històric entrades

xfebrer

April 2025

March 2025

February 2025

January 2025

December 2024

November 2024

October 2024

September 2024

August 2024

July 2024

June 2024

May 2024

April 2024

March 2024

February 2024

January 2024

December 2023

November 2023

October 2023

September 2023

August 2023

July 2023

June 2023

May 2023

April 2023

March 2023

February 2023

January 2023

December 2022

November 2022

October 2022

September 2022

August 2022

July 2022

June 2022

May 2022

April 2022

March 2022

February 2022

January 2022

December 2021

November 2021

October 2021

September 2021

August 2021

July 2021

June 2021

May 2021

April 2021

March 2021

February 2021

January 2021

December 2020

November 2020

October 2020

September 2020

August 2020

July 2020

June 2020

May 2020

April 2020

March 2020

February 2020

January 2020

December 2019

November 2019

October 2019

September 2019

August 2019

July 2019

June 2019

May 2019

April 2019

March 2019

February 2019

January 2019

December 2018

November 2018

October 2018

September 2018

August 2018

July 2018

June 2018

May 2018

April 2018

March 2018

February 2018

January 2018

December 2017

November 2017

October 2017

September 2017

August 2017

July 2017

June 2017

May 2017

April 2017

March 2017

February 2017

January 2017

December 2016

November 2016

October 2016

September 2016

August 2016

July 2016

June 2016

May 2016

April 2016

March 2016

February 2016

January 2016

December 2015

November 2015

October 2015

September 2015

August 2015

July 2015

June 2015

May 2015

April 2015

March 2015

February 2015

January 2015

December 2014

November 2014

October 2014

September 2014

August 2014

July 2014

June 2014

May 2014

April 2014

March 2014

xfebrer
El govern d'Arenys de Mar ha agafat gust als plecs
El govern d'Arenys de Mar ha agafat gust als plecs
Tot fa pensar que a falta de diners el govern municipal de la nostra vila es dedica a fer i refer plecs, i així passa l'estona. Sembla com si li hagués agafat gust a redactar plecs i repetir concursos de tot tipus: guinguetes de la platja, recollida selectiva de la brossa... ja he perdut el compte de quants en porten.
Avui llegia que l'oposició s'afegeix als guinguetaires i reclama la redacció de nous plecs. Si és perquè no els agraden, és una cosa, però si el problema és que els plecs aprovats en sessió de Ple no coincideix amb els plecs publicats al BOPB, això ja són "palabras mayores".
De fet no ho acabo d'entendre i com que només disposo de la versió de l'oposició, haig de suposar que el govern municipal ens aclarirà que això no és així. Seria inversemblant que l'Ajuntament publiqués documents diferents dels aprovats. Per què es faria? per enganyar l'oposició? Això sí que seria una clara demostració de la manca de transparència. Haig de suposar, però, que els regidors i regidores de l'oposició disposen del document de l'expedient d'aprovació al Ple i el poden contrastar amb el text del Butlletí Oficial de la Província.
Tot té un perquè i uns protagonistes, i em dol pensar que els nostres dirigents han perdut els papers. Tinc la impressió que no tenen ni idea de què volen aconseguir, i que només van fent coses per acontentar-nos i aconseguir vots per perpetuar-se. Dic que em dol perquè m'agradaria pensar que els regidors i regidores del meu poble tenen molt clar què volen aconseguir per a tots nosaltres, dedicant moltes hores i esforços sense esperar res a canvi. Em dol perquè m'agradaria pensar-ho, però em costa molt. No ho veig.
Recomano als grups municipals de l'oposició que llegeixin bé els documents que es porten a aprovar al Ple municipal, i ho contrastin amb els documents que es publiquen als butlletins oficials, no sigui que el govern d'Arenys de Mar els vengui gat per llebre.

February 2014

January 2014

December 2013

November 2013

xfebrer
Avui he arribat al post 3.000
Avui he arribat al post 3.000
El dia 9 de gener de 2005 escrivia el meu primer post d'aquest bloc, parlant del Tractat de la Unió Europea. Hauran passat gairebé 9 anys (falta un mes i dotze dies) i estic escrivint el post número 3.000. L'any 2005 vaig escriure 149 entrades, i l'any 2006 en varen ser 326. Des de l'any 2007 he escrit un post diari, sense interrupció. 
Els he escrit majoritàriament des d'Arenys, però també n'he escrit des de Vic, Cantonigròs, Fes, Londres, el País Basc... Els temes han estat diversos, però no cal dir que la política domina en claredat el rànquing. Política catalana, local i estatal, i analitzada des de diferents posicionaments polítics, ja que precisament, durant aquest temps he viscut l'etapa de regidor de govern al meu ajuntament, els anys 2007 a 2011, i per tant amb uns coneixements de la realitat de la vila, diferents entre abans, durant i després del meu pas per la casa de la vila.
La política m'interessa, però no com a professional, sinó com a ciutadà compromès, i d'aquí va venir la decisió de presentar-me a les eleccions municipals de 2007, i durant quatre anys vaig estar treballant per al meu poble, amb els encerts i els errors comesos, però en cap cas amb voluntat de servir-me'n. És per això que em dol i em fa tanta ràbia quan veig polítics que utilitzen els seus càrrecs per beneficiar-se'n econòmicament, caient, a vegades, en el pou de la corrupció. 
Qui dedica una part de la seva vida a la política, de manera amateur, no tan sols no en treu un benefici econòmic, sinó que li suposa una pèrdua d'ingressos, un fet que no tothom sap veure i que fa que moltes persones posin tots els polítics en el mateix sac. Us asseguro que no tothom és igual.
Escriure un post diari m'ha disposat a ser crític de moltes actuacions i esdeveniments, a vegades amb una certa contundència, sens dubte gens objectiva, però sincera. Qui vagi per la vida defensant l'objectivitat quan s'opina dels més variats temes, enganya i s'enganya. El que és important és l'honestedat i saber reconèixer els errors, i jo n'he comès molts i en demano disculpes.





Acabo aquest post 3.000 felicitant als demòcrates per l'expulsió de Silvio Berlusconi del Senat italià. Tant de bo hi hagués més exemples a seguir. Tant de bo els corruptes fossin expulsats de la política. Tant de bo cap país, nació, municipi no fos governat per corruptes i delinqüents fiscals. Celebrem la bona notícia que ens arriba des d'Itàlia.

September 2013

xfebrer
Balears: les majories absolutes no ho justifiquen tot
Balears: les majories absolutes no ho justifiquen tot
Ahir, al meu blog, parlava en defensa de la democràcia, i posava com exemple d'un mal ús el xantatge de Berlusconi per salvar la seva pell. Sens dubte que trobaríem en totes les democràcies del món actituds menyspreables, però en cap cas justificarien els models autoritaris.
Una mala interpretació de la democràcia representativa són les majories absolutes. Hi ha qui es creu que obtenint la majoria absoluta parlamentària tens dret a tot. El PP, sobretot a València i molt especialment a les illes Balears, es pensa que per haver obtingut la majoria absoluta pot atacar qualsevol dels drets de la ciutadania, convertint la societat en el seu feu, i exercint l'autoritarisme més cruel i desfermat. No és això.
Governar és servir i si es té majoria absoluta et permet fer-ho amb més llibertat, però d'aquí a poder maltractar la ciutadania n'hi ha un bon tros. Novament hem de parlar de les diferències entre legalitat i legitimitat, entre ser just i ser ètic i moral. Si la justícia es decanta massa de l'ètica i la moral vol dir que alguna cosa està funcionant malament.
A l'hora que escric aquest post, no sabem la repercussió de la gran manifestació convocada per aquesta tarda a Mallorca. Estic segur que serà important, i també pacífica, però del que encara estic més segur és del sentit comú dels organitzadors i participants i de la manca de moral i ètica del president Bauzá, els seu govern i el seu grup parlamentari. Està vist que amb el concepte de democràcia que té el PP, el nostre sistema està molt lluny d'assolir la plena democràcia que respecta els drets de la ciutadania.

July 2013

xfebrer
No ens faci por definir Espanya com una autocràcia
No ens faci por definir Espanya com una autocràcia




Avui us recomanaria que llegíssiu l'article del periodista Thomas L. Friedmann, de The New York Times, traduït per Lídia Fernàndez al diari ARA, "La revolta surt als carrers del món". L'autor es basa en un article de Paul R. Pillar, a The National Interest, on es preguntava com era que vèiem tantes revoltes populars en països democràtics.
Crec que, sense parlar en cap moment d'Espanya, és difícil que llegint l'article no fem la comparació i hi observem uns trets que l'identifiquen amb una autocràcia, que sona tan malament, però que ens hauríem de començar a acostumar de pronunciar-la amb naturalitat.
Ho he dit mil vegades, i ningú se n'amaga, però al nostre país les majories absolutes no serveixen per governar amb més tranquil·litat, a l'hora de portar a terme aquells projectes i promeses electorals, sinó que es converteixen en un paisatge en què la majoria absoluta els dóna dret a tot, sense necessitat de complir les promeses, i carregant-se tot allò que els fa nosa per erigir-se com a força única, encara que sigui a costa dels drets més elementals de les persones.
Qui digui que això no està passant a Espanya, estarà negant l'evidència, i tindrà un interès especial a que no es difongui. Un interès ideològic i/o econòmic.
És per això que a Espanya les majories absolutes són tan perverses, siguin quins siguin els partits que les aconsegueixin, encara que la història ens ha demostrat que és la dreta qui se n'aprofita millor.
Si encara no hi esteu d'acord, poseu els exemples que vulgueu de les diferents polítiques i decisions que s'estan prenent, i us adonareu que s'estan promulgant lleis restrictives, impositives que ens porten a una involució de la societat del benestar en què ens trobàvem, amb tots els seus defectes i millores a treballar.
El panorama espanyol és molt negre, per la situació econòmica, fruit d'una mala praxis dels governs actual i anterior, però també per un mal ús de la majoria absoluta que el poble espanyol va obsequiar al Partit Popular, que ha convertit l'Estat en una autocràcia.

