joan Majó, Joan Miquel Oliver, Joel Joan, Johan Cruyff, Lost in translation, Marcos Ordoñez, Martín (Hache), Mònica Terribas, Òscar de Cardedeu, Paul Auster, Pere Carles, Pilar López de Ayala, Quim Monzó, Ramon Besa, Rebeca Wild, Ricard Torquemada, Roland Ledo, Sergi Pàmies i Xavi Sarrià.
xevigalceran
El pipi, les isòbares i Cuba Visión
El pipi, les isòbares i Cuba Visión
Sabeu que em va passar l'altre dia? Són les set i el ring ring ring del despertador em força a semi-obrir els ulls quan sóc feliç disfrutant d'un somni: la Sílvia Cóppulo, la Nina i en Daniel Sirera passeigen en barca per l'estany de Banyoles i comencen a enfonsar-se lentament fins que desapareixen. Oh, oh, quina llàaaaastima!! Però aquest no és el tema.
Em desperto i tinc unes ganes bojes d'orinar. Com mai. Em quedo relaxat després d'una estona davant del water (sóc dels que pixo dret i si puc embrutar la tapa, millor). Però de seguida me n'adono que tinc un problema: no han passat ni vint minuts que torno a tenir ganes de fer pipi. Descarrego novament, però la tranquil.litat em dura deu minuts. Em començo a menjar el coco: que si càncer, que si sida, que si “La vida sin mi”... Al vespre, i després d'haver orinat mil vegades, em miro El Temps de TV3. Surt en Tomàs Molina. I aquest és el tema: és en el moment que veig com en Molina s'equivoca per mil.lèsima vegada amb la previsió quan me n'adono que les ganes de buidar la bufeta desapareixen. Em costa entendre la relació Tomàs Molina/deixar de tenir ganes d'orinar, però minuts després poso el 3/24 i torna a sortir en Molina (ara gravat i, evidentment, tornant-se a equivocar), i em torna a passar el mateix. Vaig al metge del CAP i li explico el meu problema amb CAP esperança que m'entengui. Però em sorprèn i em diu que això és una malaltia que es diu tomasmolionosi i que cada vegada hi ha més casos. Em descriu els símptomes i coincideixen al cent per cent amb els que tinc. I em diu que l'única solució és que ompli la casa de fotografies i motius amb en Tomàs Molina com a protagonista. I si encara ho vull fer millor, m'aconsella que em vesteixi i em pentini (?¿) com aquest farsant de les isòbares. Penjo per tot el pis (pis d'habitatge, no de pipi) fotos d'en Molina, passo per can Jofre per comprar-me pantalons de camal estret i per la farmàcia de la iaia nedadora-mil.lionària de l'Havana per demanar un xampú que em faci caure els cabells.
Al cap de quinze dies vaig a veure al metge per dir-li que estic millor però que encara em veig obligat a anar al lavabo cada hora i mitja. “La sol.lució per pal.liar la malaltia al cent per cent és que vagis a viure aprop d'on ell treballa”. A la nit parlo amb l'Elena i li dic que ens convindria traslladar-nos a viure a Sant Joan d'Espí, prop de TV3. “Però què collons se'ns ha perdut a nosaltres a Sant Joan d'Espí?” Li detallo el problema i es queda esturada. Trobem una escola que ens fa el pes (i que a més a més els pares no han de pelar la fruita) i decidim marxar. El dia que dormim per primera vegada a la nova casa posem la tele al vespre i surt en Tomàs Molina. De sobte veig que, amb llàgrimes als ulls, el bruixot emboirat anuncia que avui és l'últim dia que surt per TV3 i que s'en va a la televisió pública de Cuba. Que pateix una depressió perquè sempre s'equivoca i que, si marxa a Cuba, segur que dient "para mañana sol, sol, sol, sol, sol..." no la cagarà i la seva autoestima pujarà. Em miro l'Elena i li pregunto: “Marxem a viure a Cuba?”
xevigalceran
I ells: "Gràcies, gràcies"; i jo: "De res, res"
I ells: "Gràcies, gràcies"; i jo: "De res, res"
Sabeu que em va passar l'altre dia? Vaig anar a la piscina. Objectiu: baixar cent grams per setmana, quatre cents grans per mes, quatre coma vuit quilos per any. Si continuo amb aquest ritme, calculo que, quan tingui cinquanta-cinc anys, pesaré tres quilos. Aleshores sí que seré ràpid jugant a futbol i em podré posar samarretes cenyides. Però aquest no és el tema.
