En record de l'àvia Joaquina, la Senyora Capdevila.
"L'àvia, la Joaquina Maresma, la senyora Capdevila, la filla de la senyora Ifigènia i en Mariano l'espardenyer, l'esposa d'en Lluís, la mare de la Mª Àngela, l'Adelaida, la Carme i en Manel, l'àvia i besàvia ha nascut, viscut i mort a Can Capdevila a la seva estimada Riera, ens va deixar el dia la revetlla de Sant Joan perquè no oblidem que la millor manera de viure la vida és celebrar-la. L'àvia, els ulls que ho han vist tot.
Tossuda i rebel "la teva àvia té idees pròpies, fa sempre el que vol", predicava amb l'exemple. Contradictòria, orgullosa i humil, tot i ser l'encarregada de rentar els plats era enemiga declarada dels rentavaixelles. Cada matí, es treia els anells i es lligava les mànigues de la bata amb una goma de pollastre. Va haver de volar amb 90 complerts, carregada de llençols un tram d'escales, baixant del terrat, trencar-se el braç per tres llocs per acceptar que li'n compressin un. "Saps nen és que quan em llevo les mans no rutllen i amb l'aigua calenta de rentar plats se'm posen en marxa". I posar-se en marxa per ella volia dir moltes coses: clavar claus, triar verdura, fer mitja, arreglar endolls, , "desendreçar el sostru mort" ,amagar les coses als llocs més insospitats per desespero de les seves filles i perseguir tots els lampistes i fusters que corrien per casa.
El seu egoisme eren les seves ganes viure. Pujava i baixava les escales sola, agafant-se als barrots amb tota la seva força, sabia quin era el preu de la seva independència. Per casa, cent vegades va caure i cent cops es va aixecar. Predicava amb l'exemple.
"Haig de menjar que si no, no tiro" I si era dolç millor, era una llaminera infatigable. A la cuina sempre rossegava una cosa o una altra "àvia, xiula" i ella, amb la boca mig plena, reia. A taula menjava poc, sempre guardava un racó pels postres, De la vida sempre esperava l'endemà, el millor, el futur, les postres, una promesa de felicitat assegurada. Així havia viscut la seva vida amb l'avi, així havia viscut la vida dels seus fills i els seus néts i així veia com els seus besnéts li omplien la casa de felicitat.
"L'àvia, la senyora Capdevila sempre hi era. Per tothom. Tocaves el timbre i veies com, poc a poc, gronxant-se amb el bastó, s'apropava i obria el seu cor i la porta de bat a bat amb un somriure de benvinguda. El seu cor era molt gran i ha estimat a tothom que se li ha acostat. Ha estat amiga dels seus amics, dels amics dels seus fills, dels amics dels seus néts, fins i tot, coneixia els amics dels seus besnéts. A tothom ha fet seu i ella ha volgut ser de tots. Per això la senyora Capdevila era l'àvia de tothom. Vella entre la joventut, bella entre els joves. Els ulls que ho han vist tot.
Els seus dies grans eren les festes de Nadal i el seu sant, Sant Roc. Recordeu-la feliç, al pati, rodejada de macips, amb la taula llarga a l'hora de dinar o al pati ple d'amics a l'hora de les visites. Aquests dos darrers mesos la seva habitació ha estat el seu tron, el seu regne,"tinc moltes visites" deia orgullosa, i, des de la revetlla, can Capdevila ha estat un no parar de gent. Hi havia gent a tot arreu, a l'entrada, al pati, a la cuina, al menjador. Ha estat la festa que ella volia pels seus 100 anys "com que no puc anar enlloc obrirem les portes i donarem vi, cava i canapès a tothom, que vingui qui vulgui". Aquesta festa ella l'ha vist des del cuarto de cosir, la Senyora Capdevila també ha sabut sempre estar al seu lloc. Predicava amb l'exemple.
Filla única, em deia no fa gaire "Nen, vaig venir a aquest món sola i mira tot el que tinc". Ja al llit, no parava de repetir-nos "Estic contenta de tenir-vos, a tots", el seu darrer gest: un somriure.
Generosa com era en el seu amor i sabent com sabia que la vida compartida no té preu, no podia viure ni morir d'altra manera, al mig d'una festa, la festa a la que tots érem convidats, la seva vida, la nostra, la que ella ens ha regalat. Els ulls que ho han vist tot s'han tancat però hi ha molts ulls que viuran per ella més de noranta-nou, més de cent.
Gràcies àvia per haver-nos estimat."