June 2013

xfebrer
150 anys de la Societat Coral l'Esperança
150 anys de la Societat Coral l'Esperança

La Música pot ser en algun moment un refugi per a la nostra ànima, per al nostre estat d'ànims que avui es troba força convuls. Personalment em refugio en la música clàssica i, en funció de la situació, d'un període o altre de la història de la música. Fins i tot temes aparentment tràgics i melancoliosos poden aportar-nos el repòs i força que necessitem. Sobretot un divendres d'una setmana moguda i fatigant.


Avui, per atzar he anat a parar a l'Actus Tràgicus de J.S. Bach. No sé si coneixeu la

peça, però us haig de dir que és brillant, com tota l'obra del gran mestre. Una obra coral que fa molts anys vaig descobrir i me'n vaig enamorar. Encara recordo els cantants solistes. Eren joves, amb poca experiència, però amb fusta. La peça va entusiasmar.

Les cantates de Bach, per als que ens agrada la música coral, són un bon referent i tot sovint hi hem d'anar a parar. Hi ha molt bons compositors de música coral, alguns molt recents en la història, però Bach és únic. El nostre país té un passat i un present coral important. Les entitats corals, els orfeons i cors de clavé han fet història i han acostat la música a molta gent. Des de les corals infantils als vells orfeons, són moltes les persones que han format part del món musical, amb tot el que això ha significat per a la nostra cultura i orgull de poble singular.


Aquests dies a Arenys, la Societat Coral l'Esperança celebra els 150 anys de la seva fundació, i ho fa recordant la història i oferint diferents concerts a la vila. La coral té una riquesa musical, però també social i d'amistat. Les corals i orfeons han estat un exemple de treball en grup, on la suma de molts ofereix el resultat desitjat, on cadascú juga el seu paper en harmonia, i al final es troben en la coda. 


Desitjo molta sort a la Societat Coral l'Esperança i el desig que la seva tasca musical i cultural continuï endavant, gaudint de la música i l'amistat. També un record per a la Coral Canigó, on vaig tenir la sort de cantar-hi durant més de vint anys, i que enguany celebra els 50 anys de la seva fundació. L'Enriqueta Anglada, la primera directora i ànima de la coral, que la va fer gran. A ells també molta sort i gratitud.

xfebrer
150 anys de la Societat Coral l'Esperança
150 anys de la Societat Coral l'Esperança

La Música pot ser en algun moment un refugi per a la nostra ànima, per al nostre estat d'ànims que avui es troba força convuls. Personalment em refugio en la música clàssica i, en funció de la situació, d'un període o altre de la història de la música. Fins i tot temes aparentment tràgics i melancoliosos poden aportar-nos el repòs i força que necessitem. Sobretot un divendres d'una setmana moguda i fatigant.


Avui, per atzar he anat a parar a l'Actus Tràgicus de J.S. Bach. No sé si coneixeu la

peça, però us haig de dir que és brillant, com tota l'obra del gran mestre. Una obra coral que fa molts anys vaig descobrir i me'n vaig enamorar. Encara recordo els cantants solistes. Eren joves, amb poca experiència, però amb fusta. La peça va entusiasmar.

Les cantates de Bach, per als que ens agrada la música coral, són un bon referent i tot sovint hi hem d'anar a parar. Hi ha molt bons compositors de música coral, alguns molt recents en la història, però Bach és únic. El nostre país té un passat i un present coral important. Les entitats corals, els orfeons i cors de clavé han fet història i han acostat la música a molta gent. Des de les corals infantils als vells orfeons, són moltes les persones que han format part del món musical, amb tot el que això ha significat per a la nostra cultura i orgull de poble singular.


Aquests dies a Arenys, la Societat Coral l'Esperança celebra els 150 anys de la seva fundació, i ho fa recordant la història i oferint diferents concerts a la vila. La coral té una riquesa musical, però també social i d'amistat. Les corals i orfeons han estat un exemple de treball en grup, on la suma de molts ofereix el resultat desitjat, on cadascú juga el seu paper en harmonia, i al final es troben en la coda. 


Desitjo molta sort a la Societat Coral l'Esperança i el desig que la seva tasca musical i cultural continuï endavant, gaudint de la música i l'amistat. També un record per a la Coral Canigó, on vaig tenir la sort de cantar-hi durant més de vint anys, i que enguany celebra els 50 anys de la seva fundació. L'Enriqueta Anglada, la primera directora i ànima de la coral, que la va fer gran. A ells també molta sort i gratitud.

March 2013

xfebrer
L'ACA ha estat sempre un mur per a Arenys de Mar
L'ACA ha estat sempre un mur per a Arenys de Mar

Podríem dir que les baralles o discussions entre l'ajuntament d'Arenys i l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) vénen de lluny, però no seria ben bé cert. Més aviat hauríem de dir que des de fa molts anys i legislatures, l'ajuntament de la vila no ha rebut cap tipus de resposta a totes les demandes presentades. Cap tipus de solució.


Quan no ha estat la sorra del final de la riera ha estat un vessament d'aigües fecals, que en portem uns quants. Al nostre país les obres es fan malament i ningú es fa responsable de res, ni tampoc de reparar-les.


El que està passant ara a Arenys no té nom, o en tot cas hem de parlar d'escàndol. No pot ser que cada dos per tres hi hagi vessaments que arriben a la platja, i no s'hi hagi posat remei. El problema és de manca de responsabilitat. Tenim uns càrrecs públics que no solucionen res, però tampoc els passa res. Uns càrrecs irresponsables que cobren com si fessin bé la feina.


Algú em pot explicar què passa amb l'ACA? Potser es tracta d'un organisme maleït? No podem dir que sigui un problema de tal o tal altre partit, perquè hi ha passat gent de tots els colors, o potser no. Podríem estar parlant del cobriment del rial del Bareu, o de la pavimentació del carrer Andreu Guri, però no cal. Només fixem-nos en com solucionen un problema de salubritat, que se'n parla a nivell nacional i internacional. Hi ha vingut consellers, directors generals, la Guàrdia Civil... I continua baixant merda. Hauran de venir des de Brussel·les per solucionar-ho?


Podem demanar la independència, però som incapaços de gestionar un clavegueram. Això és el que desanima la ciutadania. No es pot confiar en els nostres polítics perquè són incapaços de solucionar els nostres problemes. Tenim una plantada d'arbres formidable al costat de la platja, però no ens hi podrem banyar perquè s'ha convertit en una claveguera.


No sé si la independència ens ho solucionarà, però en aquests moments l'administració local està enclaustrada entre Ports de la Generalitat, Costes, Renfe, l'ACA, ACESA, Carreteres... tothom mana menys l'ajuntament, però ni fan ni deixen fer. Això és la mort segura de qualsevol iniciativa ciutadana, des de dins o fora l'administració.

xfebrer
Arenys de Mar reconeix la tasca de Carme Parera
Arenys de Mar reconeix la tasca de Carme Parera
Sense desmerèixer els altres candidats i candidates, penso que el resultat de les votacions per a l'elecció de l'Arenyenc de l'any, fa justícia a la tasca que realitza la Carme Parera des de fa tants anys. No és la primera vegada que una persona lligada amb Càritas rep aquest reconeixement, i això dóna credibilitat al premi i als seus impulsors.
Estem farts de veure com es prima l'excèntric per davant de persones que fan una feina de formigueta, sense necessitat de proclamar-ho a bombo i platerets, però a Arenys tenim la sort que els votants a reconèixer el mèrit dels nostres vilatants, es fixen en aquelles persones que, de manera desinteressada, dediquen part del seu temps a treballar per als més febles, els que la societat els ha castigat d'alguna manera i estan en risc d'exclusió social.
Felicito la Carme Parera pel reconeixement dels seus convilatans i, sobretot, per la seva tasca efectiva i generosa del dia a dia. Són moltes les persones que han acudit a la seva porta, sempre oberta, i que han aconseguit sortir del pou en què es trobaven, obrir portes que trobaven tancades i tenir una oportunitat per millorar les seva situació econòmica i familiar.
La Carme no ha regalat res, no es dedica a fer caritat, sinó que dóna l'oportunitat a fer-se un lloc en la societat, aquelles persones que estan disposades a treballar i lluitar per canviar la seva situació personal i familiar. La Carme és, doncs, solidària i ens dóna una lliçó de convivència i generositat. Gràcies. 