Aparco la bicicleta i entro. La porta d'entrada és de vidre, amb pany de ferro. És una porta que pesa, que has de fer un esforç per obrir-la, però que també té una virtut: es tanca sola. Tu la deixes anar i ella, a poc a poc, torna al seu lloc d'origen. Mai queda tancada del tot, però quasi. I jo que agafo la porta i, just quan decideixo deixar-la anar, comença a entrar i sortir gent. Vinga gent. I més gent. I aquest és el tema: no sé ni com (ni quan) deixar la porta.
Jo, amb la porta a la mà. I tothom: “Gràcies, gràcies”. I jo: “De res, de res”. Entra en Vicenç Tarrés: “Què passa, Galzaran?” I jo: “Bé, anar fent!”. Entra en Roc Canals: “Xevi, com va?”. I jo: “A fer quatre piscines”. Tots tenen pressa, tots passen de llarg. Ningú no fa l'esforç d'agafar-me el relleu. Passen dos minuts, passa un quart d'hora, passen dues hores. No trobo el moment de deixar anar la porta. Tinc gana i set. Penso en trucar l'Elena al mòbil per explicar-li el motiu del meu retard. No porto el telèfon, quan vaig a la piscina sempre el deixo a casa. I no paren d'entrar i sortir avis grans amb bambes de jove, avis joves amb pantalons de targal, homes amb cara de nen, nens amb cara d'home, dones amb roba de nena, nenes amb mirades de dona. I més gent, i més gent. I ells: “Gràcies, gràcies”. I jo: “De res, de res”. Al cap de sis hores veig que hi ha menys moviment al vestíbul. Però no. Torna a venir gent, i més gent.
Fa nou dies i deu hores que sóc al mateix lloc, aguantant la porta de la piscina. Trobo a faltar en Pau i en Martí i el bacallà al pil pil de me mare. No sé res d'en Chigrinsky. Estic cansat. L'Elena m'ha portat l'ordinador perquè pugui escriure de tant en tant, una mica de menjar per mantenir-me, una ampolla d'aigua i dues samarretes de recanvi. I ells: “Gràcies, gràcies”. I jo:”De res, de res”.

June 2005

xevigalceran
Respectar els arbres, les plantes i els ocells
Respectar els arbres, les plantes i els ocells
Són dos quarts de sis de la tarda i la placeta bull. Un nen de set anys plora desesperat. Ha trepitjat la pilota de plàstic amb tanta mala idea que s'ha fotut una llet digne de sortir als espantosos i poc creïbles programes de vídeos domèstics. Un cop a terra, el nen es queda aturat, i tarda uns tres segons a reaccionar. Fins que no veu que algú el mira, no comença a treure llàgrimes i més llàgrimes. Un avi vestit d'hivern quan ja és estiu s'ho mira tot com aquell que ja ho té tot fet. Em fa angúnia veure que porta un jersei de llana i espardenyes d'estar per casa. Seu sol en un banc de ferro, preciós. Té la mirada perduda, fins que troba que l'observo, i em respon amb un somriure forçat, indiferent. A les escales de la placeta -les mítiques escales de la placeta!- hi ha dues mares que s'expliquen coses. Que si ja m'ha vingut la regla, que si m'agrada més en Buenafuente que en Tardà, que si les cireres van a sis euros, que si el meu marit es depil.la... Parlen en veu baixa, però se n'adonen que el so arriba fins al racó on les miro. I elles em miren amb mala llet, com tractant-me de xafarder. M'agrada la placeta perquè no hi ha gronxadors, ni tobogans, ni històries d'aquestes. Reivindico que un nen s'ho pot passar bé en un espai lliure sense necessitat d'enfilar-se en un joc infantil horrorós i perillós. Un gronxador és una font de discussió continua. Hi ha bufetades per pujar sobre una estructura metàl·lica inestable i estèticament cridanera que ha provocat milions i milions de viatges a l'hospital estil "Kramer contra Kramer". A la placeta d'Arenys els nens xuten, s'amaguen, es peguen i corren amb llibertat i sense res que els aturi ni que els faci nosa, com ha de ser.
Em fixo en una placa que hi ha en un cantó de la plaça, que posa "Respecteu els arbres, les plantes i els ocells". Em miro com un nen gros, lleig i amb pèl moixí sota el nas apallissa un nen petit, encara més lleig i amb mocs secs sota el nas. Però decideixo no intervenir, perquè el nen gros, lleig i amb pèl moixí sota el nas està apallissant un nen petit, encara més lleig i amb mocs secs sota el nas, però en cap moment ha perdut el respecte als arbres, les plantes i als ocells.