February 2013

xfebrer
M'hauria agradat una altra posició del PSC arenyenc

January 2013

xfebrer
L'oncle Vània a Arenys
L'oncle Vània a Arenys
Tal com us comentava en el post d'ahir, vàrem assistir a la representació de l'oncle Vània, d'Anton Txèkhov, al Teatre Principal, a càrrec de la companyia Fènix Teatre, i la direcció d'en Jordi Pons. L'acte va començar amb retard pel mal vici arenyenc dels cinc minuts de cortesia, que en realitat són de descortesia cap a les persones que hi anem a l'hora programada. La mala excusa d'ahir era que faltava arribar gent, és a dir que es tenia en consideració uns pocs que no eren puntuals en detriment de la majoria que havia arribat a temps. Des d'aquí demano als responsables que canviïn el costum i no castiguin els que ho fan bé.

Us haig de dir que l'obra em va agradar. La posada en escena, molt simple, permetia el lluïment dels actors, amb un gran equilibri interpretatiu on ningú destacava per sobre dels altres. Un mèrit que cal reconèixer als actors i actrius, però especialment al director, en Jordi Pons. Sovint el públic es situa massa lluny d'on té lloc l'escena i el priva d'entrar més en l'obra, d'identificar-se amb els personatges i compartir les seves angoixes o la fatalitat del destí.


La sensibilitat de l'autor ens va arribar gràcies a la qualitat interpretativa dels actors i actrius, ben dirigits per en Jordi, i ens va situar al país de Txèkhov, que no desencaixava gens del que poguéssim imaginar de moltes comarques de l'interior del nostre país.


Un any més en Jordi Pons ens regala la posada en escena d'una obra que no és un simple entreteniment, sinó que aprofundeix en temes reals i actuals, encara que tingui més de cent anys d'història, obres que no et deixen indiferent.

xfebrer
Arran d'una notícia al web de Ràdio Arenys
Arran d'una notícia al web de Ràdio Arenys


Us haig de confessar que no acostumo escoltar Ràdio Arenys, tot i que considero que és una molt bona eina per estar informat de tot el que passa a la vila. El que sí que faig és mirar la seva pàgina web i d'aquesta manera no quedo tan desconnectat. Els dilluns surt la informació del diumenge, on hi ha les declaracions dels polítics que han intervingut en el programa el Dominical.
Avui he vist que es parlava, entre altres coses, del personal municipal, i hi havia una afirmació de l'alcalde Fors que és errònia, que voldria puntualitzar. L'alcalde afirma que durant el mandat anterior es varen contractar 62 treballadors nous, i no és cert.
En el mandat anterior es va regularitzar la situació de molts treballadors que es trobaven en situació d'interinitat a l'espera que es convoquessin les oposicions de la seva plaça. Sóc una persona que m'agrada endreçar tot allò que està provisional, com vaig fer amb l'Arxiu Municipal, i a més sóc funcionari i sé què representa estar interir en una plaça. A part hi ha un temps legal per passar a definitiu.
És per això que durant el mandat anterior vàrem convocar oposicions per a diferents places que eren ocupades interinament, i per tant aquí rau l'equívoc de l'alcalde quan parla de contractacions. El matís és prou important, i val la pena que se sàpiga. Les dades són al Servei de Recursos Humans, un servei que en una empresa amb uns dos-cents treballadors, no existia, i vàrem crear durant el mandat. També es pot comprovar, observant les relacions de la plantilla de treballadors municipals que s'aprova anualment junt amb el pressupost. Si comparéssim les noves contractacions del mandat passat amb les del mandat que el precedia, veuríem que vam contractar molts menys treballadors. No busco la polèmica, sinó l'aclariment.
 


xfebrer el dilluns, de gener 14, 2013
 
 



September 2012

xfebrer
INDEPENDÈNCIA
INDEPENDÈNCIA
Aquest ha estat el crit unànime de la manifestació d'aquesta tarda a Barcelona, agradi més o menys als diferents partits polítics, des de CIU (sobretot la pota d'Unió) fins a C's. Això ho pot corroborà qui hi ha assistit i és sincer. Molts bots per no ser espanyol i fins i tot alguna asseguda a terra. Ha estat una festa reivindicativa, familiar i sincera. Pocs comentaris despectius, i una mesurada xiulada davant la caserna de la policia a Via Laietana.
Ara tothom farà els seus comentaris, i des d'Espanya, i els seus amics de Catalunya, s'han afanyat a desvirtuar l'èxit de la manifestació, tant amb el nombre de participants com en el lema i crits de la manifestació. Però no us preocupeu. És la por de qui perd que li fa fer aquest paper. Nosaltres hi hem estat i en som testimonis. El que puguin dir els espanyols, no ens ha de preocupar.
Em preocupa molt més saber què farà el govern de la Generalitat a partir de demà. Quina posició tindrà i com haurà viscut la manifestació d'avui. El poble s'ha manifestat (evidentment, una part dels catalans). Ara el govern ha de decidir què fa. Si ens decep haurà de convocar noves eleccions i presentar les cartes que vol jugar.
També em preocupa el PSC. El partit i els seus militants i simpatitzants són molt importants per Catalunya. No es poden autoexcloure ni els que avui s'han manifestat poden ignorar-los. El país, sigui independent o federat l'hem de construir tots junts. Fins i tot hauríem d'intentar incorporar els amics del PP (no serà fàcil). La societat és diversa i tothom hi té cabuda, sempre i quan ens respectem. Atenció, però. Respectar no és sinònim d'abaixar el cap sistemàticament. Les reivindicacions poden ser totalment respectuoses. Negar-les és un atemptat a la democràcia.
Seguirem amb atenció els nostres polítics i no els perdonarem que ens continuïn ignorant. Senyor Duran i Lleida, suposo que heu participat a la manifestació. No us he pogut veure. Hi havia massa gent. No em negareu, però, que el crit unànime era "Independència". No em sortiu per peteneres! Senyor Navarro, suposo que haureu vist algun reportatge de la manifestació. Si no ho heu fet, us ho recomano. Després em direu què cridava la gent. No feu el sord. Catalunya us necessita.

August 2012

xfebrer
La independència de Catalunya per sobre del meu cadàver
La independència de Catalunya per sobre del meu cadàver
Més o menys això és el que ha manifestat un coronel de l'Exèrcit espanyol. La seva argumentació és la lectura textual de la Constitució espanyola i els juraments dels militars de l'Exèrcit espanyol. No es tracta d'una opinió d'un beneit a qui li ha tocat massa el sol, sinó que com ell, molts militars i civils pensen el mateix. No entenen Espanya sense Catalunya, encara que els fem tanta nosa. A mesura que la paraula independència es vagi generalitzant i que hi hagi més actes com la manifestació del dia onze de setembre, o proclames com la de l'alcalde de Sant Pere de Torelló, escoltarem més insults i amenaces com les del coronel en qüestió. Tots som responsables dels nostres actes i de les conseqüències que poden derivar-se. Això no vol dir que no haguem d'actuar, sinó ser molt conscients de què fem i què diem. No ens ho podem prendre com un joc, i amb això no vull dir que estiguem jugant. Es tracta que ho tinguem clar, i que no obrem inconscientment. Recordo haver comentat en aquest mateix blog que sortides de to com les que puguem haver vist en la gent de SI, provoquen sovint la reacció contrària, la radicalització de C's contra el fet català, o de grups contraris a la immersió lingüística. Ja no parlo de sentències judicials perquè em dirien que pressuposo massa. És per tot això que entenc, per exemple, que el Ple municipal d'Arenys de Mar votés en contra d'instal·lar una estelada en edificis municipals, però respecto molt els qui varen votar-hi a favor. Crec que tenim l'obligació d'avançar junts, institucions públiques i societat civil, sense aturar-nos, però tampoc fent passos en fals. És per això que sempre demano el màxim consens i no deixar despenjada gaires persones ni partits polítics perquè entre tots conformem el país i no podem prescindir de ningú a la lleugera. Entenc que el ritme ideal no és el voldria la majoria dels independentistes, però cal valorar els petits passos que es van fent, les actituds que de mica en mica van assumint més i més persones, de manera el coixí es va estovant i engrandint. És massa aviat per a un cop de puny a la taula, encara que al final l'haurem de donar, però encara ens falta molta gent per engrescar i jo confio molt en una bona part de l'electorat i militància del PSC que no podem deixar de banda si volem triomfar com a poble sobirà.
xfebrer
De ben segur Sant Roc n'està agraït
De ben segur Sant Roc n'està agraït
Diumenge passat en el meu post, m'avançava felicitant el jovent que estava treballant bé perquè la festa de Sant Roc fos un èxit. Avui la xarxa d'arenyautes anava plena de felicitacions en aquest sentit, ja que realment la celebració de Sant Roc ha comprès un grapat d'actes festius molt ben dissenyats i festejats per tots els vilatans i vilatanes.També comentava que la festa de Sant Roc ens unia probablement més que la festa de Sant Zenon, o si més no era més participada. A la xarxa hi havia escrits en aquesta mateixa direcció, i penso que és bo que la nostra vila mantingui aquest caràcter participatiu a l'hora de celebrar les nostres festes. Potser ho podria relacionar amb el meu altre post quan parlava de la imaginació i l'enginy per suplir la manca de recursos econòmics. Algú es va queixar, per Sant Zenon, d'algun acte programat amb poca participació i en canvi un cost alt de contractació. Tot això s'haurà d'analitzar, si més no perquè l'experiència d'aquests moments de crisi serveixi d'alguna cosa i no tornem a caure en els mateixos errors.
Voldria destacar els escrits d'agraïment de la xarxa arenyautes, perquè massa sovint ens dediquem a criticar, i ho escric en primera persona del plural, i oblidem felicitar aquelles persones i fets que han estat ben treballats i han representat un encert, sobretot quan es tracta de fets socials i no individuals.
Tot i així, tinc un virus que de tant en tant surt i em molesta, perquè no em deixa gaudir de la lectura de la xarxa. Ja sé que és insignificant i que s'ofega ell mateix, però no deixa de ser un destorb de mal gust que m'agradaria solucionar. Ho tinc a la meva agenda per comentar-li al meu tècnic de software.
Felicitats a tots i totes les que heu participat a la festa, fent possible que molts més en poguéssim gaudir un any més. Que tingueu un bon final d'estiu.
xfebrer
Arriba la pesta a Arenys de Mar
Arriba la pesta a Arenys de Mar
Un any més arriba la pesta a la nostra població i l'hem de combatre purificant la vila. Hem de trobar els ungüents que ens curin, però sobretot, demanant l'ajuda a Sant Roc.
Una pesta que envaeix carrers i places de la nostra vila, i en què es fa més necessari que mai unir-nos per combatre-la. Només la unió de tots els arenyencs farà possible, amb la intercessió del nostre sant, l'alliberar-nos d'una mort segura.
Quan arriben aquestes dates, sempre he pensat que la festa de Sant Roc probablement és la que més ens uneix, fins i tot més que la de Sant Zenon, patró de la gaia vila, i Sant Joan, que és una de les grans festes a la població, però que té una connotació més de país i per tant el sentiment de vila queda en un segon terme.
No cal dir que en els darrers anys, amb la recreació teatral i festiva de l'arribada de la pesta a la població, la participació dels vilatans ha pujat de grau, i fa que la festa ens la sentim més nostra. És una manera d'unir-nos en una època en què l'individualisme ha fet molt mal, perquè és un obstacle per a les nostres relacions socials i veïnatge.
Segurament ens falta un pas més i és el que proposaria com a deures a tots els joves que lideren els actes festius, a qui hem d'estar molt agraïts per la tasca que realitzen, al marge de l'encert o bon gust dels cartells de cada any. Em refereixo a intentar que en aquesta festa també hi participin aquelles persones d'altres cultures i creences, que han arribat a la nostra vila buscant una feina per viure dignament, i que sovint queden al marge dels actes socials i culturals. Però també aquelles persones que tenen a Arenys la seva segona vivenda, de caps de setmana o estiu, i a les que l'han convertit amb la seva població dormitori. Hauríem de fer l'esforç que també elles participessin de les nostres festes i esdevinguessin uns més de nosaltres.
Si Catalunya necessita del concurs de tots per fer valdre els nostres drets i rebutjar l'espoli fiscal que ens escanya, també la nostra vila necessita de la participació de tots per fer-la avançar, i les festes són la millor manera de posar en pràctica aquesta col·laboració ciutadana.
Sant Roc, allibera'ns de la pesta!

June 2012

xfebrer
Polèmica amb els coloms d'Arenys
Polèmica amb els coloms d'Arenys
Sempre m'havien dit que quan tens una responsabilitat, per bé que ho facis no fas content a tothom. Acostuma a passar que uns ho volen blanc i els altres negre. Què has de fer? actuar d'acord amb el que penses i amb el que creus? però si has estat escollit et deus als teus electors. A quins? els que ho volen blanc o els que defensen el negre?
Què passa amb els coloms d'Arenys? doncs passa que durant tot el mandat passat i de manera reiterativa, el principal equip de l'oposició preguntava al govern per què no es feia res contra la 'plaga' de coloms de la vila. Les preguntes i precs al Ple municipal es varen formular de diferents maneres, totes en boca de qui va acabar sent el portaveu del seu grup, i que ja no forma part del Consistori.
Doncs ara que CIU ha recuperat el govern municipal, encara que en minoria, i tot i no comptar entre els seus electes amb qui va estar insistint en la cacera dels coloms, s'ha posat en marxa un sistema per capturar-los. Tot feia pensar, doncs, que finalment hauria arribat la pau a la vila, i ja no hauríem de sentir a parlar mai més dels coloms. Doncs, us equivoqueu!
Acaba d'aparèixer un grup de vilatans, o no? que estan recollint signatures contra la captura dels pobres coloms. Els defensors de la llibertat dels coloms a la nostra vila. Unes persones que mai varen dir res sobre les constants peticions de l'esmentat regidor perquè s'actués per eliminar aquestes "rates amb ales" que invadien la nostra vila. Ara que el govern de torn pren les mesures, surten i protesten.
Què farà el govern de CIU? ¿farà cas als firmants del manifest favorable als coloms, com va fer cas als firmants per la defensa de mantenir una platja que ha perdut la bandera blava? contra la reivindicació dels firmants, només hi té la lluita d'un exregidor. O potser, els detractors dels coloms organitzaran una recollida de signatures perquè es faci fora aquests animals tan molestos?
A qui haurà de creure l'alcalde Estanis? el seu company de partit, o els firmants de la defensa dels coloms? Governar és prendre decisions, i aquestes poden ser encertades o equivocades, però el que no es pot fer és no decidir. Passarà com amb la platja del Cavaió?
Per cert, avui hi ha Ple municipal a Mataró, i estic pendent de veure si el Secretari prendrà la mateixa decisió que la Secretària de l'Ajuntament d'Arenys, i a les 12h de la nit farà anar a dormir els regidors i regidores mataronins. Es poden estalviar un parell o tres d'hores ben bones!

May 2012

xfebrer
Els límits de la Solidaritat són l'engany
Els límits de la Solidaritat són l'engany
Catalunya és solidària, i jornades com la d'avui en són la prova. Estem parlant de solidaritat i no caritat. La solidaritat és molt més complicada. Solidaritzar-nos vol dir posar-nos al lloc dels que pateixen. No es tracta de donar una almoina. Si la nostra solidaritat s'acaba avui, estem parlant d'una bona obra, d'una almoina. Si la preocupació pels altres sobrepassa la jornada, probablement estem parlant de solidaritat.
Els catalans tenim un component de solidaritat que ens ve per imposició. Estem obligats a ser solidaris amb la resta dels pobles espanyols. El problema és que ens prenen el pèl, ens enganyen, i per tant supera els límits de la solidaritat. Aquí rau el problema, que molts no volen entendre. No els interessa.
Avui, llegir el diari ARA m'ha accelerat la meva taxa d'indignació. L'actitud del govern espanyol pel que fa a l'aeroport del Prat provoca un sentiment de colonitzat per una metròpoli que prefereix enfonsar-se amb tots que no pas posar en perill la primacia de la seva capital.
Amb Espanya estem condemnats a estar per sota, i és per això que ens frenaran qualsevol iniciativa que pugui desmarcar-nos. Amb tot aquest panorama no és estrany que sorgeixin crits independentistes. El cas és que encara no estem prou malament. Encara podem caure més avall del pou, i per tant no tenim prou quòrum per revoltar-nos.
Avui hem organitzat una jornada solidària per afrontar els problemes més immediats, ocasionats per les males arts d'uns quants. Ens enganyen i això és el pitjor que poden fer. No hi ha diners! exclamen. El problema és el mal ús que se'n fa. Oi que han trobat 23.000 milions d'euros per a Bankia? Doncs per què ens retallen salut i educació? Si el PP que governa a Madrid ha malgastat els diners de Bankia, per què ho hem de patir tots? Que cadascú pagui per la seva culpa, i que no siguin sempre els mateixos.
Avui és un dia solidari, perquè al nostre país no hi ha Justícia. Catalunya continuarà essent solidària, i a nivell d'Espanya, per força, però hauríem de poder fiscalitzar l'ús que es fa dels nostres diners, i recuperar aquells que es malgasten. Els límits de la solidaritat són l'engany. Com ha fet Espanya amb els diners que venien de la Unió Europea.
xfebrer
El somni de Mn. Pepe
El somni de Mn. Pepe
Avui us volia parlar de l'Aina Clotet i molt concretament de la sèrie de TV3, "Gran Nord". De fet em podria parlar poc perquè amb el primer dia en vaig tenir prou. Vaig passar vergonya, en primer lloc perquè era una sèrie de la 'meva', de TV3, i en segon lloc perquè hi actua l'Aina Clotet, a qui admiro com a actriu. Llàstima!
Però, ha estat durant la celebració de la missa en record de Mn. Martí Amagat, avui que fa un any que ens va deixar, que Mn. Pepe, el celebrant, m'ha brindat el tema del dia: "El somni de Mn. Pepe".
Si ahir a la tarda el Teatre Principal estava ple fins a la bandera, amb les entrades exhaurides des de força dies abans, avui l'església parroquial tenia mitja entrada. Hi assistien feligresos que durant molts anys varen compartir l'eucaristia amb en Martí, i voluntaris de la comissió que es va crear per preparar els actes del seu homenatge.
En Pepe ens ha explicat el somni d'aquesta nit, en què se li ha aparegut en Martí i li ha demanat que ens agraís el record, però recalcant-nos que, per sobre de tot, havia estat rector.
En Pepe ha estat durant més de trenta anys el germà gran d'en Martí, el company en temps difícils, treballant a contracorrent, l'amic... En Pepe va sentir més que ningú la decisió del bisbe sobre el futur d'en Martí, i encara més la seva mort sobtada, avui fa un any. En Pepe no tenia previst celebrar la missa d'aquest vespre, sobretot perquè no trobava les paraules amables que els assistents esperaven sentir.
En Pepe s'ha mostrat dolgut per considerar que la faceta religiosa d'en Martí ha passat desapercebuda, perquè havia de ser l'acte d'avui, la celebració eucarística, el punt de partida de l'homenatge, perquè en Martí havia estat més que res, rector de la vila.
Les paraules d'en Pepe han estat dures, algú dirà que ha tingut la sensació que li llançaven un gerro d'aigua freda. Els que coneixen en Pepe, els que l'han escoltat en els sermons o han compartit estones i treball amb ell, saben que parla sense embuts, ensenyant les cartes, dient el que pensa, sense importar-li si al davant hi té l'alcalde, el president del Consell Parroquial, o l'amic de tota la vida. En Pepe és un treballador incansable, que no té un no per a ningú. En Pepe va ser un puntal ferm d'en Martí, en tota la tasca sacerdotal, fent-li la vida més fàcil. En Pepe no ha volgut lluir mai, sinó que el seu objectiu ha estat procurar que tot funcionés en el moment oportú, que no fallés res, que tot quadrés.
En Pepe sap, per experiència, la dificultat que representa portar endavant una parròquia com la nostra, sobretot per ser coherents amb el seu esperit crític, la seva actitud enfrontada amb l'església encarcarada, amb la jerarquia.
Per tot això, en Pepe ha considerat que la tasca de trenta-dos anys de rector s'havia tocat massa d'esquitllada, i ha tingut la impressió que l'homenatge s'havia, d'alguna manera, frivolitzat. En qüestió d'opinions tot hi cap i tothom ho veu a la seva manera, però no m'agradaria pensar que les persones que han treballat en l'organització dels actes d'homenatge, se'n van a casa cap cots. Entenc la seva sorpresa i fins i tot una mica de regust, però voldria pensar que en Pepe no ha personificat la seva crítica, sinó que ha volgut donar un toc d'alerta, perquè no ens oblidéssim que la vida d'en Martí, i la seva pròpia, han estat estructurades al voltant de la Fe i de la seva dedicació sacerdotal per encomanar-la als seus vilatans, al seus feligresos. Gràcies Martí i Pepe per la vostra feina i dedicació desinteressada.