8 de juny de 2005
Originalment aquest text es va publicar aquí

April 2005

xevigalceran
En Fàbregas, els croissants i el caliquenyo de l'Agustí
En Fàbregas, els croissants i el caliquenyo de l'Agustí
Sóc home de bar, ho admeto. M'agrada anar a fer el cafè amb llet al matí, la cervesa al migdia i el cafetó després de dinar. El bar és un reflex del món. Hi trobes el simpàtic, el gamarús, el desganat, el brut, el set-ciències... A Arenys hi ha un bar on m'hi sento bé. És La Croissanteria. Des de fora no en donaries ni un duro. Estret com una mala cosa, t'has de fer un fart de demanar permís per passar d'una banda a l'altra del local. Normalment t'has d'estar dret, perquè les quatre taules que hi ha sempre estan ocupades. Per xerrar has de cridar, perquè tens l'altra gent a un centímetre. Però La Croissanteria té un encant, o més d'un. Per començar, els croissants. Són bons, què carai. A vegades vas a llocs que demanes un croissant i gairebé busques el codi de barres pel gust artificial que arriba a tenir. Els entrepans són boníssims, amb pa de veritat i embotit que té gust. I quan et prens un cafè l'assaboreixes. Però si quan vaig per Arenys sempre m'aturo a La Croissanteria no és per la teca, sinó per la gent. Per començar, els amos (els agustins), el pare i el fill. El pare és l'ànima del local. Ho controla tot: xerra amb un, critica l'altra, riu amb un tercer i cobra dos tallats i un cafè a un quart. Fa més de deu anys que el conec i, tot i els inconvenients que ha pogut tenir, el veig sempre igual. Gras, amb les ulleres a la punta del nas a punt de caure i fins que va poder, amb el caliquenyo mig apagat a la boca. És un home que es fa amb tothom, un bon relacions públiques. L'altre dia m'explicava les visites d'en Cesc al bar. Si encara hi ha algú que no ho sap, en Cesc Fàbregas és un noi que tot just ara li surten els primers pèls a sota el nas i ja triomfa a la lliga anglesa de futbol. En Cesc és d'Arenys, i tan ell com el seu pare són habituals de la Croissanteria. Ara perquè viu a Londres, però quan està per Arenys sempre ve una estona per aquí, em diu l'Agustí, tot orgullós. Mentrestant, l'Agustí fill, gros i amb el cap ben pelat, fa petar la xerrada amb els habituals del bar. Parlen de futbol, de l'Espanyol, dels àrbitres i de jo què sé més. De dins del bar també veig que surt en Joan Pons, tot un personatge d'Arenys. Home culte, sempre té una opinió de tot. I l'acostuma a encertar. Fa uns anys, els agustins es van acollonir perquè just al costat de la Croissanteria van muntar un bar, molt més gran, i que hi feien de tot. Però ha passat el temps i cada vegada que passo per Arenys m'hi paro a fer el cafè i he de continuar demanant permís per passar d'una banda a l'altra del local.
14 d'abril de 2005
Originalment aquest text es va publicar aquí

February 2005

xevigalceran
L'arròs d'Arenys porta cua
L'arròs d'Arenys porta cua
Odio fer cua. Odio esperar-me per menjar. No hi ha res pitjor que tenir gana i no poder omplir l'estomac. La mala llet se m'estén per tot el cos i em converteixo en un gos mal educat (per cert, hi ha algun gos educat?) Doncs molts i molts migdies de molts i molts divendres de la meva vida dels últims deu anys, me'ls he passat fent cua a la porta d'un restaurant d'Arenys. Resulta que tinc un cap a la feina que és de la Catalunya interior, i que quan baixa al Maresme ha d'anar sempre a menjar arròs al port d'Arenys. Fins aquí cap problema. El port d'Arenys està ple de bars, restaurants i "xiringuitos” (no escric guingueta perquè em fa ràbia i em fa pensar en xinxeta) per poder cruspir-se un arròs boníssim. Però l'home sempre ha d'anar al "Bar del Puerto", que sempre hi ha cua. Vagis a l'hora que vagis. Si hi vas a la una, hi ha jubilats vestits de diumenge, si hi vas a les dues, hi ha empresaris amb mòbil i corbata i si hi vas a les tres, hi ha famílies senceres amb nens repel.lents. La gent s'amuntega a fora. Els afortunats seuen en una de les poques cadires que hi ha a la sala d'espera improvisada, tot mirant la gent com menja, i els altres es queden de peu dret. Mai hi ha tertúlia. La gent té gana i no està per xerrar. Sempre hi ha qui organitza la cua. Sap en tot moment a qui li toca, que la dona grassa de l'abric de pell i el seu marit insignificant van just darrere de la parella d'enamorats que, com a mínim, es porten dotze anys de diferència d'edat. L'expert en cues també veu quan una iaia descarada intenta passar per davant de tots, o quan un pare preocupat acompanyat per un adolescent amb grans no se n'assabenta que ja ha arribat el seu torn. I jo, mentrestant, intento passar el temps mirant-me aquell avi que es fot l'arròs amb la impaciència d'un nen de dotze anys. O aquell executiu que comparteix taula amb la seva dona, però que es passa el 80% del temps parlant per telèfon. Penso que sort que d'aquí uns minuts (no sé quants) també podré menjar un bon arròs mentre sóc observat per una cua de gent que faran la mateixa cara de pallús que estic fent jo en aquell moment. I amb el convenciment que d'aquí tres setmanes, el cap em trucarà i em dirà: "per què no anem a menjar arròs al "Bar del Puerto"?" Sort que paga ell, que si no...