February 2012

xfebrer
Tu i jo subvencionem Alícia Sánchez-Camacho
Tu i jo subvencionem Alícia Sánchez-Camacho
Sí, encara que no ens ho han demanat, amb diner públic, és a dir, amb diner nostre, l'Estat i el Parlament català subvencionen el Partit Popular. Esclar que també ho fan al PSC, a CIU, ERC..., però atès que la senyora Camacho li sap tan greu que es llencin diners a favor d'Òmnium Cultural, doncs no coneix el greu que em sap que els meus diners li alegrin la vida.
Quins són els temes que no s'acaben de resoldre mai? els que interessen als partits polítics. Un exemple: el seu finançament.
Semblarà una bestiesa, i potser ho és, però els partits polítics són, actualment, la xacra del nostre sistema democràtic. Els partits polítics que es varen nodrir de les associacions veïnals, per criminalitzar-les i culpar-les de tots els mals, són els que manipulen l'estat de dret i no fan possible que els drets de les persones siguin respectats totalment i escrupolosa.
La manca de transparència, objectivitat i democràcia interna dels partits és una contradicció davant el seu discurs sobre democràcia i representativitat. La manipulació que es fa de la base, dels infeliços, dels que van amb el ciri a la mà, es trasllada al poble, i tots passem a ser uns titelles a les seves mans.
Falta indignació. El moviment del 15-M va ser una caricatura del que pot arribar a ser l'estat anímic de la societat, si la crisi continua bufetejant als mateixos de sempre. Ni els sindicats s'escaparan de la crítica més severa per la seva manca de lideratge, net i honest, i posat al dia.
Volem saber amb què es gasten els diners. Perquè tots plegats som uns infeliços. Us fixeu en l'interès per conèixer els pressupostos, oi? doncs tot plegat és una estafa, perquè el pressupost que ens ensenyen i que fem veure que analitzem, no té res a veure amb el resultat de l'exercici. Sabeu per on vaig, oi? als catalans, que som tan espavilats, ens dibuixen unes inversions estupendes, però després no ens fixem què s'ha invertit, ni quant.
Si els sindicats i els partits polítics es lucren amb els nostres diners, volem saber en què se'ls gasten, i jo també li demano a la senyora Alícia Sánchez-Camacho, que es solidaritzi amb els que no poden accedir a la sanitat, per manca de diners, i els desviï els seus, els que li transferim nosaltres.

December 2011

xfebrer
Gràcies Ferran
Gràcies Ferran
Aquesta tarda hem acomiadat Ferran Soler, arenyenc d'adopció que ha estimat la vila i ha participat de la seva vida social i cultural fins als darrers dies. Ferran Soler és d'aquelles persones que tothom que té les orelles atentes a la vida ciutadana, l'ha conegut o n'ha sentit a parlar, perquè ha estat una persona activa en diferents àmbits, sempre de manera positiva i aportant el seu gra de sorra a la comunitat.
Políticament, culturalment, empresarialment i socialment, s'ha fet un lloc a la vila, educant amb el seu exemple i les seves ganes d'aprendre i ampliar el seu coneixement. Persona inquieta, que a qualsevol tertúlia, debat o conferència, hi participava amb la seva opinió o les seves preguntes. Una persona que ha deixat petja i que a partir d'avui és part de la història de la nostra vila.
El meu condol a tota la seva família, la seva esposa que és un exemple d'amabilitat, exquisidesa i generositat, i els seus fills, amb alguns dels quals he compartit temps difícils, però engrescadors. La Blanca, a l'Escola de Música, durant deu anys ajudant-la a fer-la crèixer, i ara com a pare d'una seva alumna. En Marc, a l'Ajuntament de la vila, quatre anys plens de dificultats, però amb la il•lusió de posar el nostre gra de sorra.
L'Aula d'Extensió Universitària de la gent gran ha perdut un alumne avantatjat, i un treballador incansable de la seva Junta directiva. La Joventut Seràfica, també en guarden un gran record, i en general tota la vila d'Arenys que avui ha omplert l'església parroquial per donar-li l'últim adéu. Gràcies Ferran.
xfebrer
Joaquim Cassà i la família Sala, artistes del vidre
Joaquim Cassà i la família Sala, artistes del vidre
Ahir vaig assistir a la presentació del llibre de Joaquim Cassà, Els Sala, senyors del foc, amb la presència de descendents de la família Sala, que varen fer el lliurament de dues peces de la seva col·lecció de l'art del vidre bufat, a la població d'Arenys que els va veure néixer.
La sala d'actes de la Biblioteca estava plena de gom a gom, i penso que valia la pena. El treball que ha fet Joaquim Cassà és molt interessant i ha permès descobrir uns artistes a qui desconeixíem i que ens fan sentir orgullosos com a poble.
Joaquim Cassà, de 91 anys, es porta sis dies amb el meu pare. Són de la quinta de biberó, la qual cosa ens fa entendre que la seva vida no ha estat fàcil. Ara que patim pel futur dels nostres fills, reconeixem que la nostra vida ha estat una bassa d'oli en comparació a la dels nostres pares, que varen patir i participar en un guerra fratricida.
Joaquim Cassà ha demostrat al llarg de la seva vida, tenir una vitalitat remarcable, i unes ganes enormes d'investigar i descobrir facetes de la nostra història, que aconsegueixen enriquir el nostre patrimoni cultural. L'agraïment manifestat ahir amb l'extraordinària assistència de vilatans, és una clara demostració de l'afecte que sentim per aquest convilatà, que amb humilitat i bonhomia, ha contribuït a fer gran la nostra vila.
L'acte va començar amb una introducció de la sempre admirada Pilar Vélez, que té la virtut de convertir en or tot allò que toca, il·lustrant-nos, una vegada més, amb el seu coneixement de l'art i la seva història. El protagonista, el senyor Joaquim Cassà, va presentar-nos la família Sala, amb rigor, però també amb traces d'humor i fins i tot amb prec al senyor alcalde, que va cloure l'acte, demanant-li el canvi del nom de la plaça Montserrat, en record de la família Sala.
Un oasi entremig del desert de l'angoixa que ens provoca la crisi financera, que tots vàrem saber agrair. La vida continua i els problemes que ens afecten no ens poden impedir d'alimentar-nos culturalment per continuar essent una vila capdavantera en cultura i societat.
El llibre ha estat possible gràcies al suport de l'Ajuntament i del Centre d'Estudis Josep Baralt, que amb aquest acte i inversió, dóna per acabada una etapa fructífera de la seva existència. L'Alcalde, a la cloenda de l'acte va desitjar que es tractés només d'una pausa en el camí, a l'espera que es pugui reemprendre la bona tasca de l'entitat.

November 2011

xfebrer
El Centre d'Estudis Josep Baralt és història
El Centre d'Estudis Josep Baralt és història
Aquesta tarda he assistit a la darrera Assemblea de socis del Centre d'Estudis Josep Baralt. Dic la darrera perquè en un dels punts de l'ordre del dia hi havia la dissolució de l'entitat. De fet l'anterior assemblea va ser l'any 2005, tot i que durant aquests sis anys, o millor dit, fins al 2010, s'han continuat fent activitats i editant la revista Salobre, amb molt bona resposta. Avui, però, els impulsors i ànimes de l'entitat han tirat la tovallola després que no trobessin relleu al capdavant del Centre.
No cal dir que és una llàstima que una entitat com aquesta abandoni l'activitat, perquè sense ser molt abundant, la qualitat era el segell i garantia. El seu darrer acte programat va ser la conferència a càrrec de Josep Maria Fradera, catedràtic d'Història Contemporània a la Universitat Pompeu Fabra, "La pàtria dels catalans", el 24 d'abril de 2010. El proper i darrer acte serà divendres vinent, amb la presentació del llibre de Joaquim Cassà, "Els Sala, senyors del foc. Vidriers arenyencs a cavall de dos segles".
Segur que hi ha molts motius i causes per què l'entitat plegui. No és fàcil mantenir-se al capdavant d'un projecte, vint anys o més, amb l'única recompensa de la resposta de la gent. Una resposta que cada vegada ha estat més puntual, sense haver aconseguit créixer en socis i col·laboradors. Ens comentaven que ni els articulistes de la revista Salobre es volien fer socis. Tampoc havien aconseguit la suficient col·laboració de l'Arxiu municipal, i la possibilitat d'un relleu a la Junta era una quimera.
No recordo els anys que fa que en sóc soci, però sempre he considerat el Centre com un projecte interessant per Arenys. Potenciar la recerca i la publicació dels seus estudis, és un component cultural que defineix una vila i que no s'hauria de perdre. L'Ajuntament d'Arenys, per boca de la regidora de Cultura s'ha compromès a continuar publicant la revista Salobre, però m'agradaria que també des de l'Arxiu municipal es potenciés la difusió d'estudis i treballs de recerca dels arenyencs i arenyenques. Que el comiat del Centre d'estudis no sigui un punt i final a aquesta parcel·la de la cultura local.
Permeteu-me que públicament manifesti el meu agraïment a totes les persones que durant aquests anys han fet possible la realitat del Centre d'Estudis Josep Baralt. Que tinguin per segur que la seva tasca ha estat molt positiva, i que ens ha enriquit culturalment a tots. Gràcies per la feina ben feta.
xfebrer
Govern municipal d'Arenys: inexperts o inconscients
Govern municipal d'Arenys: inexperts o inconscients
Em vaig proposar deixar un bon marge de confiança al nou govern municipal d'Arenys, i acceptar concepcions diferents a l'hora d'aplicar polítiques de govern i gestió. Cadascú entén el municipi a la seva manera, i és lògic que hi hagi discrepàncies. Tampoc és recomanable criticar els canvis que es produeixen en una alternança política, i com a molt pots defensar la teva manera d'entendre-ho, sense pretendre que només tu tens la raó.
Avui, però, després del desgraciat Ple d'urgència d'ahir dimecres, m'ha estat impossible no fer la meva reflexió, amb el perill que alguna cosa que pugui dir, no agradi a qui se senti al•ludit.
Tinc 26 anys d'experiència municipal, com a treballador en un parell d'ajuntaments i quatre anys de regidor amb responsabilitat de govern. Les he vist de tots colors, amb governs amb majoria absoluta i governs amb una minoria ben petita. La gestió municipal no és fàcil, i requereix d'una bona comunicació entre funcionaris i polítics. Comunicació i confiança, amb exigència i responsabilitat. Es cometen errors i s'han d'esmenar. Demanar disculpes quan cal, i acceptar-les quan hi ha bona voluntat.
Els ajuntaments necessiten bons polítics i també excel•lents treballadors. No sempre s'ha aconseguit una bona gestió, però entenc que Arenys de Mar compta amb un bon currículum des de fa molts anys, amb alternança política i molts protagonistes. El que no aconseguia l'experiència ho solucionava l'esforç i dedicació.
El govern actual té una manca d'experiència que el fa dèbil i perillós. Un govern en minoria que necessita el consens i comprensió de l'oposició, i que l'obliga a pactar molt i actuar de manera transparent. És per això que no puc entendre què ha passat amb el Ple urgent d'aquesta setmana, i m'agradaria recollir totes les opinions. Però una cosa ha quedat ben clara, i és que s'ha ratllat el ridícul i s’ha posat en perill el funcionament de l’ajuntament per al 2012.
No vull pensar que estem davant d’un equip d’inconscients, encara que algú els pugui acusar d’això, sinó que la manca d’experiència i un cúmul de circumstàncies ha provocat que hi hagués aquest lapsus, i confio que haurà servit d’experiència, per anar més en compte, treballar més conjuntament amb els serveis tècnics, i deixar-se estimar pels grups de l’oposició. Uns grups a qui demanaria que pensin amb el poble, i deixin una mica de banda els interessos partidistes, sense renunciar als seus principis, però posant per davant la consistència i salut econòmica del nostre ajuntament.
Em sap greu que el govern actual no consideri la participació, com si cedís el protagonisme a governs d'esquerra. És una llàstima que una eina tan interessant com és l'elaboració del Pla de Mandat i els respectius Plans d'Actuació Municipal de cada any, s'hagi estroncat amb l'arribada del govern de PP+CIU+Bloc. Reflexionin i s'adonaran que el millor regal que poden fer a la ciutadania a qui diuen servir, és presentar-los els seus projectes de mandat. Una eina viva, modificable segons les circumstàncies, però que és la carta de navegació que fa més transparent i democràtica la gestió política d'un ajuntament. No es deixin acusar d'inconscients ni prepotents, sinó obrin les portes a qui vol col•laborar amb el progrés de la nostra vila.

October 2011

xfebrer
Tu també ets xenòfob
Tu també ets xenòfob
És molt fàcil acusar els altres de xenòfobs i quedar tan tranquil. Convindria autoanalitzar-nos per veure si nosaltres també ho som, o si més no, tenim comportaments xenòfobs. No cal apuntar-te a un partit com PxC del senyor Anglada, i aplaudir el seu discurs. Hi ha molts més xenòfobs fora de PxC que a dins, però... esclar, no queda bé segons què diem, però el nostre subconscient ens traeix.
Avui el senyor Duran i Lleida reflexionava sobre les seves paraules, si realment es comportava d'una manera carca i xenòfoba. El senyor Duran i Lleida ha manifestat que els catalans hauríem d'estar preocupats perquè el creixement vegetatiu té la base en els fills i filles de mares estrangeres.
No ens precipitem! no ens tirem a la jugular del senyor Duran i Lleida, abans de fer memòria dels nostres comentaris i actuacions dels darrers dies. Estem nets de culpa?
Per què els catalans hem de preocupar-nos si el nom més posat al Baix Empordà va ser Mohamed? Qui són catalans? No ho són tots aquells que viuen i treballen a Catalunya? els Mohamed nascuts al Baix Empordà viuen i tenen la intenció de treballar a Catalunya, oi? doncs són catalans.
Si alguna cosa ens perd al catalans és aquesta mania de mirar qui és més català que els altres. Avui llegia una picabaralla entre catalans independentistes de SI i catalans independentistes d'ERC. Ja anirem lluny, ja!
El que li ha de preocupar al senyor Duran i Lleida i a tots els catalans, de parla catalana, castellana o amazic, és que un 20% de la població és pobre. Que hi ha persones que els agafa un atac d'angoixa quan van a Serveis Socials, i els comuniquen que no rebran més ajuda. Que cada dia s'iniciïn 40 expedients de desnonament. Que haguem de retallar serveis essencials d'educació i sanitat, en lloc d'aplicar nous impostos progressius perquè els que més tinguin, paguin més, i s'elimini el frau fiscal...
La reflexió del senyor Duran i Lleida crec que és un error, però hi ha moltes persones que pensen el mateix, encara que la seva opinió no té la repercussió del cap de llista nacionalista al Congrés de Diputats de Madrid.