25 de febrer de 2005
Originalment aquest text es va publicar aquí
xevigalceran
El "xurrero", setanta-cinc cotxets i les ulleres de la Pantoja
El "xurrero", setanta-cinc cotxets i les ulleres de la Pantoja
La gent d'Arenys no dedica els diumenges al matí a rentar el cotxe. Ni a fer l'all-i-oli de la fideuà del dinar. Ni a planxar les camises que s'han de posar durant tota la setmana. Ni a regar les plantes de maria del terrat. Ni tampoc a jugar a futbol o a tennis taula. Ni a treure els grans de pus de l'esquena de la seva parella. Ni a engegar la moto per anar a fer les “curves” de Tossa. Ni a... La gent d'Arenys es passa tots els diumenges al matí... caminant. Si, si, caminant. Pensareu que és una activitat ben normal per un diumenge al matí, i ho és. Però el que no és tan habitual és que el trajecte a cobrir sigui de... només dos-cents metres!!! La gent camina pel passeig de Mar, des de la cantonada amb la Riera fins al “xurrero”. I punt. Com que el trajecte és curt, l'acostumen a fer quatre vegades, dues d'anada i dues de tornada. A pas lent, com aquell que ja ho té tot fet, amb el diari sota l'aixella. Amb el cap ben amunt, mirant a banda i banda, per saludar a uns i fer veure que no has vist a d'altres. La segona vegada que es passa pel “xurrero” és obligat comprar quatre patates. I la gràcia és aquí: les patates no se les mengen a peu dret, ni asseguts a un banc, ni se les enduen a casa. Com que la gent està cansada de tanta activitat, les patates s'han de menjar asseguts en una de les tres-centes taules dels bars del passeig. Com aquell paleta que va a esmorzar cada matí al bar, s'endú l'entrepà embolicat amb paper “albal” i només consumeix la cervesa i el “carajillo”. A Arenys no passa res, tothom està de bon rotllo amb el “xurrero” i el “xurrero” ben content!! I us preguntareu com pot ser que en un tram de dos-cents metres hi càpiguen tres-centes taules. Doncs si, hi caben. L'únic problema és que després no saps si estàs conversant amb els de la teva taula o amb els de la del costat. Diumenge passat em vaig assabentar amb pèls i senyals dels problemes de la germana i el cunyat d'una dona amb el cabell tenyit de vermell (quin horror!) i amb ulleres estil Pantoja (quin altre horror!), que ho explicava tot amb una fal·lera! Vaig estar a punt de recomanar-li un llibre del doctor Corbella (per a ella, no per a la germana). N'estic segur que fins i tot la sentien els conductors dels cotxes que aquella hora s'aturaven al semàfor de la carretera, que es miraven els que fèiem el vermut amb certa ràbia. I mentrestant pel passeig anava passant gent i més gent... Dada important: si l'índex de naixements està creixent espectacularment a Catalunya, Arenys en té una part important de culpa. Si no vaig veure passar setanta-cinc cotxes en tres quarts d'hora, no en vaig veure cap. I vinga nens, i més nens, i encara més nens... uns plorant, els altres rient, uns quants gemegant, la resta dormint. Quin espectacle, mare meva! Dos dies més tard vaig tornar a passar per davant el passeig, aquest cop en cotxe. Feia sol com diumenge, però les taules i les cadires estaven arreplegades una sobre de l'altra, i només hi havia un parell d'avis prenent-se un conyac a l'Ateneu, segur que d'amagat dels seus fills. Vaig pensar que durant una època els fills amaguen els petits vicis davant dels pares i després són els pares qui s'amaguen dels fills. És la vida. Fins i tot vaig tenir la temptació de baixar a comprar quatre patates i cruspir-me-les amb els dos avis solitaris, però millor deixar-ho per diumenge, el dia que els arenyencs surten a passejar pels dos-cents metres més concorreguts del poble.
10 de febrer de 2005
Originalment aquest text es va publicar aquí