May 2011

xfebrer
A Arenys, un pacte per a un govern fort
A Arenys, un pacte per a un govern fort
Us comentava ahir que m'acabava d'assabentar de la renúncia a recollir l'acta de regidor, del cap de llista d'ERC, i la seva substitució per Annabel Moreno. Parlava de coherència, i s'ha de dir i repetir mil vegades que la política és desagraïda. Quan les coses van bé, tothom et vol, però quan es torcen...
La decisió de Jordi Pera obra un camí a l'esperança. L'entrada de l'incansable Annabel Moreno, pot provocar un tomb en les expectatives de pactes, i revalidar un govern progressista i amb experiència.
Arenys necessita per aquests propers anys, un govern fort i amb experiència. L'alternativa de lluïment pot esperar quatre anys, quan les coses funcionin millor. Ara és hora d'aplicar tots els coneixements per fer viable que Arenys superi la crisi amb nota. Fins ara ho ha aconseguit, tancant el mandat amb un superàvit important. Però els anys que vénen seran tant o més difícils, i necessitem un gran alcalde i un gran equip.
Des d'ahir, quan vaig conèixer la notícia, el meu cap ha anat donant-hi voltes, i he arribat a la conclusió que teníem davant nostra la possibilitat de formar un equip de regidors i regidores, que han demostrat la seva vàlua. Però, a més, a aquest equip hi ha la possibilitat d'incorporar-hi un nou valor de la política arenyenca, com és el cap de llista de la CUP. Ja vaig comentar que el seu programa electoral era il•lusionador, i en tot cas li faltava coneixement de la realitat de l'administració pública, en aquest cas municipal. La barreja d'experiència amb il•lusió i claredetat d'idees, podria formar un equip idoni per a la nostra vila.
Des que he arribat a aquesta conclusió, he pensat que ho havia de proclamar a cel obert. Perquè estem parlant de persones de vàlua contrastada, i això és el que es necessita ara. A l'amic Estanis li demano que esperi quatre anys a realitzar el seu somni. Estic convençut que ho pot entendre.
xfebrer
De tot se n'aprèn
De tot se n'aprèn
Han passat quatre anys i s'ha complert un mandat municipal en què he participat activament, gràcies als meus companys del grup municipal, al PSC i als votants que varen confiar amb nosaltres. L'aritmètica va fer possible que formessin un tripartit, un model que en aquells moments es trobava en millors condicions que ara.
Han estat quatre anys de treball, de dedicació moltes hores al dia i tots els dies de la setmana, amb encerts i errors, però sempre amb esperit de treball, de justificar la confiança que els electors ens havien dipositat, i en extensió a tota la vila.
Durant aquests anys he intentat aplicar a l'administració aquells coneixements que tenia, per millorar la gestió, treure'n el màxim rendiment, comptant amb la col·laboració d'una bona part dels treballadors municipals. Però també he après i m'he enriquit, perquè el millor que pots aconseguir de totes les coses és l'aprenentatge.
En acabar el mandat vaig decidir no repetir, perquè considerava que em faltava la il·lusió necessària per afrontar el repte de servir la vila. La política no era la meva professió i calia que entressin persones noves, disposades a donar-ho tot per tirar endavant el municipi.
Entenc que tothom és honest amb ell mateix i amb els altres, i quan decideix presentar-se en unes eleccions, ho fa convençut que no hi va a buscar beneficis econòmics, sinó més aviat el contrari, però que hi opta voluntàriament sense esperar res a canvi. Les úniques satisfaccions són les paraules d'agraïment que al final del mandat he rebut, i el pensar que en alguna cosa bona he contribuït.
I la cosa que més valoro és la capacitat de saber escoltar i donar resposta a les queixes i suggeriments rebuts. Estic satisfet de com ho he sabut portar, encara que no sempre he pogut solucionar els problemes exposats.
I els arenyencs i arenyenques han tornat a parlar i amb els seus vots han decidit qui premiaven o deixaven en fals. I tots sabem per què. Tots som capaços d'aprendre la lliçó, d'escoltar el seu missatge entrelínies, i només esperen que actuem. En aquest cas, que actuïn. Esperarem uns dies. Els donarem temps... però hi ha algú que ha de moure fitxa, per a bé de tots, perquè ens adonem que ha entès el missatge. Que així sigui.

November 2009

xfebrer
Exigim seny i compromís
Exigim seny i compromís
Han passat gairebé nou mesos des del meu darrer apunt al bloc. Això és el que he pogut comprovar després de molts problemes per recordar com ho havia de fer. Tenia, però ganes de comentar la notícia que surt aquest vespre a Internet sobre la publicació conjunta de 12 diaris catalans, demà dijous, d'una editorial en defensa de l'Estatut. Una lliçó per als partits polítics?
Els diaris han estat capaços de consensuar un text i els nostres polítics són incapaços d'anar plegats en defensa del nostre Estatut. Ens estranyem de l'augment de la desafecció? no creieu que donen prou motius?
L'Estatut, ens agradi més o menys, l'haguem votat favorablement o no, és fruit d'una gran negociació, amb desenganys i decepcions, però que al final el poble català va referendar. Des de fa uns tres anys estem vivint un serial esperpèntic digne de les pitjors sèries televisives, a l'espera de la decisió d'un Tribunal a qui se l'hi ha dit de tot i que té el prestigi per terra, i que fins i tot els més defensors, ho fan com a acte de misericòrdia més que no pas de respecte o reconeixement.
No sé si cal tenir a punt un Pla B davant la possibilitat d'una sentència negativa per a l'Estatut i en conseqüència per als catalans, però si més no hem de tenir el convenciment que només un resultat positiu hi té cabuda i que si fricciona amb la Constitució, el que caldrà canviar haurà de ser la pròpia Constitució.
No si val a fer partidismes capciosos, ni en un sentit ni en un altre. Cal que actuem com a ciutadans, professionals, pares o mares, esportistes, cantants, treballadors o empresaris... que exigim un respecte al nostre poble, la nostra nació i que no és just que un pacte a mala hora signat, bloquegi qualsevol possibilitat d'avançar cap a l'autogovern, com a nova etapa d'un camí que encara té marxa.
Hem d'engrescar a més col·lectius, organismes, institucions i agrupacions de tot tipus, perquè es manifestin de manera conjunta a favor de la nostra constitució, per evitar que uns professionals del dret, agrupats en un Tribunal, puguin invalidar l'Estatut perquè no encaixa amb una Constitució que necessita una reforma, sense que per això hi hagi d'haver cap daltabaix.
Cal actuar amb seny, argumentant el nostre posicionament i exigint arguments lògics a qui ho veu diferent, i no pas excuses de mal pagador. Tot és possible si hi ha voluntat, i el que hem d'exigir és aquesta voluntat, per no haver de trencar qualsevol tipus de diàleg i discussió.

March 2009

xfebrer
Haydn i Mozart al Principal
Haydn i Mozart al Principal
Us vull parlar del concert programat per aquest dissabte 7 de març al Teatre Principal. Es tracta d'un concert a càrrec de l'Orquestra de Cambra de Vic, sota la direcció de Jordi Mora.
En Jordi Mora té un currículum extens en direcció musical, i destaca, al meu entendre, per la seva capacitat de comunicació amb els músics i el nivell d'exigència tant per als components de l'orquestra com per a ell mateix.
També recordo els anys que vaig estar a l'Institut Municipal d'Acció Cultural de Vic, en què organitzàvem els concerts pedagògics, perquè en Jordi ens explicava d'una manera molt entenedora, les obres que interpretava l'orquestra. Era realment una classe de música, amb il·lustració musical en directe, que engrescava a grans i petits.
Aquest dissabte podrem escoltar dues simfonies de J. Haydn, el pare del simfonisme clàssic, la número 26 "Lamentatione" i la 30 "Alleluja", i el concert número 9 en Mi bemoll major K271, de Mozart. Es tracta d'un concert per orquestra i piano que comptarà amb la interpretació de Lluís Rodríguez Salvà, a qui la crítica musical ha descrit com a pianista de madura i profunda sensibilitat, temperament emocional i intel·ligència interpretativa que s’ha anat consolidant com un dels nous referents musicals del nostre país.
Des d'aquí vull felicitar a l'Aula d'Extensió Universitària per a la Gent Gran, per l'encert en organitzar aquest interessant concert, i al Teatre Principal que cada vegada ens presenta una temporada més atractiva i farcida de bons espectacles. I aprofito per engrescar-vos a assistir al concert, si encara queden entrades. No us ho perdeu!

June 2008

xfebrer
La recompensa més valuosa
La recompensa més valuosa
Avui ha estat d'aquells dies agradables en què veus recompensat el teu treball, de la manera més valuosa possible, que surt de dins de la gent, sense necessitat de grans paraules. I tot això gràcies a la col·laboració de professionals que viuen intensament el treball que fan, com són la Isabel Artero i la Míriam Farelo.
Avui havíem convocat les persones que des del mes de nombre passat han realitzat un o més cursos d'informàtica, dels nivells bàsic i inicial. Aquelles persones que necessitaven perdre la por a posar-se davant d'una pantalla i començar a navegar, escriure...
Penseu que m'he arribat a trobar pel carrer qui se m'ha dirigit dient que li havíem canviat la vida. I això no es paga ni amb tot l'or del món. Veure que persones a qui el món de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) els ha hagafat ja de grans, o bé en situacions difícils per poder-hi entrar, el fet de tenir l'oportunitat de que algú els ensenyi les eines i aplicacions bàsiques, és tot una revolució personal.
Unànimament han felicitat el tracte de la Míriam i la Isabel, que han estat les grans protagonistes del projecte, després dels i de les pròpies usuàries i, en aquest cas, alumnes dels cursos impartits. És per això que des d'aquí els vull agrair el seu interès i dedicació.
Aquest migdia hem comptat amb la col·laboració de la Georgina Yglesias que, per aquells que no la conegueu (ningú d'Arenys de Mar), és única i segur que hi haurà qui n'escriurà memòries. La Georgina ha explicat la importància d'Internet i concretament de l'Skype, el Messenger, i darrerament el Facebook, en les seves estades arreu del món, per poder mantenir els seus contactes, la informació i notícies de la seva vila marinera.
La Míriam ha presentat un video molt treballat, interessant i apropiat per a l'ocasió, que segur que algú de vosaltres podrà adjuntar el seu vincle, perquè ha estat tret de YouTube.
Hem acabat l'acte lliurant un certificat a cadascun dels participants als cursos de "No et quedis al marge de les noves tecnologies", i "Clica l'estiu".
El compromís municipal és de continuar i intensificar aquests cursos d'aprenentatge bàsic, després de l'estiu, i la confiança de continuar comptant amb la col·laboració d'arenys.org, amb la Míriam i la Isabel.
Gràcies a tots i totes.
xfebrer
La cultura de la participació
La cultura de la participació
M'he adonat que gairebé feia un any des del meu darrer escrit en aquest blog, el 14 de juny de 2007, i he pensat que podria actualitzar-lo parlant de participació, tot escoltant l'Stabat Mater, de Pergolesi, que em porta bons records, al mateix temps que em permet gaudir d'una filigrana musical. Us la recomano.
Portem un any de mandat de govern i, tot i que l'anàlisi és constant, és un bon moment per reflexionar sobre la feina feta, el camí avançat i analitzar el que falta. En participació estem encara en fase de diagnòstic, encara que no només. El nostre país, i la nostra vila en particular, encara hem de recórrer molt camí per poder dir que la cultura de la participació té bona salut. Com en totes les coses, un n'ha d'aprendre i després posar-ho en pràctica. La participació vol tècnica i voluntat, per part de qui l'ha de posar en marxa i de qui l'ha de practicar, la ciutadania.
A Arenys estem elaborant el Pla Director de Participació, el resultat del qual permetrà posar-lo en pràctica, i ho fem de manera participada. Aquest treball, però, no treu que no tinguem eines de participació que ja puguem fer servir. Seran més o menys bones, més o menys encertades, però el més important és fer-ne ús i avançar amb elles. Cal que les comissions i consells creats siguin mitjans per fomentar la participació i no es vegin com a culminació de res. I per aconseguir-ho s'hi ha de treballar des de dins i des de fora. Cal compartir confiança mútua, i això s'aconsegueix amb transparència i claredat, dient les coses pel seu nom i no decantant dubtes ni malfiances.
El sistema polític que tenim és un sistema de democràcia representativa, que cada quatre anys renova la confiança de la ciutadania, i això és el que legalment té valor, però som molts que creiem que aquest sistema s'ha de complementar, que no substituir, amb uns elements participatius que acostin més la gestió pública a l'administrat, i això es pot fer de moltes maneres, però requereix la voluntat d'ambdues parts. En aquest mandat hi ha ganes d'impulsar-ho a fons, i ens cal la correspondència per part de la ciutadania, de més persones que es vulguin implicar en la vida pública, per aconseguir avançar com a poble, com a societat més justa i igualitària, amb més serveis i millors, i amb una vila que ens la sentim nostra i ens sentim orgullosos de pertànyer-hi.
L'experiència participativa del Pressupost 2008 ha estat valorada positivament, i això ens engresca a iniciar el procés participatiu per al 2009, un procés que entenem de manera semblant a l'actual, i que presentarem d'aquí a uns quinze dies quan hagi passat per govern i presentada a tots els grups municipals amb representació a l'Ajuntament, però paral·lelament anirem treballant per trobar, entre tots, quin és el model que més bé encaixa a la nostra vila i que té més acceptació; el model que podrem planificar per al 2010.

June 2007

xfebrer
Hem signat el pacte de progrés
Hem signat el pacte de progrés
Mai millor dit, avui els alcaldables del PSC, ERC i ICV, han signat el pacte de govern per aquest mandat. Un pacte que significarà progrés per a la nostra vila després de viure un dels episodis més grisos de la seva història.
Aquesta tarda, a la sala d’actes de la Biblioteca P. Pare Fidel Fita, ha tingut lloc la signatura de l’acord de govern de les tres forces polítiques, que va arribar després d’interessants trobades programàtiques.
La rumorologia més o menys intencionada podrà dir que el pacte ja estava fet d’entrada, o bé que tal o tal altra força política s’ha venut a no sé quina altra. El cert és que el pacte estava cantat vist en perspectiva, perquè les coincidències programàtiques són moltes, però ha estat un pacte treballat, a consciència, i amb un clar objectiu: treure Arenys de l’atzucac on s’havia entrat. I això només ho podien fer gent nova, gent que no ha estat governant durant el mandat que s’acaba.
Demà passat, dissabte, a les 12 del migdia, hi ha convocat el Ple especial de constitució de la Corporació municipal. Avui, però, ha estat la formalització del que serà el proper govern local, i els simpatitzants que han assistit a l’acte, han manifestat la seva il·lusió i satisfacció per haver assolit l’acord de tres forces diferents, però amb moltes afinitats, personals i polítiques.
Imagineu per uns moments, als integrants dels tres grups amb competències delegades de govern: la Isabel Roig o l’Oriol Ferran, amb el seu currículum professional i social; en Marc Soler, en Jordi Pera o en Quim Ponsarnau, amb l’experiència que acumulen en el món de l’empresa privada o en la pública; i en Tomàs Salazar, en Ramon Vinyes, que ja ha demostrat la seva capacitat de governar, o la Lorena Estrada, la més jove de la colla, però amb experiència política i ganes de donar-ho tot per aquests quatre anys de govern.
Podeu ben bé imaginar-vos la il·lusió que em fa, i el respecte que em mereix l’oportunitat de compartir responsabilitat de govern amb aquestes vuit grans persones, sense oblidar-me dels altres que, sense formar part de l’equip, seran membres de la Corporació i també treballaran per fer d’Arenys la gran vila que tots volem, i dels vilatans i vilatanes, els grans beneficiaris del canvi.
Dissabte comença un nou mandat, i ben aviat es podran veure els primers fruits.

May 2007

xfebrer
A Arenys cal un pacte
A Arenys cal un pacte
Amb els resultats d’ahir diumenge, Arenys de Mar necessita un pacte per governar. Cal un pacte fort, coherent i que duri més d’un mandat. Un pacte fort per animar els abstencionistes a tornar a votar l’any 2011. Un pacte fort per deixar enrere el desgovern i la ineficàcia. Un pacte fort entre persones capaces de capgirar la vida política de la nostra vila, i retornar al camí d’on mai n’havíem d’haver marxat.
El més important per als vilatans serà que el pacte el facin les persones per sobre dels partits. Els electors ens han demostrat que ja n’estan farts de partits polítics, i el que volen i necessiten són persones capaces de governar, de servir als arenyencs i arenyenques, d’avançar plegats, amb més transparència i participació.
El millor pacte és evident, no cal ser massa llest, i la gent l’està demanant directament o indirecta. Només cal fixar-se en les intervencions a arenyautes, llegir els diferents blogs, participar en les converses... fa massa temps que la majoria d’arenyencs demanaven el canvi, es queixaven dels regidors i alcalde, i els resultats electorals han estat evidents.
No ha servit de res tot el joc brut dels darrers dies, de les darreres hores; ni l’entrevista radiofònica a la regidora Asénsio, el dia de reflexió; ni la recerca i captura d’avis i àvies residents; ni el repartiment de pastissos del regidor pastisser. El gran esforç per contrarestar la davallada temuda, no ha evitat la pèrdua de dos regidors.
Haurem de valorar més a fons el fenomen de l’abstenció, de la davallada de vots de gairebé tots els partits, però ara és hora de confeccionar el pacte que ha d’afavorir tots els ciutadans i ciutadanes, hagin o no votat, ho hagin fet pels partits guanyadors o perdedors. Ara és l’hora d’analitzar quines persones, de les 17 que representaran el Consistori arenyenc, hauran de liderar aquest canvi somniat per molts i que avui pot ser realitat.
No és el moment de protagonisme, ni de mirar la conveniència particular o partidista. És el moment de valorar la conveniència per a la nostra vila, d’escollir les millors opcions per governar amb eficàcia, i només així podrem presentar-nos davant els electors, amb la cara alta, tot demanant més participació electoral.
Si ens perd l’interès personal, les ànsies de poder o de reconeixement, no farem cap favor a la democràcia i abans de quatre anys, els arenyencs ens demanaran responsabilitats, per haver caigut en el mateix error.
La responsabilitat de les 17 persones que el dia 16 serem nomenats regidors, passem a governar o a l’oposició, és molt alta. Cadascun dels vots que hem recollit són un compromís amb la ciutadania, i no podem defraudar-los. Qui no ho tingui clar s’ha equivocat, i encara és a temps de sortir-se’n. El futur d’Arenys i dels seus habitants no és cap broma, i no s’hi pot jugar.

April 2007

March 2007

February 2007

January 2007

December 2006

November 2006

October 2006